jueves, 29 de julio de 2010

collages nibelungs

La temporada wagneriana comença a l'estiu que és quan hi ha més temps per treballar en els collages. Són composicions senzilles on es juga amb les textures de bones fotografies de revistes. Tan simple com retallar i enganxar. Deixar que l'atzar s'hi fiqui em dóna sorpreses. I creure que estàs aprofitant material que anava al contenidor, també ajuda molt. Aquest cop provo amb format més gran (DinA4) i crec que el resultat pot ser més recarregat i arriscat alhora, però les formes respiren més bé.

A l'Or del fons del Rhin s'explica la naturalesa mineral de l'or i les seves propietats (maleabilitat, noblesa) i s'albira el perill de l'avarícia. Les aigües corren però deixen que l'or parli amb els seus reflexos.


El Nibelheim, la cova dels nibelungs esclaus, on tenen cura de l'or de les aigües del Rhin, el treballen i el van acumulant per l'Alberich. Un núvol de cendres puja, el mateix que serveix a Wotan i Loge per baixar al regne del nan.


Freia lliberada després de ser totalment coberta per l'or i l'elm. És el preu que ha de pagar Wotan per recuperar la juventut amb les pomes de la bella deesa captiva dels gegants.

La roca de foc, on reposa la walkíria Brünnhilde, adormida pel seu pare que la castiga per defensar a Siegmund. Loge ha encès al voltant un anell de foc que trapassarà Sigfried, el valent que encara no ha nascut.


A La forja, Sigfried reconstrueix l'espasa trencada entre cendres, malles, fum i brases. La feina és dura i repetitiva i alterna molts cops de martell, la calor sufocant i el refredament sobtat del temperat.

miércoles, 28 de julio de 2010

Laberints al CCCB


Ahir vam anar a la inauguració de l'expo ideada pel matemàtic Ramon Espelt i dissenyada per Óscar Tusquets, Per Laberints al CCCB i que podem veure fins principis del gener. Es recopilen moltes obres de tot tipus per posar-les en dos grups: els laberints unicursals (sortida=entrada) i els multicursals (amb culs de sac, com a la maqueta de dalt, de Ayrton 1968). En un principi els veiem plans com en els paviments de les catedrals gòtiques o els vasos grecs, després es van aixecant les parets per convertir-se en un divertimento dels jardins europeus dels s XVI-XVIII (fins i tot actuals com el dissenyat per OT en una casa del Maresme, a la foto de sota) o en els exercicis d'artistes de Land Art. En el punt central de la expo es dedica un espai amb el mite del Minotaure.

A la penúltima sala descobrim que el desenvolupament d'un laberint és un arbre, fàcil obrir però impossible de recuperar. Aquí se'ns posa a prova per jugar en el joc de descobrir la sortida.
És tema recorrent en la literatura de Borges o Dürrenmatt o el cinema: tots recordem al nen fugint del pare en el laberint nevat de Kubrick, curiosament el lloc de la seva salvació, o les escenes de les laberíntiques clavegueres de moltes pel.lícules. Umberto Eco diu al catàleg: :“Se pueden cometer errores,a menudo hay que volver atrás sobre sus pasos, pero al final se sale”.


Sobre el montatge, a part de molt evident: montar un laberint guiat pel fil luminós d'Ariadna per veure les obres, no m'acaba de fer el pes el folrat de les parets amb fullaraca de plàstic (jo, al.lèrgica!) imitant el "seto" i la contradicció de veure els senyals de sortida en totes les sales. De les obres, molt interessants totes, em va hipnotitzar el quadern d'apunts d'un artista perfeccionista que usa una quadrícula finíssima per dibuixar uns impecables laberints. No us la perdeu i veieu-la amb calma, amb nens i tot.

viernes, 23 de julio de 2010

torna Miquel Barceló

Barceló a la capella de la Seu de Palma

Al Caixafòrum tornem a tenir una exposició individual del pintor de Felanitx, després de 12 anys(MACBA98). La selecció d'obres són distribuïdes per la seva comissària per set sales sense una línia clara que les vertebri, barrejant obres de tècniques variades, sense la lògica dels temes o l'ordre cronolòlogic. Tornem a veure les obres primerenques (1. Estàtues al Louvre 85) que tant em recordem a les d'Anselm Kiefer (2. Innenraum 81), de perspectives molt fugades i fosques; els grans quadres de paisatges animals i minerals (3) -curiosament no de vegetals; el fantàstics retrats en relleu com el de John Berger; cartells amb un disseny gràfic molt 80's (4) que semblen de Mariscal; bodegons negres amb kalamars! arrissats i molta ceràmica escultòrica.

