martes, 3 de abril de 2018

Envelades




Kabul 1972

Potser eren unes poques les noies privilegiades que podien anar a la moda, estudiar i viatjar. Bé que podien escollir. Ara, la Malala, premi Nobel de la Pau, encara no pot viure al Pakistán: només l'ha trepitjat recentment per una breu visita. Podria rebre una altra bala al cervell per demanar escoles per les noies del país.

Quan a l'agost, passats els atemptats de la Rambla, vaig manifestar que m'hagués agradat una musulmana sense hijab fent el discurs a la manifestació per la Pau, vaig encendre el meu mur de FB: - Poc viatjada, inculta, no entens res, que és la seva manera de mostrar la seva tradició i la seva identitat!

Curiosament una identidad que només visualitzen les dones. Ells, ben occidentals, amb texans i bambes, no n'han d'exhibir cap senyal cultural, que jo ho fan prou bé elles. Perquè em temo que no ho fan en plena llibertat. Perquè la meva alumna síria, quan son pare marxa de viatge, porta faldilles i ensenya els braços. Perquè en altres temps, al 1979, les perses van sortir al carrer per dir no al vel obligatori. Perquè al febrer a Teheran,  29 dones van ser detingudes per treure-se'l. 

Donem-les llibertat. Ja veuríem quantes es cobrien per modèstia o per seguir un Islam més estricte. Era quan el vel protegia l'home i la dona del sol i la sorra que prenia tot el seu sentit ergonòmic i estètic. 



domingo, 1 de abril de 2018

curs del 83

Setembre del 83,

Ignorantia juris non excusat
El primer que ens ensenyà el professor Diéguez, de Constitució, a 3r de BUP a l'Institut Ramon Llull de Palma. El mateix curs on Janer Manila em va fer estimar Rodoreda i M Mar Bonet. Anys d'aquella transició tan qüestionada on érem feliços pels canvis i les ganes de conèixer.


el retorn del calamar

hola,
ja tocava, ni que sigui per fer el primer post del 18 i per afegir unes quantes imatges ben loligues de gran èxit al FB i TW.

dracmes antics

netsuke

trista i sola


superheroi
i de còmics..












ciao, fins demà.



martes, 15 de agosto de 2017

Rattle marca el ritme


El director torna a ca seva i la London Symphony Orchestra aprofita per renovar tota la gràfica per la propera temporada. No sé si aconseguiran atraure al públic jove; ja sabem que les sales de clàssica les mig omplim el madurs i els avis, però l'aposta és forta i no cal dir que la tecnologia último grito, combinat amb una elegant tria de colors, textures i moviments de Sir Simon ha fet que l'equip The Partners dissenyi el branding musical més vistós del moment. Tipografia, uns cartells, programes i un spot amb llenguatge 3D hipnòtics com aquelles imatges del Mediaplayer, en versió actualitzada i hipermillorada.


I com s'ha fet? aquí, al video, totes les pistes:

viernes, 4 de agosto de 2017

La casa i molt més

Agafat de la biblioteca i amb la disciplina que recomana l'Allau, he llegit en quatre dies aquest monumental treball de Daniel Torres que dedica a l'arquitectura domèstica i l'urbanisme al llarg dels temps. Els capítols són fets de textos un pèl llargs, historietes de còmic i perspectives dels interiors dels habitatges occidentals. Molta il·lustració amb caràcter científic i reinvenció dels noms dels homes que han pensat en el nostre hàbitat. Un document d'enorme utilitat pel coneixement de la història que es podria explotar a classes de Disseny, Tecno, Història. Et permet focalitzar diferents aspectes de la vida familiar i dels elements de la casa com ara l'escala, des del tronc amb entalladures als esglaons volats; l'higiene personal i com fer les necessitats; la dona amb tantes càrregues, treballant dins i fora de la llar. El darrer capítol enfronta dues posicions sobre el futur de la casa ben comprensibles, encara que la visió pessimista és la que convenç, sobretot des que sabem que la humanitat ha esgotat avui els recursos anuals de la Terra.
El llenguatge visual va variant d'estil segons el pas del temps. La gamma cromàtica, el traç, la llum, també. Les fonts són de tota mena, a destacar les més cinematogràfiques i les de la història de l'Art. No cal dir que els darrers episodis són d'un virtuosisme gràfic que fa desitjar molt que ens portin l'expo que van muntar a l'IVAM amb motiu del llibre.








