viernes, 30 de agosto de 2013

El Manantial


Malgrat el que pugui semblar al cartell, la pel·lícula va molt d'arquitectura. S'ha de dir que l'afer amorós és de torradora i que enfronta un superhome amb una superdona, d'importància cabdal a la trama, però el que es defensa és la integritat de l'individu, ja sigui l'arquitecte Roark (Cooper) o la crítica d'art Dominique Francon (fabulosa Neal), davant la societat adotzenada pels convencionalismes.

El Manantial (1949) representa el triomf entusiasta de l'arquitectura moderna, personificat per un home que prefereix treballar a la cantera o dinamitar una obra seva adulterada abans que renunciar a la llibertat creadora. La seva defensa al judici dels seus ideals contra el gust i la col·lectivitat (un discurs en la línea del capitalisme pur) aconsegueix la seva absolució i, de pas, rematar amb èxit el seu propi camí acompanyat per la dona alliberada: quin final més apoteòsic amb Dominique pujant a l'ascensor d'obra cap a la cimera del gratacels per unir-se al guanyador.




Roark és un arquitecte que elimina tot símbol clàssic, despulla els edificis i els torna totalment funcionals, com si fos el primer representant de la arquitectura racionalista i internacional. És per això que veiem projectes tan miesians com el destruït pels nazis, el monument dels herois comunistes:


Mies van der Rohe. Memorial Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (1926)

O residències tan expressives com les del colega F.Ll. Wright:


Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1937)

També tenim un Guggenheim en versió piramidal:


F.Ll. Wright. Guggenheim NY (1959)

Sense deixar d'esmentar els gratacels més puristes de Le Corbusier o el mateix Mies: 


M van der Rohe, gratacels de vidre (1919 )





Le Corbusier, projecte base, seu de l'ONU (1952)
 Tot d'obres que exhibeixen el desenvolupament de la societat moderna tal i com defineix l'autora de la novel.la i el guió, l'Ayn Rand: l'ego de l'home és el manantial del progrés humà. Ella va dedicar el llibre a la noble professió de l'arquitectura, i servidora, a l'amiga Concepció, que em va insistir que veiés la pel.lícula. Al canal per cable l'han passada fa pocs dies i puc dir que el tràiler fa flac favor a la gran història filmada com ho sap fer el King Vidor i amb una música, de Max Steiner, tan espectacular com els diàlegs i els llocs de tot el film. Quin monument.


12 comentarios:

  1. Una de les pel·lícules que sempre poso a les llistes de les millors. La vaig veure fa molts, molts anys, i em va deixar un record inesborrable de sensacions i emocions. Ja toca tornar-la a veure.

    Ah, i el millor Gary Cooper!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. I sí, no he dit res, del Cooper, que està impressionant i amb la broca, no te digo. I els secundaris, també, fan un cast de 10.

      Eliminar
  2. Grandíssima, crec que la primera vegada la vaig veure a La clave d'en Balbín, pero l'han passat i la he vist una o dos vegades mes. Em pensava que el protagonista estava inspirat en Wright. Te un guió magnífic, amb aquesta defensa de l'individu politicament tan arriscada. Apunt made in kalamar, concisió i claredat, la comparació de fotos m’ha agradat molt.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies, JL, m'ho he passat més que bé preparant-ho, i encara m'he deixat alguns edificis més, no volia avorrir als visitants.

      Eliminar
  3. Ostres, no la coneixia. Gràcies per la recomanació, l'apunto.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Jo repetiré d'aquí un temps quan la tornin a passar que sóc molt legal amb les peces mestres... ;)

      Eliminar
  4. La novel·la que va inspirar la pel·lícula està considerada molt dolenta i és que Ayn Rand i el seu anticomunisme, en aquells temps eren feixisme pur i dur. De totes formes la defensa de l'individualitat és important i el magnífic King Vidor va fer una pel·lícula esplèndida i plena de tensió sexual. Hi ha més d'un estudi sobre els signes secrets que mostra Vidor per manifestaqr la passió dels bells protagonistes. Ja se saps que, fent aquesta pel·lícula, Coopoer i neal varen enamorar-se bojament. No va ser per sempre però s'ha d'aprofitar el que es pot. També s'ha dit i escrit que el personatge de l'arquitecte està inspirat en Frank Lloyd Wright.
    Un pel·liculot.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Serà molt anticomunista, però el discurs final de Roark és de categoria i el va escriure la Rand, com la resta dels diàlegs. També m'agrada el paperàs de la Dominique que no vol ser sotmesa ni pel seu propi amor, es nota que l'ha fet una dona.
      No sabia res del afer dels actors, quin titular, i quin pillo el Vidor! A mi la tensió que més m'atrau del film és a la cantera, quins plans més suculents. de pel·liculot,
      un bes.

      Eliminar
  5. Ets tan llesta com calia suposar, Kalamar. A la canter, a la cantera on un viril Gary Cooper perfora i perfora davant d'ella.
    El seu enamorament va ser molt sonat perquè Gary Cooper era catolic i conservador i ni es volia divorciar de la seva esposa ni tampoc portar una vida doble amb Patricia Neal. Més tard ella va acabar casada amb Roal Dahl.
    Fa tants anys que no vist El Manantial que si la trobo l'adquiriré. La tenia enregistrada de la television amb VHS i, al final, la vaig llançar. Pecato!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Caram, Glòria, ets un pou de sapiència hollywoodiana! Què bo , amb el Dahl, devia ser molt imaginatiu amb ella. Per cert, trobo que la Neal i la Rand tenen una retirada, semblen cosines.

      Eliminar
  6. Doncs sí, un cert aire tot i que la Neal és mes distingida, més sofisticada.
    Per a mi la Neal moderna-a partir dels setanta-seria Faye Dunaway també elegant i inaccessible.
    M'agraden els teus llibres. Durant l'agost he llegit i gaudit Stoner i el de la Llebre amb ulls d'àmber que és preciós.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Me n'alegro. Ja saps, ara et toca recomanar d'altres a Certa Glòria.

      Eliminar