Concurset: Duna fòssil ( i 6)

J., l'arquitecte, cansat pels problemes que li va donar un equipament musical d'or, es va retirar una temporada a la casa del concurs. Però com no paraven de visitar-la, de tan bufona, estudiants i arquitectes, va haver de marxar a una altra, molt feliç.

Aquesta és la darrera pista. Escriviu al meu mail, segur que encerteu.

Concurset: Duna fòssil (5)

Pista 5:
L'esquema volumètric, cossos emplaçats amb la millor orientació. Planta amb ombres.
A J. li agradava molt aquesta casa. Hi va fer de paleta i tot, allà.
Arquitectura aditiva i adictiva.

Esteu atents al vespre que penjaré la darrera. Sort.
Respostes a kalamartinta@gmail.com.

Concurset: Duna fòssil (4)

Pista 4: coberta plana, envoltada de pins, penya-segat d'arenisca. Una espectacular vista des Mediterrani per totes ses porxades.
Respostes a kalamartinta@gmail.com

Concurset: Duna fòssil (3)

Pista 3. La casa del concurs la va retratar un català.

Concurset. Duna fòssil (2)

Pista 2: l'arquitecte que va fer la casa amava els casquets esfèrics.
Pista 1, al post d'ahir. Respostes a kalamartinta@gmail.com.

Concurset. Duna fòssil

La pedra és calcària, prové de fossilitzar dunes, tirant a toveta i molt clara acabada de tallar. Una bona resistència a la compressió, ideal per contruir murs i arcs.  Del lloc.

Si reconeixem la casa i l'autor, enviar resposta missatge a kalamartinta@gmail.com. Sort!

Filharmònica d'or (2)

Abans dels bombardeigs dels aliats, l'orquestra berlinesa s'apanyava en aquesta sala remodelada que havia estat un palau de gel i patinatge fins al 1983 i que va ser totalment destruïda al 29 de gener del 44. Aquí, a la Sala Beethoven, Furtwängler dirigia i es feien les millors gravacions musicals al període entre guerres. Podem veure a sota les reconstruccions a ordinador (autor, Timicha), d'una gran qualitat. L'esquema prismàtic i la decoració pot recordar a la coneguda Musikverein de Viena, de difícil visibilitat en les llotges i força bona acústica.

la sala de nit

la sala de dia

Wilhem Furtwängler a l'antiga sala, c 1940.

Quan els alemanys comencen a recuperar-se ni es plantegen reconstruir l'antiga sala (El Liceu podria haver après de la història). Convoquen el concurs per la nova filharmònica, el guanya un gran arquitecte i s'instal·len en una nova ubicació de gran valor arquitectònic -tindrem grans peces d'arquitectura moderna a la vora-, més apartat del centre de la ciutat i al costat del parc Tiergarten. Llàstima que el fòrum cultural, avui ple i consolidat, hagi estat un exercici urbanístic un pèl caòtic.

La gran primera obra aïllada patirà del constrenyiment de la nova sala hexagonal, la de cambra, que farà l'arquitecte ajudant E. Wisniewski a partir d'esbossos del mestre (el 28 de octubre 1987 se sent primer concert) i del museu de la música al seu darrera. Del mateix Hans Scharoun, un gran bloc groc a la dreta conforma la Biblioteca nacional i una mica a sota veiem el quadrat de la impecable Galerie de Mies van der Rohe.

Filharmònica d'or (1)

Acabada d'inaugurar, la façana era de formigó pintat

Scharoun ja era un gat vell quan es va acabar la primera sala de la Filharmònica de Berlín, ara fa 50 anys. La seva arquitectura orgànica, lliure i funcional alhora, es manifestava i era reconeguda a la fi, després de guanyar el concurs del 1958. La Filharmònica s'havia de situar en el nou fòrum cultural de la ciutat i seria el seu primer edifici. Després vindrien altres grans obres estatals com la Biblioteca (d'ell mateix) i la Neue Galerie de Mies.

El primer concert ,15 oct 1963, amb la Novena de Beethoven

Amb una idea tan bàsica com posar la música en el punt central, el disseny resulta del tot innovador ja que el públic escoltarà al voltant del pòdium de l'orquestra des de grades i terrasses irregulars i entrarà per molts accessos. El propi Karajan, director titular llavors, està entusiasmat en veure què bé es resol la ubicació dels oients i la qualitat sonora de l'espai que parteix del pentàgon central, el polígon d'or.

primer esbós de la secció de la sala.

esquema acústic que tira a pentagonal

Maqueta 1:9 per fer proves acústiques.

