sábado, 26 de febrero de 2011

Parsifal Segon

25 de febrer, al Liceu. Segona jornada al Festival Sacre de Wagner amb un repartiment més que notable. M'ha agradat ben poc la Kundry cridanera i mal actuada de la Herlitzius; les noies flor ho han fet millor i el Parsifal de Ventris ha estat més adequat pel rol que el de Vogt. Halvarson-Gurnemanz ha defensat molt bé el savi capellà, Silins-Amfortas i Daniel-Klingsor correctes. Encara així em quedo amb el primer repartiment, més emotiu i potent.


Gràcies a una invitació he pogut baixar i seure a platea. L'única avantatge ha estat poder veure tota l'amplada de l'escena, però no és un bon lloc. La música abaix no arriba tan bé com al 2n pis, ni les veus. En treballar a doble altura, els personatges queden en un incòmode contrapicat.



*spoilers a continuació:
Encara he vist més clarament missatges sagrats a l'escena. El sacrifici sagnant del Fill Amfortas, La mort del pare Titurel com a destrucció de la religiositat, l'arribada del foll que serà l'heroi armat. La fugida de la mare-dona-Kundry-criada. L'àngel caigut Klinsor és perdonat pel seu germà Amfortas, alliberat de tota la responsabilitat. Els elements rituals i símbols romanen a cada espai: precs chiites, el graal intacte, la llança divina de Zeus i de Wotan, l'èxtasi dels bojos, el guariment, rentat dels peus, vestir al redemptor, el temple sagrat i el castell pagà. Rica escena de Guth, extensa, i tot presentat en perfecta comunió amb la música celestial de Wagner.




Us deixo amb Ventris i Meier en una altre producció fantàstica que també va venir al Liceu, amb direcció d'escena de Lehnhoff.

lunes, 21 de febrero de 2011

un Parsifal gens innocent

Un cop llegides unes quantes crítiques de la funció d'ahir, la nº 100 de Parsifal al Liceu, molt positives la majoria, (exceptuant l'errònia crònica de R Alier) m'afegeixo a l'entusiasme que ha generat aquesta representació. He de repetir divendres 25, estranyament amb el segon repartiment per un torn de primera com és el C. Veurem les veus, si arriben a les altes cotes dels cantants de la nit passada: magnífics tots menys les noietes-flor.


El que tornaré a veure amb detall, ja que baixaré a platea i tindré una visió total de la boca d'escena, serà la monumental arquitectura giratòria que va fer-nos gaudir i concentrar-nos més en les 5 hores de música. Si encara no l'heu vista, millor no continuar llegint perquè explico alguns elements clau de l'obra.

L'espai ve definit per una plataforma circular que gira en sentit antihorari a sobre de la qual es construeix una arquitectura d'espais perfectament lligats per escales i portes que obren a universos diferents amb un llenguatge neutre i atemporal que combina neoromànic en els arcs, (com el de la foto sup.) i el clàssic en els remats dels murs de doble alçada. Amb un acabat decapat per mostar la decadència de la institució i la posguerra. Un marc ideal per la flexibilitat (hospital-monestir, castell de Klingsor, el jardí) i per ser pantalla de projecció.



En aquest hospital-presó hi ha uns quants elements de gran força visual i simbòlica. Les vitrines verticals de farmàcia guardaven el graal i la llança de la curació, il.luminades com a peces de museu, a dalt. La forma de la copa brillant torna a aparèixer en el fonògraf, un altre objecte de guariment amb la teràpia musical. La llança com una javelina afilada per dos extrems, tan danyina com curativa.



M'han interessat molt els moviments, gestos i indumentària del grups i els protagonistes. Els precs barreja de les religions monoteïstes dels malalts, els braços seductors de les noies flor vestides per ballar un xarleston, les tremolors dels bojos, fan encara més extremades les  escenes. El dolor tan ben representat amb la sang i les convulsions del pobre Amfortas. Una música tan espiritual amb una visió tan carnal que feia frepar.