miércoles, 2 de agosto de 2017

El meteorólogo






















¿Cómo todo un jefe del Servicio Meteorológico de la URSS, A F Vangengheim, fiel al régimen, es encerrado en un gulag durante cuatro años y luego asesinado?
Olivier Rolin narra el episodio de una de las víctimas inocentes del terror stalinista con estilo sobrio y al mismo tiempo conmovedor. Con él descubrimos una correspondencia dirigida a sus queriditas mujer e hija pequeña, donde explica cómo va su ánimo y su confianza en tener respuesta positiva a peticiones de revisión de su caso,que por error, le ha llevado a las gélidas islas Solovki. Se siente afortunado por trabajar en la biblioteca, llena de ejemplares de deportados o expropiados de los antiguos, los prerevolucionarios.
A parte de hacer inventarios y limpiar, puede estudiar e incluso dibujar herbarios, unas minilecciones de ciencias y proponer unas deliciosas adivinanzas en acuarelas que recuerdan las de Magritte, todo para su añorada pequeña. Va enviando incluso retratos de Stalin, hechos a piedrecillas, para demostrar que mi confianza en el poder soviético sigue incólume. 
Sorprende esa fe en el partido. No es creible que un científico culto demuestre una y otra vez tan poca rebeldía. Imaginamos que la realidad del terror bolchevique le obliga a protegerse a él y sobre todo a las suyas. No es un tipo medio, como defiende Rolin, sino un padre sacrificado y metódico que saca fuerzas hasta para ilustrar esperanza a su familia. Otra manera de ser un héroe.




He leído la versión impresa por Libros del Asteroide, tan bien editada e ilustrada. Pongo en la cabecera otra, ya que en la portada hay algunos dibujos del protagonista, los mejor iluminados que he encontrado en la red.

domingo, 30 de julio de 2017

Les faules de Paula Rego



Brutal monogràfic a la Virreina dedicat als seixanta anys de trajectòria artística de Paula Rego. Tot de sales plenes de contes sobre la injustícia humana, la dona agredida i la vivència personal. Hereva de Goya o Balthus, Rego els reformula en un llenguatge molt d'il·lustrador i expressionista, que necessita d'una narració, ja sigui literària o històrica. Les imatges són ferotges, no sols les dedicades als efectes de l'avortament ( sala12), sinó també a les dels contes tradicionals i novel·les clàssiques. Transformismes entre espècies, dones ambigües, nens que fan de grans: temes recorrents en aquesta expo d'una dona que, ben tard, acabo de descobrir i admirar.

viernes, 28 de julio de 2017

Quan no arriba el plor


A l'Estiu 1993, dues nenes tenen una família nova. La que aguanta tots els plans, la Frida, ha perdut els pares i va observant als adults des de la llunyania, mentre juga a amagar-se a la casa, a la nit o els racons d'una masia de la Garrotxa. L'altre, més petita, també llueix una infància sincera, com la gran. La directora, Carla Simón, en aquesta obra autobiogràfica, les deu haver tractar amb molta cura i amor, com tota la pel·lícula, delicada amb el difícil i imprecís dol d'una infància. Pertorbadora per la seva llarga mirada hermètica i de com es va obrint al somriure i el plor.

miércoles, 26 de julio de 2017

De Chirico de gira


De Roma a Madrid, Barcelona i altres centres de Caixaforum, ens porten un nombrós recull de pintures i escultures de l'artista conegut pels paisatges desolats, de perspectives forçades i ombres impossibles. Molta estranyesa en veure que, fora dels camps de Roma o dels maniquíns, no acabem d'entendre la seva importància. Les obres metafísiques, les que tenim a l'imaginari del Chirico, tan teatrals i misterioses, contrasten molt amb els mites i els bodegons més convencionals i/o provocadors.

El que sí és destacable és el fàcil trànsit de les seves figures a escultura. I en trobem unes de ben executades i brillants com passa a les famoses muses, fora de l'escena i el color, segueixen conservant tot el seu magnetisme i quietud.

La mostra, muntada a espais oberts per arcades blanques tan vistes a les arquitectures de De Chirico sense línia cronològica, comença per una sèrie d'autoretrats, si més no, curiosos, per enllaçar amb els ninots de fusta amb tot d'escaires i bastides, el simbolisme dels quals no s'acaben d'explicar. Segurament aquí rau el poder del seu llenguatge. Mira i investiga, que el misteri dels objectes et faci buscar el per què de la narració. I en això estem.
O tornar a una visita guiada, descartada perquè les explicacions  darrerament fluixegen als museus de Bcn.




martes, 25 de julio de 2017

fa 25 que en feia 25



Aquestes dues portades de Mariscal s'acaben de publicar. Rememoren els 25 anys de BCN92, de manera diferent però amb molts punts en comú. El gos Julián i el gos Cobi. L'un a la natura, altre a la urbs, les dues mediterrànies. El primer observant plàcid el mar que belluga, el segon hiperactiu a la ciutat del turisme. Les ombres dels troncs de pi; el sol del migdia a les torres colorines.
Ambdues marcant la nostàlgia. De quan érem joves i estàvem junts i cantàvem Amics per sempre. Perquè la memòria no marxi malgrat ens han matat el Cobi.