Llarg sopar de Nadal

Permeteu que em fiqui en la vostra Nit de Nadal amb una tirallonga de postals que el gran Hindemith, un hàbil i tendre dibuixant, anava enviant als amics. De vegades s'autoretrata amb la seva dona Gertrude, un simpàtic lleó (el seu signe del zodíac). Per suposat començo la llista amb aquest deliciós Pare Noel-Kontrabass i acabo amb l'òpera en un acte que estrenà fa 50 anys i que ens faria tan feliços tenir-la aviat al nostre teatre liceístic.

Molt bona nit de Nadal, amics.

La larga cena de Navidad es una ópera en un acto de Paul Hindemith , con libreto en inglés de Thornton Wilder basado en la obra de teatro del mismo nombre. Wilder colaboró ​​con el compositor con el fin de hacer que el texto funcionara de manera efectiva con la música. Fue arreglado para orquesta de cámara con clavicordio. Fue estrenada el 13 de marzo de 1963, en la Juilliard School of Music NY, bajo la dirección del compositor. Una grabación digital de la obra de la casa Wergo se llevó a cabo en alemán y Hindemith proporcionó la traducción. No existe una grabación comercial en inglés.Representa noventa años de la historia de la familia Bayard.

més Nadal

collage de kalamart

L'arribada de l'hivern s'acompanya del Nadal. Les nits més curtes refreden i cerquem caliu i calor. Veieu aquest fragment de calamar humit blau Klein acostant-se a unes brases conciliadores. Que l'escalfor de la família i els amics sigui ben agradable i que regni la pau aquest 14 que s'albira una mica encès.

Molt bon Nadal, amics bloguers.

Les altres columnes

Preparant la cimentació del pavelló Alemany

D'aquestes ningú no en parla. Com que no són quatre sinó vuit les columnes jòniques, ja no simbolitzen res. Però en realitat formen part d'uns jocs de columnes que havia projectat un arquitecte local, a banda i banda del passeig central cap al Palau Nacional de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929. 

Mies van der Rohe no les dibuixa al seu projecte però tampoc les rebutja. De fet, l'interessa que el peristil faci d'entrada al nou temple que construeix per representar la moderna i avançada República de Weimar, recuperada de la Gran Guerra. Un collage que fa homentage a la arquitectura grega i a la indústria que puja a la nova Alemanya. Què millor que representar al país sense fer servir símbols patriotes com fa el Puig i Cadafalch amb les seves quatre columnes centrades al passeig, que havien d'anar rematades de victòries alades i que van ser enderrocades uns anys abans per Primo de Rivera.

S'han reconstruït el Pavelló Alemany i les columnes de PiC. El primer, a l'emplaçament original, les segones, més avançades, perquè abans ocupaven el lloc de la Font Màgica. 

De nou, s'enceta el debat: cal reconstruir imatges del passat? 

Barcelona és un parc temàtic de fantasmes.

El pavelló Alemany de Mies acabat de construir

Nadal

Alyssa Monks. Baptism (oli)

Déu és representat amb un infant nu, que neix a terra, en un estable, desprotegit, vulnerable i amb futur.El Nadal és l'etapa que permet recuperar i no matar l'infant que tenim a dins, amb innocència i tendresa.El Nadal és una època de celebració religiosa, de l'encarnació de Déu en el món. Un símbol representat amb un infant nu. 

Francesc Torralba, abans d'ahir a l'Ateneu.

El Nadal es basa en l'hiperconsum, per uns, per d'altres en recuperar tradicions religioses i familiars.  Té sentit celebrar-ho, perquè sobre tot és un retrobament amb els nens, les nits fredes i la música de Bach. I amb les Nativitats de postal que, d'uns anys ençà, comencen a escassejar.

No us oblideu d'encendre el PC, dissabte a les 19.00, anar a mediciTV i sentir en directe aquest monument de Berlioz que es diu L'Enfance du Christ. Aquí el fragment de la fugida a Egipte i el comiat dels pastors:

ABC (4)

Les lletres i els números com a principi de tot. He comptat que faig servir amb freqüència un mínim de catorze contrasenyes alfanumèriques diferents. I unes altres, disset, d'ús esporàdic, guardades en un bloc. Alguna vegada he patit un lapsus de memòria amb alguna de les més utilitzades. Ai, i diuen que les hem de canviar de tant en tant. Em nego.

Això era una excusa per escoltar els polícies,

10 pops (9) y Santa Lucía

Miguelito arrasaba en los ochenta, en el programa Aplauso, los 40 y en la plaza de toros de Palma. Competía con fieras inglesas y americanas, sin complejos. Y es que Santa Lucía tenía buenos arreglos, música pegadiza y la preciosa voz del granadino.

Felicidades, Lucías, y perdonad el tono bajo que tiene el blog, últimamente. La culpa la tiene Facebook, la política, las cadenas y el hogar.

Pissarro

Pissarro s'aprofita de la tecnologia del ferro: esclops, cavallet-carro i tubs per l'oli.

