Jorn

1. Jornada amb humor. Com un caputxó de calamar reflexiu:

2. Campanya de mesos que acabaria avui, amb la sensació que tindrem més del mateix molt temps. Jornada del res de res:




Tedtalk Via Gregorio Luri.

De motos i pops

Stop motion, dibuix, molt paper i un pop arrebatador. Regal fabulós de Galderich I, El Piscolabi !  Gràcies.

Bona Mercè

Mariscal representa la Barcelona alegre i oberta que era quan festejàvem els JJOO. Poso aquesta imatge del dissenyador amb tristor, ja que el seu estudi té problemes econòmics, els seu llenguatge visual és vintage i aquí, a BCN, falta l'humor, com va dir el Buenafuente al pregó.

A viure i riure la Festa!

Bandera (2)

Catalunya sí està dividida: uns i altres s'acusen mútuament de manipulació dels números, manipulació de la Història, manipulació dels mitjans, dels adults, dels nens, i encara ha de pujar el to a la campanya. Que el Mas ja comença a dir que quin cony de democràcia és aquesta, els de Súmate, que ens estan fotent, l'Albiol, que prou de la broma.

Mentrestant t'has de definir. Que no posicionar-te és dir no a uns i sí als altres. O defensar que el miratge no te'l creus, és dir no. Passar de terres i banderes és no. Al·lèrgia als nacionalismes és no entendre una cultura. Aplaudir la cremallera de la Via però dir que era partidista, més no. Denunciar que el meu vot metropolità no té ni la meitat del pes del rural és anar contra l'anhel del poble. 

Pels que som del tebi i reduït grup del si-no, tenim un que altre consol. Es pot trobar al creuament de cartes a l'Ara, en tinta de Xavier Fina, molt recomanable pel seu realisme i moderat discurs. En els articles del Sergi Pàmies, el Ramoneda i el Manuel Castells que podem llegir al web Café Reggio passats uns dies de la seva publicació. I malgrat el seu intermig posicionament, també reben de valent.

Molt fotut. Tot contra de l'acord i el diàleg. Potser el 28-S la cosa se calma, però caldrà, ja no refer el ponts, sinó construir-ne de nous, ben moderns, forts i hidrodinàmics.

I per acabar, un altre dilema, penjar al balcó de la república loligonera,
la primera o la segona?

Que tinguem un bon curs 15-16. Feliç tornada al cole.

Bandera

Un estudiant suec ha presentat com a projecte final de grau una bandera per la nostra Terra. Posats a conquerir l'espai hem de deixar clar qui som amb un drap clavat. El blau del planeta aigua i els pobles, de tan units com estem, explicats en anells quasi olímpics trenats en hexafoli-arabesc. Un exercici senzill, que es fa amb compàs en un minut i punt.

Molt ben presentat amb fotos d'astronautes, sessions de l'ONU, fins i tot formant mosaic al nostre estadi del Camp Nou. Amb qui jugaria l'equip mundial? Amb el Barça, segur.

Potser podríem fer ús d'aquest vistós logo com a bandera dels que no ens sentim d'una pàtria concreta. De fet, la veig tan mediterrània que la puc fer meva. Però com es tracta d'avisar als aliens que tenim banderes per a tot, deixa ja de ser un símbol universal.
Deu estar content l'autor, que la revista Domus li dedica un espai al web sobre els darrers millors dissenys gràfics.
La crisi és també cultural.

Aquí tot el procés:



Construction of The International Flag of Planet Earth from Beckmans College of Design on Vimeo.

El paradís de Sitges

No s'entén; dijous ningú no entra al conjunt de museus acabats de restaurar i condicionar per fer la visita molt planera i agradable. Amb l'horitzó del Mediterrani que se'ns marca per sorpresa. Cau Ferrat i Maricel tenen unes valuoses col·leccions i mereixen una tarda sencera.

Amb un fred de gelera No Frost i moltes ganes ens fiquem dins el món del boig del Rusiñol, que ho compra tot (no sé si massa legalment, eren altres temps) i ho exhibeix amb orgull. A part de decenes de peces ceràmiques, cristall i ferros de la millor artesania, allà hi són dos Grecos, una Magdalena i un Sant Pere que te mueres (avui, a una temporal a Palma), una tanda d'obres pròpies com aquestes terrasses tan nostres i quantitat de dibuixos, pintures, escultures dels més coneguts amics: què maco el penell del GarGallo!

M'ha fet especial il·lusió veure un apunt de retrat de la Valladon fet per Utrillo, (la pintora rescatada a una tanda de posts de Calamares), tots i cadascún dels Casas, Picassos i Mas. Les parets ben carregades de quadres i miniatures que valen un tresor i que es poden localitzar per uns catrons explicatius un pèl pobres.

