martes, 31 de diciembre de 2013

2014



Com que la cosa ha quedat molt egoïsta i els propòsits poc generosos, el que farem serà triar uns altres desitjos per al raïm d'aquesta nit, que es presenta molt bé ja que tindrem campanades del Parsifal des de Montjuïc. Demà, un concert vienès amb un Capriccio de Richard Strauss, que el 14 serà el seu any i espero que el vostre també.

Molta pau, amor, caliu, amistat, música, art, feina, salut, lectures, colors, natura i el millor 2014 possible. Un petó ben fort, amics.


domingo, 29 de diciembre de 2013

Canadá

La tormenta en la provincia canadiense de Saskatchewan  

Richard Ford, al final de la entrevista en El País:

Si no fuera disléxico, no sé si sería el mismo tipo de novelista. A consecuencia de mi lentitud en la escritura y la lectura, mis libros son más pacientes y profundos que acelerados y superficiales. La dislexia te obliga a escuchar con atención a los demás si quieres entender algo. Esto hoy resulta de lo más exótico, porque en la mayoría de conversaciones no se comparte información. No hay empatía ni compasión, ni tampoco entendimiento posible. Las conversaciones de hoy consisten en un grupo de personas haciendo cola, esperando su turno para hablar.


Canadá es una magnífica novela sobre la soledad, la pérdida de referentes, la madurez y la fragilidad de la existencia. Aborda en profundidad la convivencia conyugal y la relación entre dos hermanos gemelos. Un paisaje íntimo de la sociedad americana posterior a la Segunda Guerra Mundial. Para lectores sin prisa. De escritura plana, sin estilo, ni artificio, ni diálogos. Lenta, con reiteraciones esenciales, eso sí, en boca de Dell, un adolescente que juega al ajedrez.

Consta de tres partes: Los recuerdos más o menos fiables de su familia normal en Great Falls, el arranque de cuajo de las raíces en la huida a Saskatchewan, el encuentro en la madurez con su hermana gemela. En todas, los personajes buscan reconstruirse, sólo Dell lo logra. Las ventajas de desconectar de la tierra y los vínculos para conseguir una vida plena.

sábado, 28 de diciembre de 2013

Massacre flamenca

Pieter Brueghel. La massacre dels Innocents.Versió Viena 1567


Amb la candidesa que el caracteritza, Brueghel el Vell representa la innocentada d'Herodes en un preciós poble flamenc, condemnant l'atrocitat de la guerra, les agressions ordenades pel duc d'Alba i executades per tropes espanyoles i mercenaris alemanys. Un soldat al fons s'ha abaixat del cavall per orinar, fent referència a la matança dels infants mascles. Dos tambors-bóta bolcats expliquen el món a l'inrevès, sense ordre ni moralitat. El cel silenciós s'alia amb la mort.

No fa cap gràcia celebrar l'horror tres dies després de l'alegre Nativitat. A qui se li va ocórrer aquesta broma de mal gust?

Feu clic sobre les imatges per ampliar-les.

Detall central i el Duc amb barba

The "Song of Herod" from "L'enfance du Christ" by Berlioz, sung by Donald Gramm. 
Charles Munch conducts Boston Symphony Orchestra. December 13, 1966.

viernes, 27 de diciembre de 2013

Empacho Bellezza

Gran trabajo de Servillo en La Grande Bellezza.

No es para tanto. Un 7 como mucho.  Sorrentino está brindando por Roma durante 142 largos y bellos minutos. Su última película tiene muchos momentos geniales (todo lo que dice o piensa Jepp, doctor milagros, la monja, las fiestas..) pero otros, tramposillos; los de animales y niños en vistas redundantes. Mucha, demasiada bellezza romana en una visita guiada, sin agobios turísticos, por un tipo inteligente, autocomplaciente y esteta. Su cabeza casa a la perfección con los bustos romanos.

