l'URSS experimenta

Quasi 20 d'anys de somnis revolucionaris que acaben de cop amb l'arribada de Stalin. Des del 1917 al 1935 els arquitectes russos Guinzburg, Vesnin, Golossov i el magnífic Melnikov agafen el llenguatge del Moviment Modern (geometria, façana lliure i pilotis) per construir els edificis del nou ordre social: les cases-comuna, el club dels treballadors, cooperatives, les fàbriques i les oficines. Després el règim va imposar un neoclassicisme retrògrad que va enfonsar els avantguardistes.

Aquest primer període curt i excepcional a la història de l'arquitectura és el que podem admirar a l'expo del Caixafòrum gràcies a fotografies d'arxiu i del fotògraf R Pare i algunes maquetes. Provoca una certa tristesa veure l'abandó de la majoria dels edificis, que a l'inici eren tan innovadors.

Destacaria la torre de comunicacions Xàbolovka (V Xúkhov) amb estructura de hiperboloides i el monument a la Tercera Internacional de Tatlin amb la seva doble espiral inclinada.

La figura més important del Constructivisme Rus és K Melnikov, de qui veiem a la mostra els seus edificis més coneguts: el Club Russakov, amb un auditori fragmentat en 3 cossos i la seva pròpia casa (gran privilegi no viure a la comuna) que fa maclant dos cilindres, amb un espai estudi iluminat per un munt de finestres hexagonals. Acusat de ser formalista, castrat artísticament, va viure de fer retrats oficials.

Podriem parlar de molts més edificis interessants de l'expo, però val la pena passar-s'hi per descobrir la llibertat que van viure els artistes en aquells primers anys engrescadors.

Només he notat a faltar plànols de planta i seccions i el famós pavelló rus de Melnikov para la exposició Internacional de París. La part central dedicada a dibuix i pintura és una petita mostra del lligam entre art i arquitectura, que pertany a la col·lecció Costakis de Tessalònica.

Pícaros

Per una mallorquina com jo, que em sentia presonera de l'illa, marxar a estudiar a Barcelona era una aventura alliberadora. Però s'havia de pagar un preu molt car: el de volar. No només perquè llavors agafar l'avió era un pressupost, sinó perquè la mitja horeta de vol significava apropar-se massa al sol i arriscar-se a caure al mar per la imprudència humana d'imitar els ocells.

D'una banda, sempre demano finestreta per veure el paisatge de la Serra de Tramuntana i les cales infestades de casetes invasores, de l'altra, potser veig els girs de les pales a les ales de l'avió i m'entren ganes de resar el rosari. Llavors, en un acte de contricció, demano perdó per haver ofès als Déus, què això d'anar pels Cels és un pecat de supèrbia. I és que el vaixell, lent i pesant, tampoc és un mitjà agradable, ep! que la Mediterrània sovint s'engresca i em dóna la nit.

 Malgrat les més de 150 vegades que he pujat a una aeronau, la cosa en lloc de millorar, s'ha convertit en suplici guarnit de suor a les mans i experiències extrasensorials. Ho vaig mantenint a força de Sedatifs homeopàtics, perquè la fe mou muntanyes.

Tot això vé de que JL m'ha demanat que engegui una entrada colectiva sobre anècdotes de viatges en avió, que espero ompliu amb humor i picardia, que així li treiem ansietat al tema.

Començo per la meva, Triplet en tornar d'Edimburg:

En ple vol Easyjet, mig atontada pel sedant, i envoltada de hooligans escocessos que van a Mallorca a fer cultura, l'avió fa una sotregada brutal que deixa muts als celtes i el comandant parla de les turbulències d'un altre avió que se'ns ha creuat. (Que no van per pistes aèries allunyades, els avions?) i una hostessa! es desmaia i hem d'aterrar a Manchester per que se l'emporti una ambulància. Esperem pacientment l'hostessa suplent, horror, una hora més de claustrofòbia. A punt d'entrar en pista el pilot s'ho repensa, i una avaria ens fa tornar. Els espanyols, molt educats, comencen a cridar Volem un altre avió! Volem un altre avió! fent palmes i xirinola, i els pèlrojos se'ls miren i s'apunten a la farra. Tornem a volar però ningú ja no calla i jo em vull morir. Al final, en tocar l'estimada pàtria, després de 6 hores de tortura i crits futboleros, em juro que això de viatjar, s'ha acabat!

torna el carrellone

Estem vivint un moment del retorn al passat al disseny, la indumentària, al cinema. Gràcies al blog de Meg hem vist que la casa Boffi torna a editar la seva minicuina amb rodetes que tancada sembla una fotocopiadora, però que es tracta d'una reversió actualitzada d'un mòdul transportable de 107 x 65 cm, que conté nevera, cuina vitroceràmica, taula de tallar de teca, taulell de corian, calaixos i prestatges. Redisseny és sinònim de que molts dissenys perduren i que només els hem d'actualitzar.

del carretó del 64:

Un disseny que té l'imprescindible i brilla per la claretat i l'essencialitat. Una millora per un sector de la població que necessita un tot en u. Amb acabats de qualitat i una imatge geomètrica minimal.

