A 10 anys de la reconstrucció del Liceu

En el moment que es va cremar va sortir el debat de si s'havia de restaurar o calia construir un nou teatre d'òpera. La nostàlgia i la idea de mantenir el patrimoni cultural de la ciutat em van fer decantar-me per conservar l'antic teatre. Amb el temps, però, veig més clar que Barcelona necessita un nou espai per l'òpera perquè el Liceu actual té molts inconvenients. La planta de ferradura és acollidora però absolutament poc funcional: moltes localitats tenen mala visió, molts seients són incomodíssims, es manté una estructura poc democràtica, arribar-hi a les Rambles és antipàtic avui. Segurament des del punt de vista d'accessos deu resultar difícil maniobrar amb el grans camions per la zona. A sobre el pressupost de la reconstrucció va ser enorme i hem d'afegir les expropiacions per l'ampliació.

És cert que les millores amb el nou edifici van ser moltes. La secció demostra l'enorme volum que es va guanyar per les tramoies amb mecanismes hidràuliques i tota la maquinària escènica. En canvi hi havia un greu problema freàtic que no sé si està resolt del tot: moltes vegades al bar se sent pudor de clavaguera.

Els espais nous pel públic com el foyer estan ficats amb calçador i encara no hi ha un veritable vestíbul.
A la planta tot està constrenyit, limitat per aquest difícil quadrilàter que pertany a la trama urbana del casc antic. Mana la direcció del carrer sant Pau, en lloc de dominar les Rambles en la manera d'accedir i per això és confusa l'entrada a la sala. No hi ha bons aparcaments a la vora, tans sols el metro que no sempre podem agafar en sortir de la representació perquè ja és tancat.

La sala és molt bonica i la restauració es va fer amb molta cura. El teló de Miró, drapejat era molt pesant i potent. Les imatges dels medallons de Perejaume, correctes. Els estucats dels passadissos ja estan passats de moda i m'interessen més les luminàries de SantaCole a l'accés de SPau.

Però amb tot segueixo pensant que ens hauria sortit millor invertir en un gran edifici d'òpera de nova planta, modern, obert i ben situat en un altre punt de la ciutat. Un altre cosa és que el concurs el guanyés el millor equip. M'espantaria tenir un altre edifici-animal com el de Calatrava..

Le fille du régiment 010- Liceu / Attila al MET

El passat dissabte 20 vam gaudir d'una divertida òpera de Donizetti, plena de melodies fàcils i aires marcials. Els cantants del 2n repartiment van complir amb escreix: A Gandía va ser el millor de la nit, tot i que competia amb la jove Nino Machaidze, vital, divertida i trapella. El cor no va emocionar, potser perquè havien de cantar amb ridículs moviments que pretenien ser còmics. L'escena correcta, en alguns moments sobrecarregada i conservadora. Amb tot, una nit de belcanto per recordar. Ara la famosa ària dels do de pit, per Flórez a la mateixa producció:

Mutti, Prada, H&M fan Attila al MET

Sembla que l'estrena verdiana de Mutti no va brillar per les veus, exceptuant V Urmana, i sí pels decorats dels suïssos Herzog i Meuron, arquitectes autors de la gran Tate Modern o de l'horrorós triangle blau del Fòrum de Bcn. Tota l'escena ideada per P Audi té una gran força visual i es acompanyada pels figurins de M Prada, que agafa idees directament de les seves recents col.leccions.

A continuació P Audi exposa la seva visió d'Attila.
http://www.nytimes.com/interactive/2010/02/25/arts/music/20100225-attila-multimedia/index.html


En aquest video veiem a Herzog explicar el contrast entre sets, destrucció total i natura salvatge.
http://www.metoperafamily.org/metupload/video/09_10_pressconference/attila/index.html

IT dansa al Liceu

Tenim ballarins d'altíssim nivell a l'Institut del Teatre. Interpreten les coreografies del gran Jiri Kylián i O. Naharin amb gran tècnica i energia. Combinen el ritme frenètic de les danses de Mozart, amb balls llatins, folklore hebreu, classicisme i música drums amb bass, per tenir un còctel molt atractiu pel públic jove. Algunes figures del dúo de la foto eren d'una bellesa extrordinària amb la meravellosa música del Nisi Dominus de Vivaldi. El solista, impressionant. Fins i tot el ball de parelles artistes-públic semblava de professionals. Animem al Liceu a muntar espectacles de dansa de tan bona qualitat com el d'aquest curs o com el de l'any passat: la magnífica Silent Screen.

remake rus de "12"