Las escenas inicial y final le hacen flaco favor al film, acompañadas de coros minimal (algunos de discutible calidad que atacan los nervios) y rozando lo cursi : fallido discurso en el laberinto de los niños o el faro. Excesos como en la tienda de diseño para acabar comprando un vestido de funeral de lo más vulgar y para una chica objeto de pómulos recauchutados.

Un alivio los paseos matutinos de Jepp. Viva la Fornarina y el castello Sant'Angelo. Algún día visitaré Roma por primera vez. Gracias, en parte, a Sorrentino y Berlusconi.

No piensan lo mismo unos amigos de mucho fiar:
JL dice: un diez bien grande
Allau dice: Roma era una festa

martes, 24 de diciembre de 2013

Llarg sopar de Nadal

Permeteu que em fiqui en la vostra Nit de Nadal amb una tirallonga de postals que el gran Hindemith, un hàbil i tendre dibuixant, anava enviant als amics. De vegades s'autoretrata amb la seva dona Gertrude, un simpàtic lleó (el seu signe del zodíac). Per suposat començo la llista amb aquest deliciós Pare Noel-Kontrabass i acabo amb l'òpera en un acte que estrenà fa 50 anys i que ens faria tan feliços tenir-la aviat al nostre teatre liceístic.

Molt bona nit de Nadal, amics.










La larga cena de Navidad es una ópera en un acto de Paul Hindemith , con libreto en inglés de Thornton Wilder basado en la obra de teatro del mismo nombreWilder colaboró ​​con el compositor con el fin de hacer que el texto funcionara de manera efectiva con la música. Fue arreglado para orquesta de cámara con clavicordio. Fue estrenada el 13 de marzo de 1963, en la Juilliard School of Music NY, bajo la dirección del compositor. Una grabación digital de la obra de la casa Wergo se llevó a cabo en alemán y Hindemith proporcionó la traducción. No existe una grabación comercial en inglés.Representa noventa años de la historia de la familia Bayard.


domingo, 22 de diciembre de 2013

més Nadal

collage de kalamart

L'arribada de l'hivern s'acompanya del Nadal. Les nits més curtes refreden i cerquem caliu i calor. Veieu aquest fragment de calamar humit blau Klein acostant-se a unes brases conciliadores. Que l'escalfor de la família i els amics sigui ben agradable i que regni la pau aquest 14 que s'albira una mica encès.

Molt bon Nadal, amics bloguers.

viernes, 20 de diciembre de 2013

Les altres columnes


Preparant la cimentació del pavelló Alemany

D'aquestes ningú no en parla. Com que no són quatre sinó vuit les columnes jòniques, ja no simbolitzen res. Però en realitat formen part d'uns jocs de columnes que havia projectat un arquitecte local, a banda i banda del passeig central cap al Palau Nacional de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929. 

Mies van der Rohe no les dibuixa al seu projecte però tampoc les rebutja. De fet, l'interessa que el peristil faci d'entrada al nou temple que construeix per representar la moderna i avançada República de Weimar, recuperada de la Gran Guerra. Un collage que fa homentage a la arquitectura grega i a la indústria que puja a la nova Alemanya. Què millor que representar al país sense fer servir símbols patriotes com fa el Puig i Cadafalch amb les seves quatre columnes centrades al passeig, que havien d'anar rematades de victòries alades i que van ser enderrocades uns anys abans per Primo de Rivera.

S'han reconstruït el Pavelló Alemany i les columnes de PiC. El primer, a l'emplaçament original, les segones, més avançades, perquè abans ocupaven el lloc de la Font Màgica. 

De nou, s'enceta el debat: cal reconstruir imatges del passat? 
Barcelona és un parc temàtic de fantasmes.


El pavelló Alemany de Mies acabat de construir

miércoles, 18 de diciembre de 2013

Nadal

Alyssa Monks. Baptism (oli)



Déu és representat amb un infant nu, que neix a terra, en un estable, desprotegit, vulnerable i amb futur.El Nadal és l'etapa que permet recuperar i no matar l'infant que tenim a dins, amb innocència i tendresa.El Nadal és una època de celebració religiosa, de l'encarnació de Déu en el món. Un símbol representat amb un infant nu
Francesc Torralba, abans d'ahir a l'Ateneu.

