martes, 20 de agosto de 2013

Io e te



El darrer drama de Bertolucci fica a un soterrani, ple d'andròmines de somni, un parell de joves, el noi adolescent i la germanastra intrusa que s'engabien durant una setmana en un acte d'aïllament i de rebeldia. Ben filmada, els nois aguanten uns primers plans molt creïbles, però a la pel·lícula li manca carn i un final més conseqüent. L'escena més bonica, un sostre de vidre per on espia Lorenzo la intimitat de la mare, es fa molt curta. El ball amb les notes de Bowie i lletra italiana (que tan bé s'adapta a tota la música), en canvi, es fa etern.

A mesura que avança, la mirada sobre Lorenzo es fa molt empàtica, tot i que el personatge amb les neures de l'edat de l'acné, no acaba de ser un adolescent prototipus: tan endreçat, lector, observador, pacient. Força lluny dels que tenim a la vora. Sí, és un inadaptat, però el seu dibuix no acaba d'emocionar amb un material tan sensible. Tampoc l'escenografia, amb un sofà decó vermell i vestits glamourosos, espais amples i llum natural, aconsegueix la pretesa claustrofòbia de cel·la de clausura. Bertolucci s'ha quedat a mitges amb aquesta narració.

8 comentarios:

  1. Com sigui, tinc ganes de veure-la. Un Bertolucci cada deu anys no pot fer mal. Salutacions.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Estarem pendents del què et sembla, Ricard. Salut!

      Eliminar
  2. I per què es dirà "Io e te"? A casa em van ensenyar que era de mala educació començar pel "jo".

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Al principi dels crèdits està a l'inrevès, però després gira i entenc per què. Si la veus, ens avises.

      Eliminar
  3. Jo anava a dir que després de tants anys sense filmar res trobo que la proposta no és gaire engrescadora. Vols dir que no el tenim massa valorat i que el seu cinema ja no és d'eixe món?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Segurament. Potser les millors eren amb guió de Pasolini; l'expo del CcCB, molt interessant, ho explica.

      Eliminar