 I ara vé el millor, que és la transformació paulatina del boig-innocent Parsifal. Aquí sí que les imatges lentes de les seves passes tenen un sentit. Comença venint de cara, descalç sobre l'herba fresca, per continuar per un asfalt fisurat després de conèixer el dolor, i al final ens dóna l'esquena i es precipita a córrer amb les botes.. A Parsifal el vesteixen de policia (SS?) perquè serà el que salvarà a la comunitat dels perduts, alguns transformats en els homes de barret de copa, enriquits tras la mort del vell Titurel. El pròleg i el punt final, amb Klingsor i Amfortas, fan rodona tota la dramatúrgia.

Es podria parlar de molts més punts ja que la feina de Claus Guth és riquíssima. Ja el vaig defensar amb els seus Meistersinger, que per mi van ser fantasiosos i originals. Segur que descobrirem més missatges el proper 25. I amb ganes de retrobar-me'l aviat a Ariane et barbebleue.

sábado, 19 de febrero de 2011

Marcianos

El planeta rojo y guerrero, Marte, pequeño comparado con nuestra Tierra, me serviría para inaugurar el mes de marzo y para hablar de distinguidos marcianos. Me adelanto un poquito.


Aunque parezca increible, existen calamares marcianos. Calamar es un cráter de impacto de 7,2 kilómetros de diámetro del planeta Marte (18.5° norte y 55.0º oeste) . El nombre fue aprobado en 1988 por la Unión Astronómica Internacional, haciendo referencia a una ciudad de Colombia. (Me sirve para titular una de las páginas del blog aunque de momento está tan vacía como el planeta.) Está localizado en el Google Mars.



Enseguida imaginamos dicho cráter con agua líquida, calentita, ideal para hacer crecer todo tipo de organismos vivos, desde protobacterias a seres tan evolucionados como los siempre verdes habitantes de Marte. Os presento a mis dos amigos marcianos, uno calamar efusivo, el otro algo retraido. Les planteo un dilema bicromático:
¿por qué en el planeta rojo viven extraterrestres verdes?

A mí los marcianos que me gustaban eran los de la banda del bareto de traficantes de Star Wars, que tocaban una música dixieland no muy galáctica y que hacen de fondo a la primera aparición del maravilloso pirata Han Solo, de quién me enamoré perdidamente con sólo 10 añitos; en cambio, a mis amigas les gustaba el tontaina de Luke. Y claro, ésta es la peli que marcó mi infancia de forma que no hay otra de ciencia ficción que para mí la haya superado (sólo la 2ª parte merece mis más efusivos elogios).



Como estamos muy marciales, continuaremos con marchas, empezando con la Imperial de la misma película, cuya banda sonora, redonda donde las haya, firma John Williams, dirigida por legoDarthVader con su batuta de luz. Aprovecho para quejarme de la pérdida de creatividad de las cajas Lego, con tanto muñequito y formas predeterminadas, tan lejos de la idea del juego de construcciones.



Y para rematar estas tapas variadas, mejor ponernos serios y escuchar al gran Shostakovich, con el cuarto movimiento de la 5ª, marcial, criticado (se veia la expresión de mano dura de Stalin) y a la vez alabado por el régimen comunista por su monumentalidad y clasicismo.



Otros marcianos aparecerán en próximos capítulos. Mientras, me quedan algunas incógnitas por resolver:
  1. ¿Por qué decimos salir de marcha? porque como borregos seguimos el compás de la música disco?
  2. Los marcianos son verdes para contrastar con el rojo suelo de su planeta? Siempre se nos ha dicho que el verde es el complementario del rojo.
  3. Qué tienen los marcianitos para que los primeros videojuegos se crearan para matarlos?
  4. Las artes marciales, son artes? son siempre de Oriente?
  5. Del poeta latino de Calatayud, Marco Valerio Marcial, y la vida que anhela: ¿falta alguna cosa?
Las cosas que hacen feliz, / amigo Marcial, la vida, / son: el caudal heredado, / no adquirido con fatiga; / tierra al cultivo no ingrata; / hogar con lumbre continua; / ningún pleito, poca corte; / la mente siempre tranquila; / sobradas fuerzas, salud; / prudencia, pero sencilla; / igualdad en los amigos; / mesa sin arte, exquisita; / noche libre de tristezas; / sin exceso en la bebida; / mujer casta, alegre, y sueño / que acorte la noche fría; / contentarse con su suerte, / sin aspirar a la dicha; / finalmente, no temer / ni anhelar el postrer día.