El Nadal es basa en l'hiperconsum, per uns, per d'altres en recuperar tradicions religioses i familiars.  Té sentit celebrar-ho, perquè sobre tot és un retrobament amb els nens, les nits fredes i la música de Bach. I amb les Nativitats de postal que, d'uns anys ençà, comencen a escassejar.

No us oblideu d'encendre el PC, dissabte a les 19.00, anar a mediciTV i sentir en directe aquest monument de Berlioz que es diu L'Enfance du Christ. Aquí el fragment de la fugida a Egipte i el comiat dels pastors:


lunes, 16 de diciembre de 2013

ABC (4)



Les lletres i els números com a principi de tot. He comptat que faig servir amb freqüència un mínim de catorze contrasenyes alfanumèriques diferents. I unes altres, disset, d'ús esporàdic, guardades en un bloc. Alguna vegada he patit un lapsus de memòria amb alguna de les més utilitzades. Ai, i diuen que les hem de canviar de tant en tant. Em nego.

Això era una excusa per escoltar els polícies,


viernes, 13 de diciembre de 2013

10 pops (9) y Santa Lucía


Miguelito arrasaba en los ochenta, en el programa Aplauso, los 40 y en la plaza de toros de Palma. Competía con fieras inglesas y americanas, sin complejos. Y es que Santa Lucía tenía buenos arreglos, música pegadiza y la preciosa voz del granadino.

Felicidades, Lucías, y perdonad el tono bajo que tiene el blog, últimamente. La culpa la tiene Facebook, la política, las cadenas y el hogar.


miércoles, 11 de diciembre de 2013

Pissarro



Pissarro s'aprofita de la tecnologia del ferro: esclops, cavallet-carro i tubs per l'oli.


Tot i ser una mostra de passeig agradable, davant de les obres d'un pintor molt entregat a la causa Impressionista, molt de moda a França i voltants, i molt cotitzada al mercat actual, m'he avorrit força. Quatre obres contades mereixien una estona de concentració, potser aquelles més puntillistes, urbanes o valentes amb l'ús del negre. La resta, el de sempre, la pinzellada suelta, el color vibrant i el paisatge plaent. Però sense arribar, per mi, als Monet o els Degas de l'època. Apa, ja ho he dit.


Pissaro al Kxfòrum fins al 26/01

sábado, 7 de diciembre de 2013

Peces

Arcimboldo: Agua, 1566. Óleo sobre tela. Kunsthistorisches Museum, Viena

Giuseppe Arcimboldo se divertía montando un serie de bodegones-retrato de perfil que representaba los cuatro elementos, dos de los cuales estan en el museo de Viena (Agua y Fuego), Tierra, en una colección privada y Aire, perdido, del que sólo se conservan copias. Los Cuatro Elementos fueron encargados por el emperador Maximiliano cuando el pintor se trasladó a Viena.

Agua se compone de 62 especies de criaturas acuáticas, entre ellas dos cefalópodos: un pulpo y una sepia, que no calamar, en la barbilla de una señora mayor, enjoyada con grandes perlas y corales. Esta abigarrada pescadería superpone animales que no guardan proporción en aras de la comprensión del retrato, con un estilo muy naturalista y un colorido armónico, frío y metálico, con preciosos destellos de blanco y rojo.

Un moderno collage para entretenimiento del soberano y alegoría del poder sobre el caos: las cuatro Estaciones y los cuatro Elementos, las dos series más alucinantes y de doble sentido de todo el Manierismo.

¿Y quién adivinó que era un Arcimboldo en el concurso del apunte del día 5? Esta vez más facilito, ¿verdad?