Segurament una cuineta ideal per singles que es muden amb freqüència i que tenen poc temps per feinejar, ja que tot és tan limitat que com a molt es pot preparar dinars per 3 dies. Falta la pica, que acostuma a ser instal.lada per defecte en els apartaments europeus (no com aquí que ens ho posen tot, desgraciadament ) i una campana extractora, que podem suplir obrint la finestra o afegint en un foradet, un ventilador. L'unic problema funcional és que és una illa de treball, per tant, necessitem al menys 60 cm lliures al seu voltant.

La va dissenyar al 1964 Joe Colombo, un dels grans creadors italians del Buon Dissegno, que guanyaven sempre el premi Compasso d'Oro. La seva carrera va ser molt breu (morí amb 41 anys) però fructífera: tots coneixem la seva cadira Universale, la primera cadira sencera de motllo en plàstic o el carret Boby multiús.

Los viejos rockeros nunca mueren.

El martirio del cisne



He pasado una noche toledana. La película El Cisne Negro me ha provocado pesadillas e insomnio. Es tan dura e intensa que siento todavía desasosiego. Este psicodrama de Aronofsky recuerda a su film El Luchador, porque la cámara no se despega en todo su recorrido de la espalda, las manos, el cuello y el rostro de estos dos esclavos del cuerpo.

Nina, (N Portman) personaje ingenuo y autoexigente, es estimulada a la vez por Thomas (V Cassel) el director de la compañía de ballet y la amenazadora Lily (M Kunis), libre y vulgar, recién llegada bailarina del Oeste. Gracias a ellos se mete en su interior más oscuro para poder interpretar el cisne negro de la obra de Tchaikovsky.

Pero en casa, una madre exbailarina, la infantiliza y la castra continuamente. Desde los primeros minutos no sabes cuál de las dos está más trastornada. La lucha por mejorar de Nina coincide con un crescendo de alucinaciones y pesadillas. Los espacios se hacen cada vez más claustrofóbicos: el metro, el piso, los pasillos del Met, los aseos, y el drama físico y psicológico se recarga hasta el clímax final.
Final que se ilumina felizmente con una suave pantalla blanca y los créditos en una ligera tipografia clásica que flota como el alma del mártir.

El mérito de la película está, sin duda, en lo bien que se desdibuja la frontera entre realidad y alucinación. También en la ambientación y la interpretación de Portman, que soporta muchos primeros planos de angustia y de alegría (cómo nos emociona en la escena que es elegida para ser la solista). Está bien explicado el hipercompetitivo mundo del balet, con algunos tópicos perdonables.

Pero también se aprecian algunas fisuras y redundancias:

 ¿Cómo es posible que una madre obsesiva compre ese pastel de nata y colorantes? La anorexia se cita de pasada. La escena del hospital y la lima no aporta nada. Las bailarinas solistas bailan mucho mejor que la voluntariosa Portman. La galáctica casa del profesor de ballet clásico.

Ya no hablemos de los comerciales carteles de promoción. Incluso los que vienen a continuación, inspirados en los tricolores posters de los años veinte son tan criticables como ingenuos:

Cisne Negro es de lo mejor que hemos visto últimamente, buen cine, muy sensual y rico, pero hay que ir preparados para soportar este sangriento martirio.

Zauberflöte a carbonet

Tornarem al cinema per veure una altre òpera des de la Scala?
Toca dia 24 de març, una flauta màgica amb cantants i director que no conec, i amb el dibuixant sudafricà William Kentridge, com a director d'escena.

Fa poc vam veure les seves animacions a Caixafòrum en una expo dedicada a històries animades. Entre altres hi havia una filmació homenatge a Mèlies, d'un viatge a la lluna. Treballa amb paper gran, a carbonet i esborrant i modificant, filma fotograma a fotograma, històries visuals en blanc i negre, amb l'antiga tècnica del stop-motion.

Les seves filmacions són tendres i artesanals. I molt fosques: el carbonet negre i brut domina cada imatge.

