abonando 2

Hay que ver qué resuelto está Jonas Kaufmann en esta imagen del MET para la nueva producción del Fausto de Gounod de este curso. Lo veremos en acción en la sesión matinee (dia 10/12 por la tarde en los Icaria) junto a la diva Angela Gheorghiu y el gran René Pape, a quien imagino como temible y malvado Mefistófeles. Dirige el joven Yannick Nézet-Séguin, muy correcto con la batuta del Don Carlo del Met en diciembre'11. Me voy a perder una magnífico puente de la Puri porque el evento lo vale, no sólo por un cast de primera, sino por una puesta en escena que tiene muchos puntos de que nos guste, a parte de que ha sido una producción premiada por la crítica, la pasada temporada en Londres:



La ópera más prestigiosa de Gounod (junto con Roméo et Juliette) logra, a pesar de la gran influencia de Rossini en Francia, la lenta restauración del género francés, con arias breves, melodiosas y pulcramente instrumentadas. Pero aporta, sobre todo, los primeros papeles para tenor lírico romántico, llenos de sentimiento y elegancia:



Del disco (1958) de Cluytens hemos escuchado a un brillante Gedda-Fausto y disfrutaremos de la increible Margarite de Victoria de los Angeles, la famosa aria de las joyas que inmortalizó la gran amiga de Tintín, Bianca Castafiore.No nos iremos sin ver este terrific Boris Christoff, el demonio en persona..

hammer klavier

El malogrado de Thomas Bernhard se ha convertido en un rito de iniciación, en el que había entrado con precaución. Me he dejado llevar por el sonido de un suave martillo que se repetía y volvía, de frases sencillas, desnudas,  pulsadas por este inmenso escritor. Se me ha revelado con esta extraordinaria novela sobre el genio, la obsesión y la muerte.

Tres estudiantes brillantes, Glenn Gould, Franz Wertheimer y el narrador, se trasladan a Salzburg para seguir las clases de piano del gran Horowitz. Viven en la casa de un escultor nazi muerto, cuyas altas habitaciones alojan moles de mármol. A Franz le hacen retroceder, a Glenn le parecían monstruosos espectadores, ideales para estudiar piano, y al narrador, objetos acústicamente útiles. Se evidencian los carácteres de los tres chicos que comparten una fatídica amistad, que queda totalmente trastocada en el aula 33 del Mozarteum, en cuanto Glenn toca Bach. Franz, (el malogrado, le bautiza mortalmente Glenn) se vuelve obsesivo, se anula y provoca la devastación a su alrededor. El narrador, también abandona el piano y pasa página como puede. Pero le salva intentar escribir sobre Glenn a partir de la aniquilación de su amigo austríaco.



Glenn Gould escucha la grabación de las variaciones Goldberg, Getty Images



Dice Bernhard en boca de Glenn: la Naturaleza está en contra nuestra, en el fondo queremos ser un piano, totalmente un piano. Odio estar entre Bach y el Steinway, quiero despertar y ser Steinway y Glenn en uno, sólo para Bach.

Dice el narrador sobre el maestro: ni siquiera Horowitz hubiera sido aquel Horowitz si hubiera faltado Glenn. Había hecho de Horowitz su maestro, y no Horowitz de Glenn, en definitiva, el genio, pensé.

Sin Glenn, los dos amigos serían virtuosos del piano, mundialmente famosos, ricos y distinguidos señores austríacos. Tras el curso de Horowitz, tampoco habrían sido mediocres pedagogos del piano de niños víctima, para satisfacer los deseos pequeñoburgueses de sus padres. Quizá incluso hubieran superado al propio Horowitz.