Por orden de llegada:

  1. Albert Allau
  2. Timamót
  3. Maac
  4. Alejandro Ros
A todos ellos, felicidades por el buen ojo, y esta música acuática a propuesta de Timamót: se trata del interludio, uno de los cuatro de Peter Grims,  Tormenta fabulosa del gran Britten, que acompaña la imagen de Arcimboldo a la perfección.



jueves, 5 de diciembre de 2013

Calamar lustroso

Se ve que lustro viene de limpiar y purificar, que es lo que hacían los antiguos griegos y romanos, cada cinco años, en una celebración al caso. Pues hoy le toca rito ceremonial a este blog que cumple cinco años ya.
Deberíamos sacrificar algunas animaladas que por aquí hemos dejado, pulverizar agua bendita con una rama de olivo y quemar maderas olorosas. Pero un blog es un blog y lo dicho, hecho está. Así que nos vamos a la parte más juerguista de la fiesta. Muchas gracias por participar.





El banquete: Nada de carne, mejor unos platos de cuaresma purificadora, como frutos del mar bien frescos y a la plancha. Me interesa mucho saber cuál es su pescado predilecto, que hay que encargarlo. Como se pueden imaginar, los calamares en su tinta serán vianda obligada para los invitados.

La música: El mejor Haendel acuático con orquesta barroca y peluca de rigor.
Fue estrenada en el verano de 1717 a requerimiento del rey Jorge I para ser interpretada sobre el río Támesis. El concierto fue ofrecido por cincuenta músicos en una barcaza que navegaba cerca de la embarcación del rey y se dice que éste quedó tan complacido que se hubo de interpretar tres veces durante el viaje.




Y el juego: ¿Dónde se escondió el pequeño calamar?
Respuestas al mail kalamartinta@gmail.com



domingo, 1 de diciembre de 2013

Trista Blue Jasmine




Malgrat el que m'he pogut riure (contingudament, que la resta d'espectadors no els feia gràcia res) amb la darrera obra d'Allen, he sortit de la sala ben trista. Tenim  un altre Woody autèntic, aquell que sap trufar els moments més melodramàtics amb pessigolles de comèdia i dirigir un cast d'actors per crear un ventall de personatges que semblen extremats, però que els tenim ben a la vora.



Cate Blanchett ho posa fàcil. Té una actuació magnífica, molt arriscada, que no se surt de mare. Supera, per mi, la Mia Farrow de les pel·lícules de dones de vida regalada (Alice, Another woman) i patètica existència. I la germana, Sally Hawkins, tres quarts del mateix. Les dues només viuen per ser autoenganyades i dependents dels homes que les envolten, quins tipus!. Elles, exemplars femenins molt més abundants del que ens pensem. La parella harmònica és impossible, ens ho explica Allen sempre, però aquí el to és molt més pessimista i les diferències socials, una excusa. I els grans perdedors, com sempre, els fills. Quins grans moments de la Blanchett, els únics en que és sincera, davant dels dos nens obesos o del fillastre.

Un film molt oportú, que ens recorda que haurien de ser moltes més les princeses daurades que cauen en desgràcia. A més de trista, gens compassiva.

miércoles, 27 de noviembre de 2013

Wagner/Verdi 200 i com ho celebra Barcelona




A Barcelona, més prostituïda i venuda que mai, li venen aires de cultura per vendre molt la nit propera, que s'acosta Nadal i s'ha de fer calaix. Compte, no es maregin en llegir el Koncept de la gran aventura urbana que ens proposen:

Aquest any The Shopping Night Barcelona commemora el bicentenari de dos grans compositors, estilística i artísticament oposats, però ambdós icones de l'òpera, Giuseppe Verdi i Richard Wagner. El 28 de novembre sonaran per Passeig de Gràcia les notes que composen la melodia del brindis de La Traviata de Verdi, la marxa nupcial de Lohengrin de Wagner, el Cor dels esclaus en Nabucco de Verdi, la cavalcada de les Valquíries de Wagner o la marxa triomfal d'Aida. Serà una nit màgica, on la cultura inundarà els carrers amb l'òpera com a banda sonora. Grans sorpreses us estan esperant. Recorda, el 28 de novembre Passeig de Gràcia es convertirà en el que Wagner definiría com una obra d'art total.