Però el que de veritat val la pena és seure's a la saleta d'audiovisuals i empassar-se tot el video de l'acció teatral Pas Doble que va representar amb el coreògraf Josef Nadj al festival d'Avignon al 2006.
Un gran diedre de gruixut fang tendre i polit que fa de terra i paret és el suport on els dos artistes fan les seves incisions, buidatges, cops i collages amb eines de fusta gegants, les mans, el cos i vasos acabats de tornejar.

Una música que fereix fa més dramàtica l'acció, sobretot quan el ballarí es converteix en l'armadura d'una escultura antropomorfa que transforma Barceló a base de entaforar gerros frescos al seu cap (quin pes!) per convertirlos en màscares monstruoses. Es veu un continu destruir-construir per la violència dels cops i l'acte de modelar.
S'aprecia una tornada al més primitiu: marcar sobre la paret de la cova les seves improvisacions, l'acte de dominació humana de la natura, seure aixafant lentament dos gerros com defecant, esborrar amb pintura blanca i començar, i el més impactant, deixar-se engolir per la mare Terra com a mort final o tornada a l'úter.
Fer performances com aquesta no és res nou, ni pintar, ni esculpir. Barceló reinvidica el seu gènere artístic, un procés que pertany al passat. Per descomptat als voiyeurs com nosaltres també ens agrada viatjar amb aquestes romàntiques experiències creatives. Al video veiem una de les 36 representacions que van fer.

jueves, 22 de julio de 2010

dos secuelas de cine de animación

Nos guste o no, el nuevo cine es el cine de animación por ordenador. Casi ninguna película de carne y hueso prescinde de los nuevos recursos de la imagen digital para ahorrarse escenografías y efectos especiales. Afortunadamente podemos ver productos 100% digitales de gran calidad como los estrenos de Shrek 4 y Toy Story 3. No ocurre lo mismo en la televisión, donde los niños consumen una oferta de mal gusto, con alguna excepción como el Pocoyó español.


La cuarta entrega del ogro verde empieza con el cansancio de su vida rutinaria: los finales felices de las entregas anteriores se ponen en entredicho y la historia se va oscureciendo. El guión no es redondo pero tiene escenas hilarantes como las del gato con botas, el muñeco de galleta y los tres cerditos. Pero hay algo de la animación que no cuadra: las expresiones faciales y gestos demasiado "americanos" y humanos. Esto no ocurre con la historia de los juguetes, ya que éstos son muñecos de plástico y su animación a través de brillos, movimiento y texturas encajan a la perfección.

Pixar, productora de Toy Story, Up, Los Increibles, Bichos... es la reina indiscutible. Sus historias son profundas y a la vez asequibles a todo el público, con la amistad y el amor como valores supremos, y con un trasfondo claro contra la política injusta. En ambas películas se recurre a la caracterización española del gato y Buzz, que se puede perder en la versión doblada, y a la aparición de monstruos autoritarios (aunque se explica su origen y transformación). Absolutamente recomendables, sobretodo en versión original!

PS
DADO QUE ALGUNOS COMENTAN PARA HACERSE AUTOPUBLICIDAD, HE VUELTO A ACTIVAR LA MODERACIÓN DE COMENTARIOS, LO SIENTO MUCHO.

miércoles, 21 de julio de 2010

4 expos en Bilbao

Bilbao y Madrid suelen ofrecer las mejores exposiciones de arte estos últimos años, ya que Barcelona se está quedando fuera del circuito a pesar de tener muchos y buenos espacios de exhibición. Este verano sólo destacar la de los 25 años de pintura de Barceló, que no ha traido lo mejor del pintor mallorquín y sobre el que hablaré en otro post.
Bilbao es una ciudad de visita obligatoria, no sólo por la gran reforma urbanística que realiza poco a poco y con gusto, sino también porque sus dos grandes museos siempre muestran exposiciones muy interesantes para todo tipo de público.
















El Guggenheim (gran edificio que se mantiene como el primer día y el mejor trabajo arquitectónico de Gehry) invita a dos exposiciones de carácteres divergentes: Una muestra discreta y representativa del aduanero Rousseau, el pintor-ilustrador de óleos naïf e intimistas del que destacaría el grupo de soldados o la caza de presas por leones en la selva espesa; la segunda, del indio Anish Kapoor, escultor impactante, que ha instalado un impresionante vacio solar, un cañón que dispara balas de cera sangre sobre una esquina, una noria modeladora ( que se estropeó y cerraron la sala) de pasta roja.


Junto a la ría, se erige la deslumbrante obra El gran árbol y el ojo (2009) consistente en casi ochenta esferas de acero inoxidable, refleja y multiplica su entorno produciendo reflejos fractales. Cada esfera no sólo se refleja en las contiguas, sino que también se funde con el paisaje, reflejando la silueta del Museo y la arquitectura circundante en un proceso sin fin.

