tributo a la abuela

Una de las razones por las que llamo calamares en su tinta a mi blog es porque es mi plato favorito. Nadie puede superar los calamares de mi murciana abuela: tiernos, suaves, con sabor a mar y de profundo color negro.Los acompañaba de arroz blanco o cuscurros de pan frito. Después de esta delicia nos quedaban las comisuras de los labios con unas finas lineas de tinta, que remarcaban nuestra sonrisa. Abuela, te añoro! Os paso la receta:
http://www.canalcocina.es/receta/calamares-en-su-tinta

John Cage al MACBA

Sembla ser que aquesta és la primera exposició monogràfica dedicada a Cage d'Europa. M'ha interessat molt la part dedicada als Silencis, el piano preparat, i les composicions a l'atzar de la capsa Ching. Un divertit Cage "organitzador del so" apareix en vídeo improvitzant amb tota mena d'aparells i objectes, es compagina amb l'intel.lectual i conceptual artista que treballa amb Duchamp. Va ser el primer en desacralitzar la música, com a la pintura va fer Malevitx amb el seu quadrat blanc sobre fons blanc. I això, ja és història.

JONC Nadal pastoral

M'ha sorprés molt la crítica tan possitiva del J Persia a la Vanguardia. M'agrada molt veure que la jove orquestra s'entrega amb disciplina amb el director Ros-Marbà i que a la premsa surt ben parada, però, malgrat l'amor de mare, també veig que les cordes agudes van anar justetes al primer moviment de la Pastoral i les cordes greus van patir a l'esplèndida escena de la tempesta. Al final, el resultat va ser molt convincent ! ...encara que la simfonia Italiana de Mendelssohn semblava tocada per uns teloners...

el regal de Reis per Joaquim

Vull dedicar el post al Joaquim, creador del gran blog musical in fernem land que segueixo diàriament, amb aquesta curiosa imatge de L'adoració dels Reis de Pieter Brueguel el vell, de la grandíssima pintura flamenca, tan expressiva, còmica i complexa. Una escena on passen moltes coses per descobrir: soldats espanyols, caricatures, vestits a la moda, secrets.

neujahrskonzert 2010 BON ANY!

Fidel a la tradició de la meva família, cada any segueixo amb emoció el popular concert d'any nou, encara que els valsos no són les peces que més m'agraden. Crec que aquest any s'han superat. El programa i la direcció de G. Pertre, l'orquestra impecable, la realització, les filmacions al museu d'art, la pastisseria de xocolata, el ballet amb vaporosos vestits de Valentino i les flors.Tot convida a fer de l'entrada d'any, un moment molt alegre i delicat. Bon Any 2010 a tots!

la cosa casi funciona

Malgrat la bona crítica de la premsa, la darrera pel.lícula de Woody Allen no és per tirar coets. Sort que té moments molt divertits i aguts.

Hi veig moltes de les fantasies i manies de l'autor ja molt manides. Supera la terrible Vickie Barcelona, que no és difícil; em vaig perdre la versió original (el doblatge al castellà ve ser molt insuficient), la noieta protagonista era de bufetada, els discursos sermonets a la càmara prescindibles, el final de sucre...molts errors d'un Allen que té l'obsessió per produir una peli cada any.

cine español, del bueno! (por fin)

Siempre me ha resultado algo pobre nuestro cine. Contadas películas se pueden disfrutar. Sorprendentemente, una de cine carcelario , celda 211, ofrece un guión redondo y dinámico, con buenas imágenes, y el buen trabajo de los actores. Sobresale la fuerza de Luis Tosar y la cobardía de los responsables de la cárcel. No son necesarios los flashback de Oliver, quedan algo forzados en la trama. Y como dice Mies, todavía a muchos actores españoles les falta naturalidad (como a los guapos Etura y Ammann)

Carmen de Sara Baras

Domingo 17, en el Coliseo de Bcn, lleno a rebosar. Espectáculo de gran flamenco que tuvo sus momentos más intensos en los bailes del torero y el soldado. Carmen está a la altura de los compañeros pero debería brillar más. Algunas figuras suyas eran repetitivas. También se pierde el hilo de la historia en algún cuadro. La megafonía era ensordecedora y sobraba la pantalla de video con unas imágenes muy pobres. Precioso el vestuario, muy adecuado en la sobriedad de la escena.

Una comèdia espanyola

Al TNC, l'obra de Reza passa per discreta i poc clara. Resulta complicat fer atractiu un cosmos de quotidianitat, gelosies familiars, frustracions, barrejats amb l'assaig d'unes altres obres de teatre. L'escena, estil Dogville, usa pantalla gran de video,en els monòlegs, que no ajuda a res més que veure les làgrimes d'Aurèlia. Bones interpretacions d'un text senzill, del que destacaria la freda distància entre autor i actor.

I ara dos de cinema

INGLORIOUS BASTERDS (MALDITOS BASTARDOS)

Reconec que soc una fan dels films de Tarantino i aquesta darrera estrena, per mi és la millor. Dues hores i mitja de gran ritme amb una trama amb moltes sorpreses i un elenc d'actors alemanys impressionant. Destacaria per sobre de tots al brillant austriac C. Waltz (coronel Landa, a la foto) que es menja la pantalla i deixa ben petit a Pitt. Sobèrbies les escenes de la taverna, el cine-pira, i els diàlegs. Menys violència de l'habitual, encara que el director es podria estalviar algun pla de detall.

ÁGORA