El teatre serà el Passeig de Gràcia, l'orquestra la formen les botigues, el cor fet pels promotors de tan cultural proposta, entre altres l'Ajuntament, i activitats com ara

La Cavalcada de les Valquíries !Brunilda i les seves 8 germanes cavalquen al centre del Passeig de Gràcia.Coreografia eqüestre, on els vestits de les amazones han estat creats especialment per a TSNB.

Fóra una gran nit per muntar una mani anticonsum i anticultureta ben sonada, i que vinguin els mossos i les seves pilotes o que provin els nous projectils, que no fan tanta pupa. Què puta i Ramoneta s'ha tornat la Barcelona on visc. 

I a sobre ens makinegen la música:


domingo, 24 de noviembre de 2013

Wagner 200 (18) y el primer biopic



Deliciosa película muda con música versionada del homenajeado y que celebra el primer centanario del compositor, rodada entre 1912 y 1913. Vida y obra de Wagner dirigida por Carl Froehlich, fue el primer biopic de la historia del cine. El actor que interpreta a Wagner, Giuseppe Becce, era también compositor y puso la banda sonora adaptando como pudo la música de RW para no tener problemas con el copyright.


sábado, 23 de noviembre de 2013

I Robot



Quan he vist avui de matí, molt d'hora al metro, que una mare li donava un telèfon molt intel·ligent al seu infantó de bolquer, ell l'agafava encantat i amb el ditet anava fent coses a la lluminosa pantalla que no sé si jo sabria, amb els viatjants del voltant que anaven somrient per la proesa del marrec, m'ha agafat una pena tan sentida com la de Nostra Senyora dels Dolors.

A la tarda em trobo aquest significant i divertit vídeo i penso que no estem del tot perduts. El que sí puc certificar és que un molt alt percentatge d'adolescents són nomofòbics. Suposo que d'adults, també.



IDIOTS from BLR_VFX on Vimeo.

viernes, 22 de noviembre de 2013

Britten 100 i la màrtir

Carlo Saraceni. El martiri de santa Cecília. 1610.
Instruments al terra i colors vius: el vermell que anticipa la decapitació?

Ja recordareu aquella santa, que va esdevenir patrona de la música per error, de l'apunt de fa un any. Avui, a més, és el dia Britten, que en nèixer en el dia assenyalat de fa un segle, va rebre un poema de W H Auden amb títol Tres Poemes pel dia de Santa Cecília, després publicat com a Himne. Britten li posarà música al poema, tot a capella, vivint als EEUU al 1940 i en tornar a Anglaterra al 42, els duaners li confiscaren els originals, pensant que es tractaven de codis secrets. Britten el reescriu seguint la tradició de les odes amb invocació a la musa al llarg del text: Blessed Cecilia / Appear in visions to all musicians / Appear and inspire. Una peça tan interessant i atractiva com difícil de cantar. Magnífic tribut a la màrtir.

Feliç un dia més de la Música.





martes, 19 de noviembre de 2013

Barbie, ara directora

sento no haver trobat una foto  de més qualitat

No m'he pogut estar. Quan hem vist aquesta munió de músics, tots germans, degudament vestits per tocar un tradicional concert, una nit de Nadal en un saló burgès, tirant a germànic o nòrdic, hem pensat que fóra un bon contrapès europeu a la pesant Barbie Violinista rosa i americana. Tot i que el faristol i l'armilla del nen barroquisen l'escena, tenim uns vestits en negre-blanc molt continguts i un escenari que recorden a plafons acústics on les alegres notes reboten..