Afortunadament existeixen, entre tanta televisió porqueria, bons canals com CTK i Arte, de pagament és clar, que ens donen magnífics materials per alimentar-nos. Acabo de gaudir d'un festí de 3 hores cuinat per Mikhalkov. A sobre és una reversió de la gran 12 sense pietat de Lumet, tan o més bona que l'original. Un repartiment extraordinari, inclós el director (al cartell ) ha de dictar sentència. Els arguments a favor de la innocència o culpabilitat, barrejats amb altres històries de conseqüències impactants sobre el veredicte són interpretades amb gran virtuosisme. Una victòria del cinema lent, de primers plans, de la lent sobre les reflexions i contradiccions humanes.

Noves pàgines

Aprofitem la millora de blogger de poder confeccionar pàgines extra (màx 10), cosa que permet sense limitació Wordpress. A bassart parlo de pintures on surten els meus estimats contrabaixos. A calmar, curiositats sobre el kapopié en el seu medi marí. A Kalamart, penjaré algunes il.lustracions meves. A pradadata, un capritxet de jugar a nines: parlar de vestits de la meva dissenyadora predilecta. A les pàgines que resten, el repte serà que els títols només continguin...as, però no ho he aconseguit. El calamar gegant, dit architeuthis, em serveix per titular una pàgina sobre els grans edificis com ara els auditoris.

una taula molt cool

Dissenyada per G Bohle, la taula anirà de perles als nostres pobres nens estressats. Aquí podran fer les mil i una activitats: els deures, el repàs de piano, els àpats...tot en un sol moble per que no vagin tan de cool!

A la foto, com sempre, desapareixen els maleïts cables que okupen les llars. Encara que no està malament la idea d'escoltar unes peces al piano com a sobretaula...Como sigamos así, pronto tendremos el contrabajo-bodega, el violín-corta huevosduros o el timbal-cuna-mecedora!

Auca panfletaire del Senyor Esteve al TNC

Crec que l'obra del Rusiñol ja és prou sucosa com per haver d'afegir les cunyes polítiques cada dos per tres. Amb el rerefons franquista l'obra no guanya res. A més, per què tenen les escenes actuals una obsessió en posar audiovisuals? Cal remarcar amb imatges el que el públic ja ha entès? El resultat és sobrecarregat i massa sorollós visual i acústicament. La cinta transportadora es fa redundant. El conjunt d'actors mereixen la millor menció, en especial, estan extraordinaris en Bagès, Barceló i Ruiz (a la foto de Ruano).

Ha marxat el rei McQueen

No tornarem a veure les genials creacions del dissenyador Alexander McQueen. Ha marxat de cop, ens ha tornat a sorprendre, com feia en cadascuna de les seves col.leccions.Tan brillant escollint els estampats i combinant textures impossibles. S'hi percep la foscor, els monstres, els malsons i una certa atracció per la mort en els darrers dissenys.

Tristan und Isolde 2010

10 de febrero: por fin he visto mi primer tristán, con cantantes suplentes que dieron la talla a pesar de la gran dificultad de sus partituras. La orquesta estuvo más emotiva que los artistas de escena, que se movían rígidos e incluso torpes. El drama queda totalmente desvirtuado por los colores, elementos de juguete y la perspectiva tan exagerada de la escenografia. Pero con Wagner bien interpretado siempre nos queda una gran noche.



a continuación el enlace con los dioramas de Hockney de las distintas escenas, muy vistas.
http://www.hockneypictures.com/tristan_movie.php

En la galería móvil de imágenes de Tristan he comentado alguno de los cuadros. Los más interesantes son los de Egusquiza, amigo de Wagner, Duncan y Waterhouse. Los prerrafaelitas fueron los que más ilustaron a la mítica pareja.

vaya encerrona!

Y cómo me enredaron! Fuimos a ver la comedia de enredos en el Condal, la doble vida d'en John. Iba con la sospecha de que algo dirigido por Llàcer tenía que ser de bastante mal gusto. Hubo momentos muy divertidos, otros de payasadas muy tontas (que son las que más rie el público), gritos, portazos y algunos diálogos incluso previsibles. Joan Pera interpreta bien a mucha velocidad, pero no puedo separar de él el estigma Woody Allen. Me esperaba mucho más del papel de las dos mujeres de John, ahí es donde flaquea el guión. Fallan los dos hijos del protagonista y se supera el elástico actor David Verdaguer en el rol de Stanley, el inquilino. Por cierto, el teatro Condal necesita una reforma urgente en todas sus instalaciones.