El 10 del mes proper serà el 50è aniversari d'una de les pel·lícules angleses més grans (i amples 70mm), Lawrence d'Aràbia i s'ha aprofitat per fer una acurada restauració, desgraciadament només en blu-ray. Esperem que la tornem a veure al cinema, a gran pantalla, l'únic lloc on s'hauria de projectar per poder gaudir de la immensitat del desert, les sorres més poètiques i el ritme de les trotades dels camells. Una meravella que va dirigir Lean amb un cast impressionant, un rebel i complex O'Toole i uns enormes àrabs, no sé dir qui és millor: Sharif, Quinn o Guiness.
En aquesta escena magistral, al pou d'Alí, es troben Sharif i O'Toole, el blanc ressecat i el negre que tan sols fa un glopet d'aigua, després d'una arribada miraculosa, un punt que vé de l'infinit i causa el terror dels que descansaven al pou. Quin tros de cinta!
Aquesta gran obra té una banda sonora que li fa honors. Sentim com Maurice Jarre fa servir un curiós instrument*, les ondes Martenot, precedent del sintetitzador que tant farà servir el fill del compositor, i que ahir mateix veia per primer cop en directe en la retransimissió impecable de l'oratori Joana d'Arc a la Foguera del suís Arthur Honegger. Jarre l'utilitza cap al minut quatre i sona com un xiulet vibrant:
Amb unes tisores (no la de les ratllades en cultura) tallem una tira de seda vermella i així queda inaugurada una sèrie dedicada al cinema i la seves músiques, a Calamares: Bandes i cintes.
* infogràfic ones Martenot
Entradas
Vaig veure-la fa uns anys a una reposició que van fer a la immensa pantalla del Novedades, amb el seu entreacte i la seva simfonia a teló tancat. Sacrilegi veure-la a la tele.
ResponderEliminarque ho tornin a fer, si us plau!
Eliminarsacrilegi a la tele i més al YouTube..
Con boca pequeña, minúscula... "No la he visto" (no me ha oido nadie, ¿verdad?)
ResponderEliminarYo lo he oído, Marga, me parece imperdonable que no la hayas visto, si no fuera porque yo tampoco la he visto.
ResponderEliminarMaac i Marga, no pasa ná, ya organizaremos un festín para verla, ni se os ocurra mirarla en YT, que está enterita. De momento la Filmoteca no la ha programado, qué desastre.
ResponderEliminarSiempre puedo tirar de proyector y pared del salón...
EliminarVal, m'apunto... Impactant peli. Va significar molt, i jo crec que va ser afortunada des del primer dia de filmació. De vagades hi ha obres que sembla que tinguin el vis-i-plau dels deus; aquesta n'és una.
ResponderEliminarHola, Ramon. I tocada pels déus. Diuen que no van tenir tanta fortuna mentre gravaven, amb tanta llum al desert se'ls cremaven les cintes.
EliminarGran banda sonora, i gran pel·lícula (en tots els sentits). M'ha fet pensar en una altra gran pel·lícula de David Lean: Doctor Zhivago, amb Omar Sharif, Alec Guinnes i novament Maurice Jarre. Crec que també mereixeria una entrada en aquesta bentrobada sèrie de cinema i música.
ResponderEliminarI certament la Filmoteca, que acostuma a oferir una bona programació però més recents, hauria de projectar més Clàssics com aquests que mereixen pantalla gran.
Potser si insistíssim a la Filmo, ens fan cas. De clàssics ens passen uns quants. Espero que tinguin la pantalla panoràmica a les sales noves.
EliminarMenuda escena has puesto. Yo la ví por primera vez a los 11 años (sí; voy a por 62) y no me enteré mucho pero me la tragué sin pestañear. Aún recuerdo la cerilla que deja consumir y cuando va a quemarle...
ResponderEliminarhttp://www.youtube.com/watch?v=jI_lyJApqaE
Ahora quizá no sorprenda tanto, pero entonces nos quedamos estupefactos con el cambio de plano y esa otra escena de punto en el horizonte.
Y es que todas las escenas tienen su punto, JL!
EliminarMagnífica pel·lícula i magnífica banda sonora. Però ja que som a l'any 1962, deixa'm que proposi una debilitat (espero no xafar-te la guitarra; si és així, esborra aquest comentari sense contemplacions):
ResponderEliminarhttps://www.youtube.com/watch?v=qei_ccdgTMU
estàs perdonat. Sant mancini també estava tocat pels déus.
EliminarNO la vaig veure. En Shariff em va arribar a molestar a Doctor Zhivago, tan apalagós. I tampoc m'agrada Jarre tan reiteratiu. Ei, Mancini és un altra cosa. D'aquella època em va agradar molt Becket amb la novetat O'Toole i Burton. Valoro molt a David Lean però prefereixo el Lean anterior al technicolor, m'entusiasma Madeleine en un blanc i negre fascinant i en color, posats a triar-ne una em quedo amb La hija de Ryan, inoblidable malgrat Jarre. Respecto molt els admiradors de Jarre però de debó que em costa d'entendre'ls, és clar que no és necessari. Penso en Mancini i en el meravellós Jerry Goldsmith i flipo.
ResponderEliminarSalutacions Kalamar!
sí que es fa repetitiu, el Jarre, però a la pantalla gran i amb els deserts, la música grandilocuent li va molt rebé. Mancini i Goldsmith són uns flipies! Mira, Glòria, l'exemple de l'Enric..
EliminarObra mestra absoluta, una dels meus "topten".
ResponderEliminarJa fa uns quants any varen remasteritzar-la i van fer un nou llançament comercial. Jo la vaig tornar a veure al cinema Novedades (ja està tancat i ningú en fa res, ni teatre, ni cinema, ni eres de res). La copia era espectacular i a la pantallota enorme semblava que estiguessis al bell mig del desert.
Jo crec que és una d'aquelles pel·lícules que per molt home cinema que tinguis a casa, s'han de veure en la immensitat fosca d'una sala de cinema i en una pantalla de dimensions ara sobrenaturals.Per acabar de fer-la ben grossa et diré que m'estimo més la música de Jarre que la de Honegger, on vas a parar!
Ja ho sé que a part d'un contenciós amb Glòria que li té una mania persecutòria a Jarre, molta gent s'estirarà dels cabells, però mentiria si no digués com ho sento.
Visca Lawrence! Visca Lean! Visca O'Toole i la resta (Guiness una mica de pastorets) i és clar, Visca Jarre i la Kalamar que ens els fa recordar.
Top-ten of course. Quines ganes que la repossin al cinema. Fem una crida.org per la Filmo? 50 anys i no ho celebren!
EliminarEm vaig enamorar del Honegger amb l'OBC tocant Pacific 231, no els comparis, són molt diferents. En Jarre va fer una molt bona feina a una altra dels meu top-ten que és Witness, un dia m'hi posaré.
Si, cert, molt diferents, però un m'agrada sempre tot hi ser tan ensucradet i repetitiu i l'altre no gaire.
EliminarA vegades s'ha de ser políticament molt incorrecte, sinó tanta virtut m'acaba matant, :-)
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
ResponderEliminar