        

domingo, 13 de febrero de 2011

Llunyans Est i Oest

Ahir vam estar a la Xina de la mà del MET, veient com va anar la cimera entre Mao i Nixon en una producció interessant de l'òpera de Adams, que també dirigia l'orquestra. Nixon in China no té una història molt teatral però la lletra, alguns moments musicals atractius, les bones veus i actuacions dramàtiques i la producció televisiva van fer possible fer-la propera, tot i que altres estones no em podia amagar algun badall. Llàstima que James Maddalena (Nixon) no resultà un gran president pels problemes vocals, perquè és un bon actor, com els seus companys de repartiment (què bé que ho fan aquests americans).


L'escena correcta, dinàmica, de vegades incoherent amb la música minimalista: què fa un cromo d'un paradís exòtic en el fons de l'escenari? o les ballarines clàssiques de l'exèrcit que van de puntetes? haguès agraït una mica més de minimalisme visual i més riscs en el ball. De la retransmissió, només una queixa: podiem veure les grans interpretacions gràcies als primers plans, però faltaven plans generals i sobretot enfocar alguna vegada a la ignorada orquestra tocant els compassos repetitius d'Adams.

Precisament, en una de les escenes de Nixon in China, al fons penja un enorme retrat de Mao que plora sang, igual que li passa al cartell cinematogràfic de la nova pel·lícula dels germans Coen:

 Un cartell simple que evoca els Wanted amb les conegudes tipografies del Far West. Un altre western? Sí, el gènere que amb bones mans pot tenir-ho tot.

Veure-la aquesta tarda m'ha servit per retrobar-me amb els bruts caçadors d'homes, viatjant lentament a cavall per paisatges hostils, buscant a l'assassí. He gaudit d'una fotografia impecable, d'escenes brillantíssimes i originals (no les explico, no vull ser una spoiler) i de la interpretació excel·lent de protagonistes i secundaris. Però no m'ha semblat rodona per alguna escena sortuda poc creïble, la banda sonora convencional i el viatge entre estrelles del final que tant recorda al Lebowsky.



Donat que últimament estem assedegats de bon cinema, True Grit m'ha semblat cava del bo. Escenes com la de la cabana, l'òs, els penjats, el judici, la gruta, són tan ben tramades i filmades que m'han fet oblidat que no he tingut prou. Com sempre, s'ha de veure en anglès, un americà molt tancat , difícil de seguir, he hagut de llegir tota l'estona els subtítols dels ràpids diàlegs.

sábado, 12 de febrero de 2011

pirámides


Louvre pyramid, Paris, designed by IM Pei
Pirámide del Louvre de Pei
A pesar de mis múltiples agendas y avisos se me pasó poner la siguiente entrada dedicada a Jano, ayer dia capicua 11.02.2011. Será porque me entretuve mirando reportajes sobre Egipto y las críticas de la nueva peli de los Coen.


 Hemos visto al pueblo manifestándose en una fea plaza del Cairo. Me imagino qué potente hubiera sido ver a los ciudadanos ocupar la meseta de Guiza, al que está llegando el creciente tejido urbano para devorarla.



Las bellas simétricas pirámides del antiguo Egipto nacieron de saber escuadrar las piedras gracias a la escuadra, triángulo de 3, 4 y 5 unidades por lado, aunque no conocieran el teorema de Pitágoras. Primero fueron mastabas y zigurats, luego pirámides de base cuadrada que pretendían ganar más altura. La construcción es tan básica como ir acumulando bloques y escalonando. De ahí su belleza y rotundidad. En Egipto nace la Arquitectura. Con Keops, la construcción para la eternidad, orientada a los 4 puntos cardinales, se llegó a la máxima precisión.