Tot i ser una mostra de passeig agradable, davant de les obres d'un pintor molt entregat a la causa Impressionista, molt de moda a França i voltants, i molt cotitzada al mercat actual, m'he avorrit força. Quatre obres contades mereixien una estona de concentració, potser aquelles més puntillistes, urbanes o valentes amb l'ús del negre. La resta, el de sempre, la pinzellada suelta, el color vibrant i el paisatge plaent. Però sense arribar, per mi, als Monet o els Degas de l'època. Apa, ja ho he dit.

Pissaro al Kxfòrum fins al 26/01

Peces

Arcimboldo: Agua, 1566. Óleo sobre tela. Kunsthistorisches Museum, Viena

Giuseppe Arcimboldo se divertía montando un serie de bodegones-retrato de perfil que representaba los cuatro elementos, dos de los cuales estan en el museo de Viena (Agua y Fuego), Tierra, en una colección privada y Aire, perdido, del que sólo se conservan copias. Los Cuatro Elementos fueron encargados por el emperador Maximiliano cuando el pintor se trasladó a Viena.

Agua se compone de 62 especies de criaturas acuáticas, entre ellas dos cefalópodos: un pulpo y una sepia, que no calamar, en la barbilla de una señora mayor, enjoyada con grandes perlas y corales. Esta abigarrada pescadería superpone animales que no guardan proporción en aras de la comprensión del retrato, con un estilo muy naturalista y un colorido armónico, frío y metálico, con preciosos destellos de blanco y rojo.

Un moderno collage para entretenimiento del soberano y alegoría del poder sobre el caos: las cuatro Estaciones y los cuatro Elementos, las dos series más alucinantes y de doble sentido de todo el Manierismo.

¿Y quién adivinó que era un Arcimboldo en el concurso del apunte del día 5? Esta vez más facilito, ¿verdad?

Por orden de llegada:

1. Albert Allau
2. Timamót
3. Maac
4. Alejandro Ros

A todos ellos, felicidades por el buen ojo, y esta música acuática a propuesta de Timamót: se trata del interludio, uno de los cuatro de Peter Grims,  Tormenta fabulosa del gran Britten, que acompaña la imagen de Arcimboldo a la perfección.

Calamar lustroso

Se ve que lustro viene de limpiar y purificar, que es lo que hacían los antiguos griegos y romanos, cada cinco años, en una celebración al caso. Pues hoy le toca rito ceremonial a este blog que cumple cinco años ya.
Deberíamos sacrificar algunas animaladas que por aquí hemos dejado, pulverizar agua bendita con una rama de olivo y quemar maderas olorosas. Pero un blog es un blog y lo dicho, hecho está. Así que nos vamos a la parte más juerguista de la fiesta. Muchas gracias por participar.





El banquete: Nada de carne, mejor unos platos de cuaresma purificadora, como frutos del mar bien frescos y a la plancha. Me interesa mucho saber cuál es su pescado predilecto, que hay que encargarlo. Como se pueden imaginar, los calamares en su tinta serán vianda obligada para los invitados.

La música: El mejor Haendel acuático con orquesta barroca y peluca de rigor.
Fue estrenada en el verano de 1717 a requerimiento del rey Jorge I para ser interpretada sobre el río Támesis. El concierto fue ofrecido por cincuenta músicos en una barcaza que navegaba cerca de la embarcación del rey y se dice que éste quedó tan complacido que se hubo de interpretar tres veces durante el viaje.




Y el juego: ¿Dónde se escondió el pequeño calamar?
Respuestas al mail kalamartinta@gmail.com

Trista Blue Jasmine

Malgrat el que m'he pogut riure (contingudament, que la resta d'espectadors no els feia gràcia res) amb la darrera obra d'Allen, he sortit de la sala ben trista. Tenim  un altre Woody autèntic, aquell que sap trufar els moments més melodramàtics amb pessigolles de comèdia i dirigir un cast d'actors per crear un ventall de personatges que semblen extremats, però que els tenim ben a la vora.

Cate Blanchett ho posa fàcil. Té una actuació magnífica, molt arriscada, que no se surt de mare. Supera, per mi, la Mia Farrow de les pel·lícules de dones de vida regalada (Alice, Another woman) i patètica existència. I la germana, Sally Hawkins, tres quarts del mateix. Les dues només viuen per ser autoenganyades i dependents dels homes que les envolten, quins tipus!. Elles, exemplars femenins molt més abundants del que ens pensem. La parella harmònica és impossible, ens ho explica Allen sempre, però aquí el to és molt més pessimista i les diferències socials, una excusa. I els grans perdedors, com sempre, els fills. Quins grans moments de la Blanchett, els únics en que és sincera, davant dels dos nens obesos o del fillastre.

Un film molt oportú, que ens recorda que haurien de ser moltes més les princeses daurades que cauen en desgràcia. A més de trista, gens compassiva.