Difícil, però un grup de cambra amb cello, trompeta i flauta, amb aquests nens tan eixirits i la germana gran dirigint-los podrien arribar a interpretar alguna peça de Schubert adaptada. O més aviat una facilona White Christmas, molt més agradable que el malson del Pon tus sueños a jugar, que sembla més aviat per la nit de Halloween amb uns monstres com la Montse i el Rafa i carbasses fent l'arbre de Nadal. Fan més por que la Grossa catalana.


domingo, 17 de noviembre de 2013

ABCine


ABCinema from Evan Seitz on Vimeo.

Animació minimalista d'un abecedari cinematogràfic en 58 segons amb cercle com a leit motiv.
No s'hi val mirar fora del post. Quantes pel·lícules hi veus? Deixo algunes de les favorites.

A – Amelie JL
B – The Big Lebowski Allau
C – Citizen Kane JL
D – Dr. No JL
E – Edward Scissorhands Titus
F – Ferris Bueller’s Day Off Marga
G – The Godfather JL
H – The Hobbit Allau
I – Inception Titus
J – Jurassic Park JL
K – The King’s Speech Allau
L – Lawrence of Arabia
M – My Neighbor Totoro Alejandro
N – Night of the Living Dead Allau
O – Once Upon a Time in the West JL
P – Pulp Fiction Titus
Q – The Quick and the Dead Titus
R – Rocky Allau
S – Star Wars
T – Titanic JL
U – Up Allau
V – Vertigo
W – The Wizard Of Oz JL
X –  X-Men Allau
Y – Yojimbo Titus
Z – Zodiac Allau

jueves, 14 de noviembre de 2013

Wagner 200 (17)

Un jove Simon Rattle ens explica com l'acord de Tristany va ser un revulsiu i un punt de partida per la música i per l'art del segle XX i ho fa amb quantitat d'imatges de l'època i de d'exemples musicals. Gràcies, Manel, per l'avís. És el primer capítol d'una sèrie de set, Leaving  Home, que podríem seguir acompanyats del gran llibre d'Alex Ross, The rest is Noise.




La música puede resultar profética de una manera casi inquietante, como un sismógrafo que detecta futuras erupciones. A fines del siglo XIX, Europa se desprendía de su antigua piel para convertirse en algo nuevo, más complejo y mucho más peligroso. En una época en que las certezas del Imperio y del orden social establecido se desmoronaban, también la música abandonaba sus certezas: abandonaba la tonalidad, aparentemente para siempre.



Quan tornarem a tenir un programa de cultura de qualitat a la nostra televisió? Haurem d'aguantar al dels texans moltes temporades? ai, cultureta.

domingo, 10 de noviembre de 2013

de rositas



Aunque el Psoe se sigue definiendo como un partido republicano, hoy mismo ha aprobado una resolución que no cuestiona la monarquía, cosa que ha provocado una sonora pitada en su Conferencia Política, sobre todo entre las filas de las Juventudes y del Foro Ético. Rubalcaba habla de un giro a la izquierda acompañado de un nuevo logotipo, Socialistas, que se proyecta en las paredes de la sala del congreso.



La nueva imagen elimina el puño, como hicieron los socialdemócratas suecos antes de volver a recuperar el gobierno con el logo de Mariscal, la simpática rosa algo abstracta (con monóculo?) de pétalos rojos, y también otros partidos europeos. Aquí se incorpora el capullo a la T de la palabra en fuente manuscrita y ligeramente inclinada, pretendiendo hacerse más cercanos y optimistas. La idea de partida no es mala pero el resultado necesita mejorar. Desconozco quién es el equipo gráfico de este diseño que se ha quedado como un esbozo avanzado. Muy torpe la rosa en la t y esta tipografia script, a modo de firma, tiene una S y una O fuera de proporción.

Ya veremos cuánto dura. Si el mensaje no se corresponde con los discursos y los hechos, de poco servirá. Cruz Novillo triunfó con su geometrizada mano prieta con la rosa de doble hoja, tipografia de palo, rojo brillante y marco cuadrado, un logo que ha durado decenios, superando incluso un intento de renovación en el 94.


la eterna imagen de Cruz Novillo


Logo sueco, Mariscal




La alcachofa que duró unos meses, de R Celda


Rojo omnipresente, desaparecen puños e incluso rosas.