Per aconseguir una bona acústica, fóra important mantenir una secció irregular i evitar reverberacions: la forma resultant, valenta i punxeguda, ho feia amb èxit ja que les distàncies sumades de les ones sonores i el seu reflex són constants per qualsevol espectador. I a més, la forma exterior de la carcassa explica estrictament la geometries de l'interior, com mana el funcionalisme més pur.

El sostre és en sí mateix un gran exercici de disseny i d'acústica: un gran llençol curvat es forada de punts de llum, es plega en petits triangles i se li penja un harmoniós conjunt de cilindres-focus i xapes de fusta suaument ondulada. El gran espai de la sala es torna encara més acollidor i tots aquests elements ajuden a crear una atmosfera íntima.

Quines ganes d'anar-hi, seure i sentir a la millor orquestra, que per celebrar els 50 anys de la Filharmònica nova, ens regalaran un concert en directe el diumenge proper a les 20.00. Rattle, Uchida i un programa variat i atractiu, com sempre, amb Gabrieli, Rihm, Vaughan Williams, Beethoven, Kurtág, Berlioz.

I ara, una mica més de Hans Scharoun, un arquitecte reflexiu i particular, que es va escapar de les etiquetes:

De cartells

Es veia a venir. Sabíem que amb CIU a les dues seus de la plaça Sant Jaume tindríem cultureta a canonades. Els fets ho confirmen. L'Ajuntament es nega a penjar banderoles de fotos tan bones com la que encapçala l'exposició del CCCB, no sigui dit que és massa espanyola. Diuen que no ho fan perquè la ciutat es va declarar antitaurina, sinó per no ser la guanyadora del World Press Photo. No serà que el torero borni ens recorda la taca que el Govern no ha netejat encara de l'ull perdut de l'Esther Quintana? No és una foto clarament antitaurina?

Però, ai!, després hem de suportar a la tieta pujolera que ens saluda a les andanes del metro, amb aquella carona de senyora rebé, perlada i emperifollada, amb moneder a l'ús per recaudar calerons de la campanya de loteria catalana. Havíem vist com jugava hàbilment en Fontcuberta amb el gegant de la Mercè i aquí, la cap grossa retro, de missa i beneficiència, està feliç de destinar els beneficis(?) a la infància catalana. Vergonyosa la proposta i el cartell, cutre amb ganes, un insult.

Amb raó la Teresa Crespo, Presidenta d'Entitats Catalanes d'Acció Social, es queixa: 

Cuando le piden que exprese a la Grossa un deseo responde que le gustaría vender muchos boletos para ayudar a muchos niños y niñas. Obviamente, todos compartimos la preocupación por la situación de muchísimas personas de nuestra sociedad y muy especialmente por la infancia, pero tal como se expresa es la plasmación evidente de la beneficencia del siglo pasado, centrada en ayudar a los pobres y si son niños mejor todavía porque dan más pena. Si seguimos por este camino, no tardaremos en volver a encontrar por nuestras calles mesas de recaudación con muchas señoras como la Grossa luciendo sus vestidos y sus joyas para ayudar al desvalido que conmemore el día de turno.

Crisi i cultura

Les butaques del Perejaume.

Quan ahir sortia del concert de l'OBC, lamentant amb els músics la buidor de la sala de l'Auditori, em qüestionava si les polítiques educatives havien donat fruit. Mai s'ha ensenyat tanta música, plàstica creativa i educació visual a les escoles. Com es possible que havent tants estudiants de disciplines artístiques els museus i els equipaments culturals els trepitgem només els més grans? Els joves ( i no tan joves) no estan disposats a pagar tant per cultura, més aviat estan acostumats a baixar-se molts continguts sense gastar un duro.

Sens dubte s'ha de fer un gir en les propostes i finançament dels productes culturals. Potser no ens agradarà veure-ho: perdrem molta cultura clàssica en el camí, consumirem via pantalla individualment a casa i els grans edificis restaran obsolets? Ja ens podem anar fent a la idea. A Barcelona només triomfa el Sònar..

des del CCCB ens arriba:

Durant els dos dies del debat “El sentit de la cultura”, vam entrevistar alguns dels ponents i moderadors de les taules rodones per saber la seva visió d’alguns dels temes que van sorgir durant les xerrades al Teatre CCCB. Està la cultura en crisi? Quina cultura? És cert que existeix una davallada de públic en les activitats culturals? Hauríem de pensar en nous models de gestió i administració dels projectes i les institucions? Quin és el retorn social de la cultura? I la relació entre la cultura i l’Estat?