Enllacem al Palau de Maricel amb l'extens recorregut que va des del Romànic acabant amb els frescos tan característics del Sert. És tan variada la mostra museogràfica que demana a crits una millor zonificació i fitxes més detallades de les obres.

A la darrera planta, s'acaba amb la temporal dedicada al món d'Enric Morera. Petita i discreta però prou entenedora per ubicar al músic en el furor wagnerià del catalanisme (fixi'ns en el cartell de La fada) i a les festes modernistes a casa del seu amic S Rusiñol.

Ens queda pendent anar a la Fundació Stämpfli (obra contemporània) a tocar dels Palaus i dins del preciós Mercat del peix. Les institucions culturals per fi han acabat les reformes d'uns dels millors balcons del Mediterrani, no només per les vistes al mar sinó per l'important llegat exposat.

Schifrin, Puccini, Cruise

Ja em veieu fent alabances de les pel·lis d'acció. El cinquè lliurament de Missió Impossible del Cruise combina trama d'espies, actors americans i britànics excel·lents, una súperautoimmune senyora guapa quina enveja, acció divertida i el millor, una mica de Turandot aquí i allà amb la xulada del tema de Lalo Schifrin.

Bé fareu d'anar-la a veure. Ja a la primera escena de l'avió se'ns recorda que al Tom Cruise ni hi ha qui el dobli, encara té per estona i que l'acció té noves perspectives.
La testosterona s'aplica amb dosis controlades i es fa de ben pair gràcies a una impecable fotografia a emplaçaments tan fotogènics com Londres, Viena o el Marroc.

No cal dir que l'escena al teatre de l'òpera és fabulosa i que Calaf i els cors es trenen amb molta gràcia entre uns quants franctiradors i les cordes i cadenes de les tramoies.

Tot s'embolica força perquè la protagonista està a tres bàndols alhora sense recórrer al gastat recurs del romance. Ajuda molt a la intriga que Mr Hunt no abusi de les màscares tramposes de les altres entregues. Els tòpics no els poden evitar del tot (quin despatx dels poders a l'ombra tan poc creïble) pero podem passar-los per alt, que l'estètica i la narració són molt eficaces.

Gràcies, Concepció i Lola2000, per animar-me.

Bond, bond dia

Dimarts el gran Sean Connery feia els 85. Ha estat el millor James Bond i un gran actor en moltes pel·lícules inoblidables de la saga 007 i en altres de mítiques, o no tant, com ara aquella fosca "Odio en las entrañas" de Martin Ritt.

Volia compartir aquests pictogrames per celebrar l'aniversari de Sir Sean, i si voleu, fer l'esforç d'esbrinar cadascun dels films. Consti que hi ha un Kalamar i tot!

El barbut, la solució

Hans Cranach

Retrato de un hombre barbado, 1534

Thyssen Madrid

Hans Cranach té dues obres al Museu Thyssen, les úniques firmades per ell: aquest retrat amb poques referències i una altra, que acaba de ser restaurat amb patrocini del govern alemany. No tenim més obres perquè Hans va morir molt jove, als 24 anys, a la ciutat de Bolònia.
És un retrat on la cara amb la barba quadrada i les mans han merescut més treball però les robes resten força planes, cosa que no passa amb la volumetria del cos de la dona amb qui fa parella simètrica. No es coneix la identitat dels models encara que se suposa que es tracta d'un matrimoni burgès de la ciutat de Wittenberg on treballa la família Cranach.



La fitxa de l'obra:

Hijo de Lucas Cranach el Viejo, inició su formación en el taller de su padre en Wittenberg. En sus obras se observa una gran dependencia del estilo de su progenitor lo que ha dificultado el catálogo individual de pinturas de los dos maestros. 

En esta tabla el pintor nos muestra a un hombre representado de medio cuerpo, de rostro cuadrado, barba recortada y rasgos bien perfilados. El retrato, por su forma, composición y técnica, no se diferencia de la producción del taller de los Cranach en la década de 1530, no obstante, se identifica como obra de Hans Cranach por las iniciales “HC”; asimismo el óleo está fechado en 1534, cerca del hombro izquierdo del personaje. En cuanto a las interpretaciones del óleo, se pensó por un lado que podía tratarse de un autorretrato debido a una inscripción que reza “Hans Maller von Cranach”; también se barajó la posibilidad -por Falk y Koepplin (1974/1976)- de que la tabla formara un díptico junto con el Retrato de una mujer joven, que pertenece a la colección del Petit Palais de París. No obstante, dado que Hans Cranach nunca se casó, la teoría vigente es que ambas obras debían probablemente representar a un matrimonio de la clase alta. 

Només ha contestat una persona: l'encertada la prova, i ja us podeu imaginar qui és..

i la pista 4 del barbut

Molt jove, el pintor del barbut moria en aquesta preciosa ciutat que segur estimeu.

Darrera pista del concurs, demà la solució.

Respostes a kalamartinta@gmail.com