Con los nuevos materiales y técnicas se han construido muchas pirámides, unas de dusoso gusto y otras con la delicadeza del bisturí en el caso de Pei. Venturi elogiaba la arquitectura pop en Aprendiendo de Las Vegas, pero no se había construido todavía el complejo del hotel Luxor, el horror arquitectónico habitado por los jubilados que fulminan sus pensiones en casinos.

Luxor Hotel en Las Vegas

Otras pirámides famosas:
Las mal llamadas pirámides nutricionales o de población , son el realidad triángulos de la sana alimentación y pentágonos irregulares en la actual situación poblacional occidental. Seguramente el pueblo de Egipto, mal alimentado no puede seguir una dieta como la que indica la pirámide nutricional pero sí que tiene una pirámide de base bien ancha.



 Otro viaje que tengo pendiente, pendiente de cómo se sucederán los acontecimientos políticos de Egipto, libre del dictador y de futuro incierto. Temo, temerosa como soy, que ganen los populares partidos islamistas, pero ya se verá. Será, será canta la horterilla-famosa-Shakira bailando con el vientre cual danzarina árabe:



Ampliación de la entrada 13.02.2011, sugerencia de los amigos:

José Luis propone la pirámide de Madoff, la de la estafa: El riesgo de un esquema piramidal es que funcionan mientras existan nuevos participantes en cantidad suficiente. Cuando la población de posibles participantes se satura, los beneficios de los participantes originales disminuyen y muchos participantes terminan sin beneficio alguno tras haber financiado las ganancias de los primeros participantes. Nada nuevo, parece que un tal Ponzi ya hizo un gran operación fraudulenta en los veinte utilizando este esquema de negocio.



Josep nos recuerda la pirámide de las necesidades humanas, desde las más básicas hasta la completa autorealización. Sólo las fisiológicas nacen con las personas y el resto con el paso del tiempo. Las no satisfechas influyen en nuestro comportamiento.


Allau, echa de menos las pirámides escalonadas precolombinas, truncadas, con sus escalinatas centrales que tan bien retrata el maestro Hergé. Un tipo de construcción que merecería una entrada aparte.



martes, 8 de febrero de 2011

Nixon i Mao

En veure que els companys col·legues no ens il.lustren del que veurem el proper dissabte als cinemes, m'he posat a tafanejar sobre aquesta òpera de John Adams. Interessant el que explica el propi compositor l'any de l'estrena, el 1987:



L'òpera comença amb l'arribada del Air Force One i la trobada de dos superegos masculins i les esposes amb les seves preocupacions domèstiques, inclosa la seva repressió sexual. Altres personatges claus són els consellers Kissinguer i Zhou Enlai. El llibret de A.Goodman està escrit amb rimes, suposo que per actuar sobre la monotonia i les repeticions musicals, i sobre un tema difícil de posar en escena com és una cimera de caps de estat.
Encara que mirant la producció alguns personatges són ninots sense ànima, sembla que no tot es estàtic i tindrem una bona dosi d'harmonia més convencional. Dues hores i mitja per un nou repte operístic que té coses en comú amb P Glass, la música del qual em va entusiasmar sobretot ballat pels de la Nederlands Dans, pero de difícil digestió si la prens tota sola.



Per la producció del MET tenim a:
Richard Nixon l'interpreta el bariton James Maddalena, el mateix de l'estrena del 87.
Pat Nixon, la soprano Janis Kelly
Chou En-lai, al bariton Russell Braun
Mao Tse-tung, al tenor Robert Brubaker
Henry Kissinger, al baix  Richard Paul Fink
Chiang Ch'ing, la soprano  Kathleen Kim

Serà una nova experiència això de sentir música minimalista en òpera.
Malgrat tan repetitiva com sembla, per què no ens queda gravada a la memòria?
Serà una caricatura de Mao i Nixon? hi ha judici polític?

