Més de setanta anys separen els primers olis d'un Picasso barcelonès dels darrers gravats, poc abans de morir, on es representa com un infantó entre moltes figures. És una exposició temporal que s'acaba ja, final de mes. Encara que manquen alguns dels autoretrats més coneguts, les obres ens permeten resseguir la gran carrera artística del geni amb la seva aventura autobiogràfica.
A la primera planta del Museu Picasso de Bcn, passegem primer pels treballs més acadèmics, on el seu rostre és molt més allargassat; passem davant dels Picasso-màscara cubistes; de l'artista que s'amaga a les ombres de les dones nues o que reapareix vell com un déu llorejat que pren el cos d'una jove.
Transitem pel relat d'una forta personalitat (90 imatges d'ell mateix!), molts són retrats frontals i directes, gran ego i seguretat que es va diluïnt en algunes obres de vellesa com el magnífic gravat dedicat a Rembrandt. També podem veure, a la sortida, una sèrie de petites còpies fotogràfiques on l'artista s'autoretrata canviant d'indumentària al seu estudi i envoltat de les obres més avantguardistes.
Una gran exposició monogràfica que, una altra volta, confirma a Picasso com l'artista más gran del XX.
Entradas
He d'anar a veure-la. Sí o sí. Sembla que darrerament la broma ens envolta.
ResponderEliminar:D et semblarà curta, poca broma.
EliminarÉsta me la pierdo... grrr. Estaré fuera de Bcn hasta septiembre. Qué rabia!!! Trataré de hacer una escapadita a Bilbao para compensar con el Guggenheim. Tengo mono de cuadros.
ResponderEliminarMarga, con mono y todo, yo me he despertado tarde. Pensaba que me tendría que tragar la cola de turistas de agosto. No hace falta: hay taquilla especial para temporales, y la entrada, carísima! así no hay quién haga cultura.
Eliminar¿qué hacen en el GGG?
Fa anys vaig veure a una ciutat europea (Paris? la memòria em falla) una exposició de retrats (recordo diferents Marie Thérese) i autoretrats de Picasso. L'última sala em va provocar desassossec en veure els patètics autoretrats de l'artista. En realitat vaig pensar que eren per ser fets per el pintor, però no per exhibir-se. Potser que sigui excessiu el meu sentit del pudor o que jo no entengui el que és realment un ego artístic extrem. Aquesta sensació no l'he tinguda mai amb els del meu estimat Rembrandt, encara que m'hagin caigut les llàgrimes mirant-los.
ResponderEliminarNo sé si hi aniré.
Ai Rembrandt que ens fas plorar! si veièssis la veneració del vell Picasso al gravat que menciono o a la disertació del protagonista, davant d'un dels darrers autoretrats, al film que acabo de veure, El Último Concierto..
EliminarA veure si encara seré a temps de veure-la. M'ha passat de llarg... :-(
ResponderEliminarCorre, Galde, val molt la pena. A mí m'ha sorprès.
EliminarCom li deia a Javier de "Bajo el signo de libra", un nou motiu per visitar Picasso; però quan refresqui, que ara Montcada és territori estranger.
ResponderEliminarEnric, vés directament al quart pati, no hi ha cues i es poden comprar les entrades de les temporals. Amb carnet docent, gratis, i a la sala, un fred que pela. ;)
EliminarPrenc nota! :)
Eliminar