Se acercan las elecciones al Parlamento Europeo y el grupo socialista lo tiene fácil para unificar sus logos: se envuelve la rosa común con las euroestrellas de siempre y se acabó. 200 días y a votar.


sábado, 9 de noviembre de 2013

Violinista Barbie


A les mares dels gegants asiàtics no els acaba d'agradar la nina americana. La troben lletja i consideren que jugar amb ella fa perdre molt de temps: pentinant, vestint, desvestint-la allunya les criatures de l'estudi. Com que arribar a ser músic d'èxit necessita molt d'esforç, la Mattel s'ho fa venir bé i ofereix una nina violinista on un altre cop tot és banyat de magenta-Barbie i únicament violí i arquet es salven de l'enrosada.
Ens quedem amb les ganes de saber quina partitura toca aquesta Barbie -no sé com dimonis agafarà l'instrument- i si ho farà en una sala de concerts o limitarà l'actuació a un salonet principesc com el del fons. El vestit ochentero, joies i sabates segueix fomentant el mal gust de la famosa nina, encara que coses semblants hem vist a recitals de sopranos.

No sé si les mares xineses cauran en la trampa, espero que no la trobin prou educativa. Fóra interessant que al proper Nadal la trobem a les parades dels magatzems, amb l'arquitecta o l'estilosa astronauta que explora planetes, ni que sigui per fer la competència a les princeses Barbie que són les que arrasen aquí (abans que arribi la Barbie-Gaga que s'ha vist per Londres).




dissenys de Butler per una Barbie diferent


jueves, 7 de noviembre de 2013

Verdi 200 (2)


De petits ens imaginàvem com continuaven molts contes. De grans, també.
Què els hi passa als personatges de Verdi un cop el teló ha baixat?
Grant Snider té una proposta que ha publicat al NYTimes.
Em quedo amb la tira de Sparafucile. Un baix tallant ceba, cantant això sense plorar.


martes, 5 de noviembre de 2013

Raymond Loewy al Doodle

Per celebrar el 120 aniversari del dissenyador americà, els de Google han posat la imatge més sintètica d'una locomotora-paraula molt aerodinàmica. Amb la màxima el lleig no vén, Loewy va fer veure als industrials que l'important és la carcassa i que amb l'estil Streamline el consum pujaria. Tenia molt sentit aplicar-lo a cotxes, busos i trens. Però a sacapuntes o torradores és discutible i els alemanys de la Gute Form i l'escola d'Ulm van posar ordre a aquesta moda on domina la estètica per sobre d'una comunicació sincera del producte.

Encara tenim resonàncies d'aquella febre per la carcassa enlluernant: passejar pels anys 90 i contemplar com eren els aparells de música o les vambes d'ara, complicadets. Fins i tot les neveres arrodonides amb alerons han tret el nas..




A canvi, el mateix Loewy busca una imatge sintètica, potent i geomètrica als seus grans dissenys de logos i redissenys com el de la Shell o la coneguda caixeta de cigarretes Lucky Strike. Es van vendre a milions amb el canvi ! i no han passat de moda. 





lunes, 4 de noviembre de 2013

10 pops (8) Culpable

Barbra Streisand & Barry Gibb 1980

Me siento tiranosaura, mejor dicho, ammonoidea. Este disco de estética tan quica y música molt Bee Gees corría, rodaba y se rallaba por exceso de uso. Culpable de este pecado de juventud. Si encima uno atiende al video y no le da un sofoco de vergüenza ante tanta blancura de poliéster, pelo frito y baile epiléptico, es que queda algo de aquellos surcos. B&B al límite de lo soportable con una letra que tampoco tiene salvación.
Eran tiempos en que los palacios Rococó, los columpios de flores y las pegatinas Holly Hobbie eran el súmmum de la belleza. Faltaba poco para que entrara un padrino en acción: el que me wagnerizó.