El meu dubte està en que segurament serà un Flauta vibrant i espectacular però la realització televisiva des de la Scala, que acostuma a ser molt fosca, encara ho sigui més pels videos de Kentridge al fons d'escena.

Precisament fa un any, el MOMA era el museu on exposava Kentridge, amb 5 temes que són Ubú, el Nas, Soho, Art a l'estudi i la Flauta Màgica. En parla sobre el procés de l'escenografia, del collage i del paper dels polítics i el colonialisme en aquests videos.

Idus de Marzo

Bienvenido Marzo, mes inestable que nos asoma a la primavera y da la bienvenida a las golondrinas.



La muerte de Cesar. Camuccini, 1798


Los idus de marzo caían en el 15 del mes de Martius. Los idus eran días de buenos augurios que tenían lugar los días 15 de marzo, mayo, julio y octubre y los días 13 del resto de los meses. Pero la fecha es famosa porque Julio César fue asesinado en esos días del año 44 a. C. Según el escritor griego Plutarco, César había sido advertido del peligro por un vidente: Cuídate de los idus de marzo!
En la película de Joseph Mankiewicz, basada en la obra de Shakeaspeare, Julio César le recuerda al vidente que han llegado los idus y él le contesta que no se han ido...
Lo que debían ser dias de alegria se convirtieron para siempre en dias para temer.



Idus de Març,
Konstantinos Kavafis

Traducció A E Solà, 1975
Moltes gràcies, Assur.

Tem les grandeses, ànima.
I les teves ambicions, si vèncer-les
no pots, segueix-les, dubtosa i assenyada.
I com més endavant vagis,
més caldrà que estiguis atenta i vigilant.
I quan arribis a l’acme, Cèsar, per fi,
i prenguis figura d’home així gloriós,
aleshores vigila sobretot quan surtis al carrer,
insigne dominador amb el seguici:
si per atzar surt i se t’acosta d’entre el poble
algun Artemidor que porta una carta
i diu precipitat: “Llegeix això a l’acte,
són greus assumptes que t’afecten”.
no deixis d’aturar-te, no deixis d’ajornar
qualsevol conversa o treball, bandeja
tots els qui et saluden i es prosternen davant teu
(ja els veuràs més tard). I fins i tot el senat
que també esperi. Tu assabenta’t sens trigar
de l’escrit tan seriós d’Artemidor.

Pero aquí vamos a llevarle la contraria a la cultura y vamos a recuperar su primer significado.
Los días más luminosos nos llevan a la contemplación de los brotes de los árboles y palmeras de la ciudad y acaso dibujarlos, observando como hacían los botánicos del XIX, en aquellas preciosas láminas descriptivas, tan detalladas como las del Doctor de Marzo,
K F P von Martius:

Como no podía ser de otra manera, añadimos unas marciales marchas para celebrar la entrada del mes, de Prokoviev, dramáticas, especiales, que anuncian la llegada de jornadas revueltas gracias al clima variable de Marzo. 

Que tengáis todos 31 radiantes días!

Parsifal Segon

25 de febrer, al Liceu. Segona jornada al Festival Sacre de Wagner amb un repartiment més que notable. M'ha agradat ben poc la Kundry cridanera i mal actuada de la Herlitzius; les noies flor ho han fet millor i el Parsifal de Ventris ha estat més adequat pel rol que el de Vogt. Halvarson-Gurnemanz ha defensat molt bé el savi capellà, Silins-Amfortas i Daniel-Klingsor correctes. Encara així em quedo amb el primer repartiment, més emotiu i potent.

Gràcies a una invitació he pogut baixar i seure a platea. L'única avantatge ha estat poder veure tota l'amplada de l'escena, però no és un bon lloc. La música abaix no arriba tan bé com al 2n pis, ni les veus. En treballar a doble altura, els personatges queden en un incòmode contrapicat.



*spoilers a continuació:
Encara he vist més clarament missatges sagrats a l'escena. El sacrifici sagnant del Fill Amfortas, La mort del pare Titurel com a destrucció de la religiositat, l'arribada del foll que serà l'heroi armat. La fugida de la mare-dona-Kundry-criada. L'àngel caigut Klinsor és perdonat pel seu germà Amfortas, alliberat de tota la responsabilitat. Els elements rituals i símbols romanen a cada espai: precs chiites, el graal intacte, la llança divina de Zeus i de Wotan, l'èxtasi dels bojos, el guariment, rentat dels peus, vestir al redemptor, el temple sagrat i el castell pagà. Rica escena de Guth, extensa, i tot presentat en perfecta comunió amb la música celestial de Wagner.