Pero el genio estaba allí. Lo admiramos y lo odiamos. Implacable, con sus orejas de soplillo, un inglés extraño y una sillita de cocina. Canta, habla y machaca su trapecio. Incluso se permite el lujo de hacer una transcripción de los Maestros Cantores que nos divierte:



Encasillo a Gould en el piano de Bach, y ahora descubro que compuso estos maravillosos arreglos para piano de las obras de Wagner. Su última grabación fue la dirección del Idilio de Siegfried con la partitura original para música de cámara. Encontramos a Wagner al final de su vida.




Venía a hablar de la novela de Bernhard, pero encontrar de nuevo al imán Gould, tocando Wagner, ha escorado peligrosamente el apunte. Volveré con Bernhard de nuevo.

piedra papel tijera

Cuentan que las gemelas de 11 años, Florence y Alice Mc Lean, hijas del director de arte Impresionista de la casa Christie's ganaron la partida a la Sotheby's en un combate para quedarse con la colección de pinturas del magnate T Hashiyama. Tenian estrategia: todo el mundo sabe que hay que empezar con tijeras porque todos los demás escogen papel. Ganaron por predecir el movimiento del oponente y la Christie's subastó la colección del japonés valorada en 20 millones de dólares.



D Hirst. La imposibilidad física de la muerte de alguien vivo (1991).
Cristal, acero, silicona, tiburón y formaldehido.



Una de las anécdotas del libro de Don Thompson, El tiburón de 12 mill. $, mi primera lectura de ensayo de economía.  Intereses, subastas, garantías, comisiones, secretos y precios de locura se mueven en el mercado del arte moderno, donde unos cuantos artistas como Jeff Koons y Damien Hirst reconocen que sus nombres son marca, y sus obras provocan deseo e irracionalidad. Aunque sus esculturas y pinturas tienen su interés y están acabadas con perfecta calidad, me cuesta admitir que el artista estrella se haya metido de lleno en el negocio y el marqueting. ¿habrá que aceptar de una vez que el arte no es ajeno al mundo capitalista y es otro valor más de cotización?



J Koons. Balloon dog (1997)

 Hemos llegado a un punto en que los artistas se miden en rankings en función de dónde han expuesto y desgraciadamente los museos han entrado en el juego. Los coleccionistas y las salas de exposición públicas se necesitan mútuamente. Nos venden que el arte nunca está sobrevalorado y que no existe burbuja. E incluso me temo que la Historia del Arte se va a escribir en función de las pujas de subastas. ¿No peligran las obras de arte en manos de inversores? ¿pueden los museos hacer compras frente a los archimillonarios americanos, rusos , árabes y ahora chinos? Los fuertes se quedan con nuestra cultura y siempre ganan. Puño, palma, victoria.

Como bien dice el historiador: esto es branding, no arte,

abonando

Ya tenemos el abono del Met que va a mejorar el sustrato musical de este invierno barcelonés. Consiste en 6 vitaminas muy nutritivas escogidas de entre las 11 posibles que ofrece la cadena Yelmo para esta temporada, presentadas con detalle en el apunte fernemlero. Nos habíamos quedado sin Wagner en el Liceo, por suerte, el MET programa ahora las dos óperas que le quedan del ciclo del Anillo.

Qué mejor que empezar el 5 de Noviembre con el heroico Siegfried y sus aventuras en la máquina de Lepage, que girará  y girará para hacer aparecer el bosque o la roca encendida de Brunilda. Seguiremos con Levine dirigiendo a los cantantes del curso pasado (Terfel y Voigt) y el rol protagonista lo canta Gary Lehman, Patricia Bardon hace de Erda y Alberich vuelve a ser aquel sensacional Eric Owens que vimos en Rheingold. Aquí Lepage se enrolla un poquito con sus ideas teatrales.Veremos cómo se las apañan para representar al dragón y al pajarillo..



Gary Lehman explica cómo ha pasado de barítono a tenor wagneriano. Espero que nos guste picando yunque y también se nos ponga la piel de gallina (a pesar del vestuario y el atrezzo).