Això només és un petit tast a l'espera de les grans entrades dels blogs experts...

Actualització dia 13feb: minicrítica de la retransmissió de Nixon in China

60 cuerpos celestes

 José María cumple hoy 60 años. Buen amigo, profesor, geómetra, historiador, músico, pintor, dibujante, creador de recortables, de cuerpos celestes y maclas estrelladas.

 Quiero dedicar esta entrada a mi querido compañero, el que siempre ha encontrado un hueco para colaborar en cualquier empresa por disparatada que sea. El colega más generoso del centro donde trabajo. Nunca olvidaré la acogida que me dio los primeros días que entré a trabajar en este enorme colectivo, siempre ayudando y sonriendo.

 Aquí podéis ver su último montaje de poliedros, cada uno de ellos símbolo de un concepto religioso o de un personaje bíblico. Las fotos no enseñan la fuerza de este cosmos tan alegre y perfecto.


 A continuación, mi galaxia favorita, que flotaba hace un año en el vestíbulo, la que saludaba cada mañana antes de una densa jornada de trabajo. La que me recordaba la belleza del trabajo bien hecho. Los cuerpos platónicos que representan los elementos del universo. La idea de formar parte de una desconocida fuerza cósmica.


QUE TENGAS UN MAGNÍFICO CUMPLEAÑOS, JOSÉ MARÍA!
Y como himno del post, un recuerdo de tu ciudad natal, la bella Madrid

martes, 1 de febrero de 2011

Februa


Un mes insólito el segundo, Febrero, frío, corto, pero lleno de celebraciones paganas de purificación, lupercales y carnavalescas. Culpable de la existencia de los años bisiestos: los romanos no añadían el dia 29 sino que repetían el 24 con el 24 bis, sexto dia antes de marzo.
Hoy tiene además otros méritos como el de inaugurar los cuatrimestres lectivos, celebrar los premios de cine del tío Óscar, o ser el mes wagneriano del Liceu. Y como hay que inventarse un pretexto consumista después de las cutrerebajas, qué mejor día que a mitad del mes, San Valentín, un mártir enamorado de Dios, para celebrar una jornada de regalos, que la Navidad queda muy lejos.

Como hoy en día ya no se celebran bailes de máscaras sino unas rúas ruidosas y de dudoso gusto plástico, nos vamos a acompañar de vistosos cuadros de arlequines y músicas célebres.



Comenzamos con Bottesini, artista-compositor de mis queridos, feos y gordos contrabajos, y su Carnaval de Venecia arreglado para cuarteto. El violín gigante, además de darnos unos buenos graves, es capaz de cantar unos curiosos agudos, tan diferentes a los de sus primos cordados. Atención al parecido a la canción de los payasos de la tele: de aquí debieron sacar mi barba tiene 3 pelos. La pieza que vemos son variaciones del tema compuesto para clarinete por el italiano Alamiro Giamperi, aclaración tras una búsqueda fructífera de JL.




Continuamos con la fantástica obertura Carnaval de Dvorak, dirigida por Kubelik en 1976,



Y cerramos con el famoso Carnaval de los Animales de Saint-Saëns en el momento del elefante, su contrabajo acompañante y presentado por un maduro James Bond (JL!casualidad), en exquisito inglés.




Para este Febrero unos apuntes de mi agenda:
  • Se estrena la última de los Cohen, True Grit, Jeff Bridges, J Boshlin y M Damon
  • Wagner con la OBC (este fin de semana) y Liceu-Parsifal
  • Avantguardes russes al Kxfòrum
  • MET-cines Icària: Nixon in China de Adams  y Ifigenia con Plácido
  • La Miró: 50 y 60s británicos.
  • mucho teatro, empezando con Shakespeare en el Romea
Como siempre, a todo no se llega pero algo picotearemos de este febrero marchoso. Que lo disfrutéis vosotros también,
Felices Februas! FF!