viernes, 1 de noviembre de 2013

Can Lis de Jørn Utzon

LA CASA
El conegut Jørn Utzon, l'arquitecte danès que va guanyar el concurs de l'Òpera de Sidney amb un simple esborrany, va patir molt d'estrès durant la construcció de la magna obra, que aquest 2013 fa 40 anys. Va decidir retirar-se a sa nostra terra mallorquina i es va fer una casa a prop de Porto Petro, respectant els mètodes constructius i els materials locals, però amb una composició valenta i moderna, amb la idea de pati mediterrani sempre molt present.

des de l'esquerra: 1r bloc, pati mitja lluna. 2n, pati i porxada amb cuina i menjadors.
3r, sala. 4t dormitoris familiars. 5è, estudi i convidats.


Una sèrie de pavellons, cadascú amb les diferents funcions de la vivenda, enllaçats per una murada posterior, s'obren cap al sud amb una espectacular vista del mar, els matolls i les roques, ja sigui des de l'interior (atenció al detall dels finestrals) o des dels patis i porxades. Jugava a seguir la ruta del sol, fins i tot amb un alt i petit finestró a la sala d'estar que a la tarda encara saluda amb els seus rajos, fins arribar a la llar de foc que s'encén de nit.




A Mallorca no hi ha gaire argila per fabricar totxanes. De tota la vida murs i marges s'han fet de pedra i cobertes amb teula àrab. Utzon va aprofitar les pedreres de la zona i va aixecar murs de marès i terres de pedra de Santanyí. Amb bigues de formigó i revoltons feu els forjats. Va construir fins i tot tots els mobles d'obra i folrà amb les típiques rajoles brillants i bicolors, bancs i lleixes. A la casa li va posar el nom de la seva muller, Lis i la va acabar al 1972.



Fusteries, persianes, portes i marcs de pi mallorquí, resinós i resistent a l'humitat, van tenir un especial protagonisme al disseny de l'habitatge. No les veiem des de l'interior de la sala, però els finestrals hi són. Per gaudir al màxim del paisatge, Utzon aconsegueix amagar hàbilment el marc a l'exterior a força d'ampliar el perímetre i collant-lo directament a façana.








A finals dels vuitanta, entre les nombroses visites d'estudiants i arquitectes i la maleïda humitat, els Utzon decideixen marxar a un altre indret més muntanyós, no gaire lluny de can Lis i es fan una segona residència, Can Feliz. Aquí torna a construir amb els mateixos sistemes, la fa més esgraonada i afegeix una piscina. Mirin com prepara, ell mateix amb el paleta, el morter per les juntes dels blocs de pedra. Ni casc, ni arnès.




No deixin de visitar les dues cases pels enllaços, resten tantes fotos per admirar-les! Aquí ens parla el fill de J Utzon, Kim, sobre Can Lis i el seu nou ús.



Les pistes del concurs (6 entrades anteriors)
  1. La pedra de marès de les pedreres de Santanyí podien apropar-nos a la casa. Porto Petro és del mateix districte municipal. 
  2. Els casquets esfèrics són l'origen compositiu de l'Òpera de Sidney i de diversos dissenys d'Utzon.
  3. El català que la va fotografiar va ser en Català-Roca: perdó, I. Santacreu.
  4. Parlem en salat, sobre porxades i penyasegats; tornàvem a acostar un arquitecte conegut a Mallorca.
  5. La millor orientació, cap al Sud. Arquitectura aditiva: suma de blocs o pavellons; i adictiva: autocars de visitants que la volen trepitjar.
  6. L'equipament musical d'or: 40 anys de l'òpera de Sidney. Masses visites provoquen marxar molt feliç a can Feliz.
Felicitem els encertants per ordre d'arribada i a tots aquells que de ben segur ho heu intentat. Em temo que no ha estat gens fàcil aquesta vegada.
  • Alejandro Ros, entra la resposta el 30 oct.
  • José Luís, avui cap a les 10.00 
  • Timamót, avui cap a les 11.00