Us deixo amb Ventris i Meier en una altre producció fantàstica que també va venir al Liceu, amb direcció d'escena de Lehnhoff.

un Parsifal gens innocent

Un cop llegides unes quantes crítiques de la funció d'ahir, la nº 100 de Parsifal al Liceu, molt positives la majoria, (exceptuant l'errònia crònica de R Alier) m'afegeixo a l'entusiasme que ha generat aquesta representació. He de repetir divendres 25, estranyament amb el segon repartiment per un torn de primera com és el C. Veurem les veus, si arriben a les altes cotes dels cantants de la nit passada: magnífics tots menys les noietes-flor.

El que tornaré a veure amb detall, ja que baixaré a platea i tindré una visió total de la boca d'escena, serà la monumental arquitectura giratòria que va fer-nos gaudir i concentrar-nos més en les 5 hores de música. Si encara no l'heu vista, millor no continuar llegint perquè explico alguns elements clau de l'obra.

L'espai ve definit per una plataforma circular que gira en sentit antihorari a sobre de la qual es construeix una arquitectura d'espais perfectament lligats per escales i portes que obren a universos diferents amb un llenguatge neutre i atemporal que combina neoromànic en els arcs, (com el de la foto sup.) i el clàssic en els remats dels murs de doble alçada. Amb un acabat decapat per mostar la decadència de la institució i la posguerra. Un marc ideal per la flexibilitat (hospital-monestir, castell de Klingsor, el jardí) i per ser pantalla de projecció.

En aquest hospital-presó hi ha uns quants elements de gran força visual i simbòlica. Les vitrines verticals de farmàcia guardaven el graal i la llança de la curació, il.luminades com a peces de museu, a dalt. La forma de la copa brillant torna a aparèixer en el fonògraf, un altre objecte de guariment amb la teràpia musical. La llança com una javelina afilada per dos extrems, tan danyina com curativa.

M'han interessat molt els moviments, gestos i indumentària del grups i els protagonistes. Els precs barreja de les religions monoteïstes dels malalts, els braços seductors de les noies flor vestides per ballar un xarleston, les tremolors dels bojos, fan encara més extremades les  escenes. El dolor tan ben representat amb la sang i les convulsions del pobre Amfortas. Una música tan espiritual amb una visió tan carnal que feia frepar.

 I ara vé el millor, que és la transformació paulatina del boig-innocent Parsifal. Aquí sí que les imatges lentes de les seves passes tenen un sentit. Comença venint de cara, descalç sobre l'herba fresca, per continuar per un asfalt fisurat després de conèixer el dolor, i al final ens dóna l'esquena i es precipita a córrer amb les botes.. A Parsifal el vesteixen de policia (SS?) perquè serà el que salvarà a la comunitat dels perduts, alguns transformats en els homes de barret de copa, enriquits tras la mort del vell Titurel. El pròleg i el punt final, amb Klingsor i Amfortas, fan rodona tota la dramatúrgia.

Es podria parlar de molts més punts ja que la feina de Claus Guth és riquíssima. Ja el vaig defensar amb els seus Meistersinger, que per mi van ser fantasiosos i originals. Segur que descobrirem més missatges el proper 25. I amb ganes de retrobar-me'l aviat a Ariane et barbebleue.

Marcianos

El planeta rojo y guerrero, Marte, pequeño comparado con nuestra Tierra, me serviría para inaugurar el mes de marzo y para hablar de distinguidos marcianos. Me adelanto un poquito.

Aunque parezca increible, existen calamares marcianos. Calamar es un cráter de impacto de 7,2 kilómetros de diámetro del planeta Marte (18.5° norte y 55.0º oeste) . El nombre fue aprobado en 1988 por la Unión Astronómica Internacional, haciendo referencia a una ciudad de Colombia. (Me sirve para titular una de las páginas del blog aunque de momento está tan vacía como el planeta.) Está localizado en el Google Mars.

Enseguida imaginamos dicho cráter con agua líquida, calentita, ideal para hacer crecer todo tipo de organismos vivos, desde protobacterias a seres tan evolucionados como los siempre verdes habitantes de Marte. Os presento a mis dos amigos marcianos, uno calamar efusivo, el otro algo retraido. Les planteo un dilema bicromático:
¿por qué en el planeta rojo viven extraterrestres verdes?

A mí los marcianos que me gustaban eran los de la banda del bareto de traficantes de Star Wars, que tocaban una música dixieland no muy galáctica y que hacen de fondo a la primera aparición del maravilloso pirata Han Solo, de quién me enamoré perdidamente con sólo 10 añitos; en cambio, a mis amigas les gustaba el tontaina de Luke. Y claro, ésta es la peli que marcó mi infancia de forma que no hay otra de ciencia ficción que para mí la haya superado (sólo la 2ª parte merece mis más efusivos elogios).



