El Manantial (1949) representa el triomf entusiasta de l'arquitectura moderna, personificat per un home que prefereix treballar a la cantera o dinamitar una obra seva adulterada abans que renunciar a la llibertat creadora. La seva defensa al judici dels seus ideals contra el gust i la col·lectivitat (un discurs en la línea del capitalisme pur) aconsegueix la seva absolució i, de pas, rematar amb èxit el seu propi camí acompanyat per la dona alliberada: quin final més apoteòsic amb Dominique pujant a l'ascensor d'obra cap a la cimera del gratacels per unir-se al guanyador.
Roark és un arquitecte que elimina tot símbol clàssic, despulla els edificis i els torna totalment funcionals, com si fos el primer representant de la arquitectura racionalista i internacional. És per això que veiem projectes tan miesians com el destruït pels nazis, el monument dels herois comunistes:
 |
| Mies van der Rohe. Memorial Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht (1926) |
O residències tan expressives com les del colega F.Ll. Wright:
 |
| Frank Lloyd Wright. Fallingwater (1937) |
També tenim un Guggenheim en versió piramidal:
 |
| F.Ll. Wright. Guggenheim NY (1959) |
Sense deixar d'esmentar els gratacels més puristes de Le Corbusier o el mateix Mies:
 |
| M van der Rohe, gratacels de vidre (1919 ) |
 |
| Le Corbusier, projecte base, seu de l'ONU (1952) |
Entradas
Una de les pel·lícules que sempre poso a les llistes de les millors. La vaig veure fa molts, molts anys, i em va deixar un record inesborrable de sensacions i emocions. Ja toca tornar-la a veure.
ResponderEliminarAh, i el millor Gary Cooper!
I sí, no he dit res, del Cooper, que està impressionant i amb la broca, no te digo. I els secundaris, també, fan un cast de 10.
EliminarGrandíssima, crec que la primera vegada la vaig veure a La clave d'en Balbín, pero l'han passat i la he vist una o dos vegades mes. Em pensava que el protagonista estava inspirat en Wright. Te un guió magnífic, amb aquesta defensa de l'individu politicament tan arriscada. Apunt made in kalamar, concisió i claredat, la comparació de fotos m’ha agradat molt.
ResponderEliminarGràcies, JL, m'ho he passat més que bé preparant-ho, i encara m'he deixat alguns edificis més, no volia avorrir als visitants.
EliminarOstres, no la coneixia. Gràcies per la recomanació, l'apunto.
ResponderEliminarJo repetiré d'aquí un temps quan la tornin a passar que sóc molt legal amb les peces mestres... ;)
EliminarLa novel·la que va inspirar la pel·lícula està considerada molt dolenta i és que Ayn Rand i el seu anticomunisme, en aquells temps eren feixisme pur i dur. De totes formes la defensa de l'individualitat és important i el magnífic King Vidor va fer una pel·lícula esplèndida i plena de tensió sexual. Hi ha més d'un estudi sobre els signes secrets que mostra Vidor per manifestaqr la passió dels bells protagonistes. Ja se saps que, fent aquesta pel·lícula, Coopoer i neal varen enamorar-se bojament. No va ser per sempre però s'ha d'aprofitar el que es pot. També s'ha dit i escrit que el personatge de l'arquitecte està inspirat en Frank Lloyd Wright.
ResponderEliminarUn pel·liculot.
Serà molt anticomunista, però el discurs final de Roark és de categoria i el va escriure la Rand, com la resta dels diàlegs. També m'agrada el paperàs de la Dominique que no vol ser sotmesa ni pel seu propi amor, es nota que l'ha fet una dona.
EliminarNo sabia res del afer dels actors, quin titular, i quin pillo el Vidor! A mi la tensió que més m'atrau del film és a la cantera, quins plans més suculents. de pel·liculot,
un bes.
Ets tan llesta com calia suposar, Kalamar. A la canter, a la cantera on un viril Gary Cooper perfora i perfora davant d'ella.
ResponderEliminarEl seu enamorament va ser molt sonat perquè Gary Cooper era catolic i conservador i ni es volia divorciar de la seva esposa ni tampoc portar una vida doble amb Patricia Neal. Més tard ella va acabar casada amb Roal Dahl.
Fa tants anys que no vist El Manantial que si la trobo l'adquiriré. La tenia enregistrada de la television amb VHS i, al final, la vaig llançar. Pecato!
Caram, Glòria, ets un pou de sapiència hollywoodiana! Què bo , amb el Dahl, devia ser molt imaginatiu amb ella. Per cert, trobo que la Neal i la Rand tenen una retirada, semblen cosines.
EliminarDoncs sí, un cert aire tot i que la Neal és mes distingida, més sofisticada.
ResponderEliminarPer a mi la Neal moderna-a partir dels setanta-seria Faye Dunaway també elegant i inaccessible.
M'agraden els teus llibres. Durant l'agost he llegit i gaudit Stoner i el de la Llebre amb ulls d'àmber que és preciós.
Me n'alegro. Ja saps, ara et toca recomanar d'altres a Certa Glòria.
Eliminar