Auca panfletaire del Senyor Esteve al TNC

Crec que l'obra del Rusiñol ja és prou sucosa com per haver d'afegir les cunyes polítiques cada dos per tres. Amb el rerefons franquista l'obra no guanya res. A més, per què tenen les escenes actuals una obsessió en posar audiovisuals? Cal remarcar amb imatges el que el públic ja ha entès? El resultat és sobrecarregat i massa sorollós visual i acústicament. La cinta transportadora es fa redundant. El conjunt d'actors mereixen la millor menció, en especial, estan extraordinaris en Bagès, Barceló i Ruiz (a la foto de Ruano).

Ha marxat el rei McQueen

No tornarem a veure les genials creacions del dissenyador Alexander McQueen. Ha marxat de cop, ens ha tornat a sorprendre, com feia en cadascuna de les seves col.leccions.Tan brillant escollint els estampats i combinant textures impossibles. S'hi percep la foscor, els monstres, els malsons i una certa atracció per la mort en els darrers dissenys.

Tristan und Isolde 2010

10 de febrero: por fin he visto mi primer tristán, con cantantes suplentes que dieron la talla a pesar de la gran dificultad de sus partituras. La orquesta estuvo más emotiva que los artistas de escena, que se movían rígidos e incluso torpes. El drama queda totalmente desvirtuado por los colores, elementos de juguete y la perspectiva tan exagerada de la escenografia. Pero con Wagner bien interpretado siempre nos queda una gran noche.



a continuación el enlace con los dioramas de Hockney de las distintas escenas, muy vistas.
http://www.hockneypictures.com/tristan_movie.php

En la galería móvil de imágenes de Tristan he comentado alguno de los cuadros. Los más interesantes son los de Egusquiza, amigo de Wagner, Duncan y Waterhouse. Los prerrafaelitas fueron los que más ilustaron a la mítica pareja.

vaya encerrona!

Y cómo me enredaron! Fuimos a ver la comedia de enredos en el Condal, la doble vida d'en John. Iba con la sospecha de que algo dirigido por Llàcer tenía que ser de bastante mal gusto. Hubo momentos muy divertidos, otros de payasadas muy tontas (que son las que más rie el público), gritos, portazos y algunos diálogos incluso previsibles. Joan Pera interpreta bien a mucha velocidad, pero no puedo separar de él el estigma Woody Allen. Me esperaba mucho más del papel de las dos mujeres de John, ahí es donde flaquea el guión. Fallan los dos hijos del protagonista y se supera el elástico actor David Verdaguer en el rol de Stanley, el inquilino. Por cierto, el teatro Condal necesita una reforma urgente en todas sus instalaciones.

una tortuosa cinta blanca, das weisse band

Merescuda la palma d'or a aquesta pel.lícula de Haneke, de bellíssimas imatges que oculten una violència gens innocent. Sense banda sonora, només una mica de piano del professor o els nens cantant un oratori de Bach, amb la nuesa neta del blanc i negre, amb la lentitud de la vida rural, la narració va pujant el to de l'horror que s'amaga. Absolutament recomanable la versió original en alemany, on les dolces veus dels petits et fan somriure només un cop.

tributo a la abuela

Una de las razones por las que llamo calamares en su tinta a mi blog es porque es mi plato favorito. Nadie puede superar los calamares de mi murciana abuela: tiernos, suaves, con sabor a mar y de profundo color negro.Los acompañaba de arroz blanco o cuscurros de pan frito. Después de esta delicia nos quedaban las comisuras de los labios con unas finas lineas de tinta, que remarcaban nuestra sonrisa. Abuela, te añoro! Os paso la receta:
http://www.canalcocina.es/receta/calamares-en-su-tinta

John Cage al MACBA

Sembla ser que aquesta és la primera exposició monogràfica dedicada a Cage d'Europa. M'ha interessat molt la part dedicada als Silencis, el piano preparat, i les composicions a l'atzar de la capsa Ching. Un divertit Cage "organitzador del so" apareix en vídeo improvitzant amb tota mena d'aparells i objectes, es compagina amb l'intel.lectual i conceptual artista que treballa amb Duchamp. Va ser el primer en desacralitzar la música, com a la pintura va fer Malevitx amb el seu quadrat blanc sobre fons blanc. I això, ja és història.

JONC Nadal pastoral

M'ha sorprés molt la crítica tan possitiva del J Persia a la Vanguardia. M'agrada molt veure que la jove orquestra s'entrega amb disciplina amb el director Ros-Marbà i que a la premsa surt ben parada, però, malgrat l'amor de mare, també veig que les cordes agudes van anar justetes al primer moviment de la Pastoral i les cordes greus van patir a l'esplèndida escena de la tempesta. Al final, el resultat va ser molt convincent ! ...encara que la simfonia Italiana de Mendelssohn semblava tocada per uns teloners...

el regal de Reis per Joaquim

Vull dedicar el post al Joaquim, creador del gran blog musical in fernem land que segueixo diàriament, amb aquesta curiosa imatge de L'adoració dels Reis de Pieter Brueguel el vell, de la grandíssima pintura flamenca, tan expressiva, còmica i complexa. Una escena on passen moltes coses per descobrir: soldats espanyols, caricatures, vestits a la moda, secrets.

neujahrskonzert 2010 BON ANY!

Fidel a la tradició de la meva família, cada any segueixo amb emoció el popular concert d'any nou, encara que els valsos no són les peces que més m'agraden. Crec que aquest any s'han superat. El programa i la direcció de G. Pertre, l'orquestra impecable, la realització, les filmacions al museu d'art, la pastisseria de xocolata, el ballet amb vaporosos vestits de Valentino i les flors.Tot convida a fer de l'entrada d'any, un moment molt alegre i delicat. Bon Any 2010 a tots!