Como estamos muy marciales, continuaremos con marchas, empezando con la Imperial de la misma película, cuya banda sonora, redonda donde las haya, firma John Williams, dirigida por legoDarthVader con su batuta de luz. Aprovecho para quejarme de la pérdida de creatividad de las cajas Lego, con tanto muñequito y formas predeterminadas, tan lejos de la idea del juego de construcciones.



Y para rematar estas tapas variadas, mejor ponernos serios y escuchar al gran Shostakovich, con el cuarto movimiento de la 5ª, marcial, criticado (se veia la expresión de mano dura de Stalin) y a la vez alabado por el régimen comunista por su monumentalidad y clasicismo.

Otros marcianos aparecerán en próximos capítulos. Mientras, me quedan algunas incógnitas por resolver:

1. ¿Por qué decimos salir de marcha? porque como borregos seguimos el compás de la música disco?
2. Los marcianos son verdes para contrastar con el rojo suelo de su planeta? Siempre se nos ha dicho que el verde es el complementario del rojo.
3. Qué tienen los marcianitos para que los primeros videojuegos se crearan para matarlos?
4. Las artes marciales, son artes? son siempre de Oriente?
5. Del poeta latino de Calatayud, Marco Valerio Marcial, y la vida que anhela: ¿falta alguna cosa?

Las cosas que hacen feliz, / amigo Marcial, la vida, / son: el caudal heredado, / no adquirido con fatiga; / tierra al cultivo no ingrata; / hogar con lumbre continua; / ningún pleito, poca corte; / la mente siempre tranquila; / sobradas fuerzas, salud; / prudencia, pero sencilla; / igualdad en los amigos; / mesa sin arte, exquisita; / noche libre de tristezas; / sin exceso en la bebida; / mujer casta, alegre, y sueño / que acorte la noche fría; / contentarse con su suerte, / sin aspirar a la dicha; / finalmente, no temer / ni anhelar el postrer día.

        

Llunyans Est i Oest

Ahir vam estar a la Xina de la mà del MET, veient com va anar la cimera entre Mao i Nixon en una producció interessant de l'òpera de Adams, que també dirigia l'orquestra. Nixon in China no té una història molt teatral però la lletra, alguns moments musicals atractius, les bones veus i actuacions dramàtiques i la producció televisiva van fer possible fer-la propera, tot i que altres estones no em podia amagar algun badall. Llàstima que James Maddalena (Nixon) no resultà un gran president pels problemes vocals, perquè és un bon actor, com els seus companys de repartiment (què bé que ho fan aquests americans).

L'escena correcta, dinàmica, de vegades incoherent amb la música minimalista: què fa un cromo d'un paradís exòtic en el fons de l'escenari? o les ballarines clàssiques de l'exèrcit que van de puntetes? haguès agraït una mica més de minimalisme visual i més riscs en el ball. De la retransmissió, només una queixa: podiem veure les grans interpretacions gràcies als primers plans, però faltaven plans generals i sobretot enfocar alguna vegada a la ignorada orquestra tocant els compassos repetitius d'Adams.

Precisament, en una de les escenes de Nixon in China, al fons penja un enorme retrat de Mao que plora sang, igual que li passa al cartell cinematogràfic de la nova pel·lícula dels germans Coen:

 Un cartell simple que evoca els Wanted amb les conegudes tipografies del Far West. Un altre western? Sí, el gènere que amb bones mans pot tenir-ho tot.

Veure-la aquesta tarda m'ha servit per retrobar-me amb els bruts caçadors d'homes, viatjant lentament a cavall per paisatges hostils, buscant a l'assassí. He gaudit d'una fotografia impecable, d'escenes brillantíssimes i originals (no les explico, no vull ser una spoiler) i de la interpretació excel·lent de protagonistes i secundaris. Però no m'ha semblat rodona per alguna escena sortuda poc creïble, la banda sonora convencional i el viatge entre estrelles del final que tant recorda al Lebowsky.

Donat que últimament estem assedegats de bon cinema, True Grit m'ha semblat cava del bo. Escenes com la de la cabana, l'òs, els penjats, el judici, la gruta, són tan ben tramades i filmades que m'han fet oblidat que no he tingut prou. Com sempre, s'ha de veure en anglès, un americà molt tancat , difícil de seguir, he hagut de llegir tota l'estona els subtítols dels ràpids diàlegs.