Habrá que esperar hasta el 11 de febrero para ver la última jornada, la extraordinaria Götterdämmerung, con Wendy Bryn Harmer (Gutrune), Waltraud Meier (Waltraute), Hans-Peter König (Hagen) y Iain Paterson (Gunther). Una veterana Waltraud, de Waltraud, nunca decepciona,




Imagino que Lepage y los suyos habrán aprendido de las críticas que les brindaron el año anterior, sobretodo por la Walküre, y que le sacarán un buen partido a la maquinaria de barras, ya que podría dar mucho de sí.

Las otras óperas que hemos cogido son Fausto, Ernani, Manon y la sorpresa, La Isla Encantada. Seguiremos abonando.

música oscura



© kalamardo

¿Quién iba a decirnos que la preciosa fachada principal del Auditorio de León, llena de ojos que miran hacia el Hostal de San Marcos, corresponde a un estrecho bloque exento que contiene cafetería y sala de exposiciones y no ilumina ni siquiera los accesos a la sala de música?

©kalamardo

Aquí tenemos la gran caja que encierra el verdadero auditorio por su parte posterior que da a un parque cuidado y rodeado de viviendas plurifamiliares. Los premiados Mansilla y Tuñón, que se llevan los mejores proyectos de la ciudad, auditorio y MUSAC, afirmaron que la fachada surgió de aprovechar un gráfico de su biblioteca de ideas, aunque yo no veo más que una reversión de los famosos huecos de la capilla de Ronchamp, de nuestro querido Le Corbusier:

Así pues volvemos a hablar de los mismos arquitectos y de vidrieras de iglesias en este segundo apunte de León. De nuevo tenemos efectos contrarios: huecos piramidales que amplian la luz en el interior de Ronchamp versus los ojos que se abren a la gran plaza de San Marcos.  

A las 20.30 del 28 de julio, el sol nos deslumbra en la puerta y luego entrábamos a escuchar el concierto de la JONDE, en una magnífica sala oscura con el escenario lleno de jóvenes músicos vestidos de negro. La retina se fue adaptando poco a poco al contraste y se alegró de ver los brillos de los metales.



foto de E. González Puras

Seguramente por su tamaño intermedio, la platea posterior, la madera de wengué, y muchos cantos redondeados hacen de este espacio una sala de acústica impecable: se oían muy bien todos los matices y timbres de un programa musical variado y valiente:

Director invitado: Patrick Davin
Solistas Instrumentales : José Luis Estellés, clarinete
Parte 1
Edouard Lalo (1823-1892): Obertura “Le roi d’Ys”, claramente influenciada por Wagner, la tocaron con gusto y delicadeza.
Eduardo Soutullo (1968): estreno absoluto "The other face of the wind". Concierto para clarinete y orquesta. A momentos me pareció brillante y a otros demasiado agresiva.

Parte 2
Hector Berlioz (1803-1869): Sinfonía Fantástica, Op.14 que cuenta la historia de un artista enamorado llena de pesadillas, bailes, demonios y muerte. Un ejemplo muy claro de música programática que no se explica en ninguna de las 12 páginas del programa de mano. Consta de cinco espléndidos y difíciles movimientos donde se alterna la alegría con el desasosiego más oscuro. La entrega de los músicos fue absoluta aunque se apreciaron algunos desajustes en violines y metales. Aquí el conocido quinto movimiento, gracias a Kubrick y Wendy Carlos, con la NHK Symphony Orchestra de Tokyo, dirige Pinchas Steinberg:




La dinámica propina de Bernstein, con la obertura de Candide, fue el colofón alegre a una noche de mucha energía en el entorno acogedor de la barriga sombría de un barco nocturno.

colors en vidre

Amb l’excusa de veure al xipiró contrabaix en acció, que tocava amb la JONDE per terres castellanes, hem fet la maleta, agafat l’Àlvia i passat uns dies molt agradables a la ciutat de León. Tot i ser petita, té molts tresors per visitar, amb l’avantatge de no fer cues: poca gent de fora, algunes famílies i uns pocs pelegrins esgotats.

