domingo, 16 de octubre de 2016

Dylan, Glaser, Duchamp

L'any que vam nèixer,  Milton Glaser dissenya pòster i tipografia a propòsit del disc dels grans èxits del cantant de Duluth, acabat de premiar. Premi controvertit que posa de manifest com l'acadèmia sueca está pels temps canviants i que aposta per gèneres transversals. Les lletres del Dylan són bones, però les seves músiques, diria que més.




Aquesta icona del 67, el pòster de silueta negra i cabells LSD, va ser molt reversionat i a més va ser subratllat per una nova tipografia del mateix dissenyador, la Baby Teeth, amb aquelles innocents "E", "F" d'escaleta i lletres sense ulls:


La coneguda silueta de Bob deriva d'un autoretrat que es va fer el Duchamp, un perfil d'enorme força, tallat en paper, i d'aquesta bonica fotografia, afegint al seu característic cabell arrinxolat, una explosió de color i tentacles orgànics. Els brots musicals de la ment de l'artista.



Per acabar, una de les més bones cançons del Nobel in the Wind, molt gelós del seu copyright, i bé que fa. I want you durará visible pocs dies al you Tube. Tan bonica:



domingo, 9 de octubre de 2016

El Tristany més fosc


Ahir nit inauguràvem la temporada del Met al cinema amb un Tristany i Isolda per recordar en temps. Agafa la batuta el mestre Rattle i el descobrim intens, equilibrat i profundament wagnerià amb l'orquestra del MET. Tampoc coneixíem al tenor Skelton que va demostrar ser un resistent Tristany de bonic timbre i gran fortalesa vocal. La Isolda de la Stemme, a més d'elektrificant, és sòlida i de veritable soprano dramàtica. Potser encara colpeix més el rei Marke, noblíssim René Pape, en els seus laments que tant ens agraden d'aquesta partitura. Brangäne-Gubanova és una delicada actriu i cantant, que contrasta amb un rude i fidel Kurwenal, Nikitin també molt destacable.


Si els cinc cantants i l'orquestra treuen un excel·lent a les nostres oïdes, ara toca valorar l'obra visual de M Trelinski, del que coneixem aquelles notables escenes, també al MET, la Iolanta i el Barbablava . Sense fer un enfoc radical (i xiulat al segon acte), l'autor proposa un Tristany amb molt pes protagonista i amb una visualitat molt acord amb la fluïdesa musical: des del minut zero ens acompanya amb el radar i altres elements rotatoris de cicle infinit que clou, com a la partitura, amb el bany de mar i cel.



No podem evitar relacionar els eclipsis lunars que apareixen sovint amb els planetes amenaçadors de Lars von Trier a Melancholia, que, per cert, també interactuava amb la música de Wagner. Només resulta confús el record de les flames de la cabana familiar? de l'heroi, encara que el nen-Tristany que l'acompanya al llit d'hospital és tot un encert de la memòria. Potser sí que es pot criticar la falta de càrrega eròtica del muntatge però aquesta visió de guerra, fosca i apocalíptica s'escau, més encara quan aigua i foc, tots dos tan presents, són destructors i redemptors.