Muy cerca del Guggenheim se sitúa el Museo de Bellas Artes, ampliado y rodeado por los preciosos jardines de Doña Casilda, con una colección permanente que reúne piezas importantes de todos los períodos y relevantes pinturas y esculturas del XX. En la sala BBk podemos disfrutar de una completísima muestra de pintura de tauromaquia, llamada Taurus. Desde minotauros en vasijas griegas, grabados de Goya, los célebres toreros de Zuloaga, Vazquez Díaz, Romero de Torres o Botero, un Ramón Casas (en la imagen) o varios Fortunys originalísimos, toros míticos de Picasso hasta una arena de Barceló, todas las obras nos conducen al mito y al ritual, con toda su crueldad y belleza.




En el mismo museo, aprovechando las zonas de paso y vestíbulos, se encuentran 35 piezas de vestir de Balenciaga, el gran creador vasco de la alta costura que cambió el concepto del corte en sus vestidos minimalistas, sin sisas, con lineas diagonales, botones esféricos, espaldas estudiadísimas,  tejidos simples de gran calidad y colorido...el resultado de tres décadas de investigación que sigue marcando tendencia.


Es un buen momento para ir a Bilbao: la temperatura suave en verano, pocos turistas y educados, la buena gastronomía, una ciudad que no ha perdido identidad, que conserva sus viejos comercios, y me dejaba hablar de otra Calatravada: el antifuncional, pretencioso-hightechno pero pequeño aeropuerto de Sondika.

miércoles, 14 de julio de 2010

The Royal Ballet i la JONC al Liceu


El Liceu ha contractat la JONC per tocar la Bella Dorment de Txaikovski després de desaparèixer l'orquestra de l'Acadèmia del Liceu, per motius econòmics. Una bona oportunitat pels joves d'estrenar-se al teatre de la Rambla amb repertori de ballet clàssic i amb una de les millors companyies del món, The Royal Ballet. Han estat assajant a Vic i han tocat a les 5 funcions d'aquests dies. A la darrera representació, ahir, vam veure la madrilenya Tamara Rojo, solista que feia d'Aurora, en una impresionant exhibició de puntes, precisió i equilibri. L'acompanyava un guapíssim princep, R.Pennefather, ballarí de gran presència que lluïa més en els moviments lents, i que es superat per un ocell blau, Stephen McRae, un gran i enèrgic volador. Tot el cos de ball era excel.lent, destacant les noies orientals, alegres i lleugeres com plomes. Els joves músics van tenir una última gran nit, sobretot les cordes greus i els metalls a l'escena de caça.


No sóc fan del ballet clàssic i m'interessa molt més el contemporani. Al principi em costava entrar en aquest món que té un llenguatge visual molt recarregat, amb cursis colors pastel, textures brillants, moltes figures que segueixen  la norma dels passos de ball. De seguida, amb la màgia de la música i la delicadesa del moviment, quedes atrapat i les 3 hores et passen volant. Fins i tot, els decorats tenen un moment de sorpresa gràcies a una senzilla cascada vertical de vels al viatge pel bosc cap al país dels dorments.

Curiosament he trobat un vídeo que barreja futbol i ballet: una entrevista de Tamara Rojo i Cesc, dos dels nostres internacionals, on queda clar que malgrat ser disciplines semblants, una està a la cua de l'interès mediàtic..


domingo, 4 de julio de 2010

el ruiseñor milanés



(en la imagen, 1ª aparición en el Cetro de Ottokar)

Uno de mis personajes favoritos de los sabios y divertidos libros de Tintín, tantas veces releídos, es la adorable Bianca Castafiore. La acompaña al piano un triste y harto Igor! Wagner!. Hergé, que detestaba la ópera, (a su primera mujer le encantaba) nos presenta a la diva como su personificación de la mujer: de humor variable, muy pendiente del qué dirán, caprichosa, ingenua y lo que es peor, con un timbre de voz que molesta a todos en cuanto interpreta su aria de las joyas del Faust de Gounod. Los rasgos de la Castafiore son los de un loro, con su enorme nariz picuda, pecho inflado y piernas de palito. El capitán Haddock la llega a soñar en una pesadilla, en un escenario como un molesto loro chillón. El único que admira su canto es el sordo Tornasol. Creo que Hergé, a pesar de demostrar cierta repulsión, le tiene cariño y la hace aparecer en muchos títulos, honor que no ostentan otros personajes. Hasta en el libro favorito del autor (y mío) se la oye, por el transistor de los sherpas tibetanos, cantar ...río de verme tan bella..




Dicen por las webs que está inspirada en la Callas, pero yo la veo clavada a Montserrat Caballé, con su lunar y todo! A pesar de su parecido, la Castafiore es muy anterior (el cetro es del 1947)