 

Es podria parlar molt dels edificis civils renaixentistes, però la gran joia de la Catedral gòtica i afrancesada, un espectacle de proporcions i llums, mereix una especial atenció. Vam pujar per unes vertiginoses bastides fins al nivell del trifori per contemplar per dins i fora, més a prop, els preciosos vitralls. Enormes vanos de vidre de colors, que sumen 1900m2, estan sent restaurats molt lentament i preparats per possibles impactes, moviments de terra i oxidació dels pigments.

A l’època medieval, els vidres es tintaven amb la fosa de manera que el vidre fred era bast i portava incorporat el color. Durant els segles següents es fabricava més prim i es pintaven amb una capa exterior que es quartejava i destenyia. Per tant han aguantat millor els més antics. Ara, després de la restauració, se’ls protegeix amb una càmara d’aire, un vidre exterior i una reixeta d’acer fosc, que les fa molt opaques per fora. Per dins, malgrat els afegits, segueixen lluint els contorns de les figures i els colors més càlids de la façana assolellada i freds de la Nord.

Aquesta no és la idea de col·locar els tons cromàtics de l’equip Tuñón-Mansilla a l’hora d’aixecar les façanes de l’altre espectacle visual que és el vibrant MUSAC (2005). Els arquitectes van decidir barrejar els freds i els càlids, només als vanos de la polièdrica plaça d’accés al museu. Es deixa un vidre translúcid per la resta de cares de l’edifici i les torres-claraboies.

Sembla que els colors venen de pixel·lar el Falconer, un dels vitralls de la Seu. Un engany, perquè el color no traspassa a l’interior, ja que el vidre és una capa exterior als murs de formigó que tanquen les sales d’exposició, necessàriament neutres per mostres d’art contemporani. Passa el contrari de la catedral, l’opacitat és a dins.

Curiosament, al claustre de la catedral, trobem un transparent pavelló educatiu, fet com de vidres sobrants del Musac. Una altra mostra de la moda dels colorins a l'arquitectura, que té sentit en una construcció temporal, però que s'allunya de l'honestedat, de la bellesa de l'espai i la llum que han de mostar els edificis.

Brangulí-CCCB

300 fotografies s'han seleccionat per montar al CCCB l'expo del fotògraf Josep Brangulí. Es centra en la gran transformació industrial i social de Barcelona i altres indrets de Catalunya, del 1909 al 1945. Com a cronista visual ens ensenya com arriba el formigó a les naus de la naixent indústria o fins i tot per construir els primers vaixells de ciment com aquest Mirotres, que s'efonsà més tard:

Una altra tanda es dedica a les exposicions internacionals de Barcelona i aquí tenim una curiosa mostra del que eren els stands firals: petits habitacles amb un simple cartell i escrptori ben clàssic,

Moltes fotos de la platja del Somorrostro i de la Barceloneta amb les escoles del mar, tan avançades i pedagògicament modernes que més tard es van cremar o tancar per la dictadura.

Gran quantitat de documents gràfics per diaris de tot color que expliquen els moments més importants del periode citat, a Barcelona, com aquesta esgarrifosa rebuda a Himmler.

Les imatges més emotives són les dedicades a la gent del carrer, de les fàbriques i de les festes. Tan representatives del moment i tan boniques en els punts de vista, els enquadraments i les llums. Totes les escenes tan vertaderes i perfectes, que he sortit fascinada de la sala. Només una pega: llegir els rètols de cada imatge al final de les fileres de fotos és antiinformatiu i incòmode com també he notat a faltar una explicació un pèl més detallada del que estem veient (es dóna per fet que tots tenim una cultura històrica?).

Brangulí, un gran observador i cronista i a més, un magnífic fotògraf d'arquitectura i de la construcció de la ciutat. Val molt la pena.

Ara resta veure l'expo de la Pedrera amb en Català Roca que també va saber treure-li la màxima bellesa als edificis moderns.





Aquí un documental de la UNED, amb un text, al principi, una mica pobre però amb imatges tan significatives de la nostra història,

mirades de la Belle Époque

Repin. retrat de L Andreiev

Ja tenim aquí la segona gran exposició de la temporada a Barcelona. Ens l'havia anunciat l'Assur en un imprescindible apunt sobre Boldini, pintor del que veiem unes poques obres. Al Caixafòrum fins el 9 d'octubre, la mostra és plena d'exquisideses. Amb l'excusa del retrat de la Belle Époque, el comisari presenta obres menys conegudes d'un període llarg i variable estilísticament: autors de tres generacions retraten, des de la guerra francoprusiana fins la Gran Guerra, nobles, burgesos, les seves famílies, artistes i models.



Boldini. Cléo de Mérode



Només entrar, la ballarina Cléo de Mérode és retratada per Benedito amb un posat auster i per un inspirat Boldini, en un instant fugaç, monocrom i amb dues pinzellades de color brillant a l'anell i el llavi. Més tard Boldini pinta amb menys gràcia un nen esquifit i a la Infanta Doña Eulàlia, més rígida. S'ha de dir que aquests primers Boldinis m'han recordat molt als retrats del pintor català afincat a Mallorca, Joaquim Torrents Lladó.

Així com els senyors que veiem són elegants homes de societat o artistes reconeguts, les dones són, en la gran majoria, belles i ufanoses noies. Més endavant, el gran Sargent ens mostra a l'escriptora Vernon Lee amb una mirada temperamental i Sorolla també ens ensenya l'amargor a travès de la seva filla convalescent. També m'han resultat molt atractives dues obres de la pintora danesa Asta Noerregaard i la que mostra el video del comisari, que tant recorda a la Valladon i la Ressaca.




M'ha agafat d'improvís trobar-me allà a tants artistes que estimem, en retrats que no coneixia com la Sarah Bernhardt, en Proust, en Txèkhov, Blasco Ibáñez i en especial al Grieg amb la seva dona, del pintor Kroeyer:

Per encapçalar l'apunt he posat al guapo de morir-se, Leonid Andreiev, autor de teatre del magnífic retratista I.Repin que havia pintat als grans compositors de Rússia. Per acompanyar-nos i després de consultar l'apunt del Joaquim i l'apunt del Atticus, què millor que la cançó de Solveig, de Grieg,



De veritat, no us la perdeu. Jo tornaré i, malgrat el mal de butxaca, em penso que compraré el catàleg. A veure quan editaran catàlegs més senzills, lleugers i assequibles...

Harry el brut

 Han passat 10 anys entre la primera i la vuitena pel·lícula de Harry Potter, basades en l'heptalogia homònima de JK Rowling. Les novel·les han estat un veritable èxit comercial que ha aprofitat la Warner Br. per produir 8 films ja que el darrer volum s'explica en dos tandes, per estirar encara més la sèrie. Ahir, a l'Icària, es projectava en anglès a tres sales i totes plenes.

El capítol final, força decepcionant, s'allunya molt de la frescura i la novetat dels primers. El nen mag, molt crescudet i cada dia pitjor actor, es converteix en una barreja insufrible de Luke Skywalker i Frodo, bastant allunyat del protagonista literari. Aquesta pel·li és un exemple clar de com embrutar visualment la història del llibre. Tot per què segueixi els esquemes de les superproduccions que ens cansen tant.

Per sort, la Rowling va posar la condició a la Warner que només volia artistes britànics, tots magnífics i inclús massa shakespearians, però al menys ens estalviem els gestos i les ganyotes ianquis.

Quan va arribar a les mans del meu fill el primer llibre del mag, al Nadal del 99, la besàvia li va dir que allò era el fenòmen literari per joves a les Illes Britàniques, els EEUU i Itàlia. El devorà, me'l va donar perquè el llegís i ja volia el segon. Les portades d'Empúries eren tan clares i neutres que no intervenien en les imatges que imaginaves en llegir les aventures, tan riques en personatges, situacions còmiques i escenes esgarrifoses. Infinitament més interessants que les d'aquella camarilla dels Cinc o Les torres de Malory d'Enid Blyton que llegíem al cole.

Els següents llibres es van fer cada cop més gruixuts, Harry es va fent gran, i les seves vivències més adultes. Cada nova entrega supera el rècord de vendes de l'anterior. És quan Harold Bloom s'interessa per la sèrie i fa una crítica ferotge, ja que considera el nivell literari molt baix, per la repetició de clixés i metàfores mortes. Si que tenim els tòpics dels clàssics, però no és magnífic que molts nens i adolescents s'acostin a la lectura? 

Ara ens cal saber si aquests nois han creat un veritable hàbit de bones lectures o s'han convertit en mers lectors de best sellers. Em temo que aquells nens són els que ara consumeixen sèries de vampirs i altres de dubtós gust.

M'he llegit tota la saga, entre altres coses per refrescar l'anglès, i he de dir que va ser un error de l'autora autoritzar tan aviat la producció cinematogràfica quan encara havia d'escriure alguns volums. No podem evitar posar les cares dels actors i la imaginació, el major valor dels seus llibres, s'empastifa sense remei.

Com també s'embruten les posteriors portades, tan recarregades com lletges:

Una de les visites obligades a Edimburgh avui, és el pub on escrivia Rowling, per estar més escalfada ja que passava per un moment de dificultats econòmiques. Un bar molt sorollós en ple centre, però es veu que aquí va néixer el mag més famós. Com podia treballar allà? o serà cert que la Rowling va plagiar a Adrian Jacobs,  l'autor de Willy the Wizard (1987), un mag que viatja també en tren a l'internat dels estudiants de màgia, fora del món dels Muggles?

Migdiades

Ha estat una sort que l'exposició Realismes del MNAC l'hagin prorrogat dues setmanes més (fins 24/07). El museu aprofita les obres realistes més importants del seu fons per posar-les al costat d'una quinzena de meravelles de Courbet i altres destacats pintors com Carolus-Duran, Corot i Millet.

El son o les dues amigues de Courbet, 1866

Tots sabem dels beneficis d'una breu migdiada, en especial, ara als mesos d'estiu. I els realistes, també. Hi tenim unes quantes obres dedicades a la son plaent, llunyada de mitologies i simbolismes. Des de les noies amoroses (atenció al collaret de perles trencat), el senyor burgès, convalescents, camperols, tots mostren unes postures i una expressió d'absoluta i envejable relaxació.



La migdiada de Martí Alsina , 1884

 Segurament és l'expo de l'any a Barcelona: la nostra ciutat s'està quedant a la cua d'exhibicions d'art un altre cop al país. Haurem d'aprofitar i repetir, encara que la mostra em resulta poc ambiciosa i té un final dificil de lligar amb un video de L'Origen del món i altres obres com les de Tàpies. L'apartat dedicat als autoretrats és extraordinari, i és on Courbet, per mi,  llueix al màxim. Aquí el tenim ferit-adormit en un quadre que sembla que, gràcies als rajos X, en un principi hi havia una parella adormida i després del desengany amorós, ell esborra la noia de la tela i es mostra caigut amb sang al pit.

L'home ferit de Courbet

Altres migdiades estiuenques que no són a l'expo i que he trobat encantadores foren aquesta Hamaca  i Les noies al riu, les dues també de Courbet. El pintor, acusat d'escollir temes poc elevats, va fer una magnífica lloança al real i necessari lapsus desprès d'un bon àpat o una feliç trobada sexual. Què millor que absentar-se uns minuts per agafar forces?

Espero que passeu un plaent estiu i us deixin dormir una miqueta cada tarda.