martes, 28 de febrero de 2012

art al claustre


Si  una cosa és comuna a la majoria de docents és que a les reunions tenim tendència a gargotejar el full de l'ordre del dia, on acostumen a repetir-se, claustre rere claustre, els mateixos punts. S'escolta i dibuixa al mateix temps amb els bolis i pilots fins omplir la plana amb formes recargolades i plenes de decoracions.
Hi ha que són molt fidels als seus personatges i animals, altres fan variades formes vegetals i n'hi ha que demostren molta imaginació i no són necessàriament els profes de plàstica.



Pot semblar que fer aquests dibuixos és una forma d'expressar que l'avorriment és gran durant la celebració de la reunió, però resulta que és, a més de terapèutic, tota una demostració que s'està enfocant l'atenció al full alhora que es segueix amb interès el curs de la mateixa. Els faig, entre altres motius, per no mirar les cares ensopides dels companys, perquè sempre que puc faig gargots, perquè tinc les mans ocupades en lloc de tocar-me els cabells o fer altres gestos de maniàtica.


Hi ha qui diu que el resultat del dibuix explica molt de la persona, però depén en realitat de moltes variables com ara si un s'ha dedicat hores i hores.

M'agradaria publicar dibuixos vostres, amics de diferents professions, per comprovar si els tics es repeteixen. Si us ve de gust, me'ls envieu al meu correu, que podriem fer una bona feina de recerca conjunta.

Els que estan a l'apunt són trets del Google després d'escriure doodle during meetings. Sabeu que els Doodles són també els logos que encapçalen la pàgina de Google per celebrar efemèrides, i que tenen força gràcia, la majoria de vegades.




domingo, 26 de febrero de 2012

Pechinas



Ya no hay tantas pechinas varadas en la orilla de las playas mallorquinas. Teníamos que ir con mucho cuidado cuando entrábamos en el agua porque algunas nos podían cortar con sus aristas desgastadas. Hacíamos selección entre cientos de formas, colores y estrías. Forrábamos los castillos de arena dejándolos muy platerescos hasta que una ola los sorprendía y los fundía en un santiamén.

Llevamos ahora a nuestros pequeños a la costa y siguen buscándolas y haciendo acopio en los cubos y las palas. Triunfan las más estriadas y grandes, y como las conchas de peregrinos, muchas llevan un agujero natural en el vértice. Montamos collares, pavimentamos un camino, componemos cuadros. Con mucho cuidado hay que rascar alquitrán, quitar las colillas, y disimular la nostalgia delante de los niños.

El progreso y la industria hotelera ha enriquecido a muchos mallorquines, que le vuelven a pedir al Gobierno Balear poder construir más, incluso en las contadísimas costas sin urbanizar. Es por eso que os invito a que, después de pediros que apoyarais la plataforma Proliceu*, lo hagáis por una buena causa: preservar lo poquito que nos queda en la isla, gracias por adelantado.

http://www.amicsdelaterra.org/es/p107/actua/firma-para-pedir-al-presidente-de-balears-que-elimine-la-nueva-amenaza-urbanistica-sobre-n.html

Hablando del Liceu, supongo que os habréis sentado alguna vez en las originales sillas del bar de l'Espai Liceu, diseñadas por Ron Arad, con asiento de pechina y patas cromadas, apilables hasta cinco, anchas como un silloncito y con una imagen muy refrescante y playera, las Tom Vac:





*PS:
En aquests moments estem sentint a Catalunya Música al Joaquim defensant la plataforma que demana la dimisió de JFMarco, dtor. gral. del malferit Liceu. Malgrat l'ERO retirat, hem de demanar responsabilitats polítiques i pensar en el futur. Ja tenim 2400 firmes!


jueves, 23 de febrero de 2012

L'exemple



Com no han de parlar amb correcció els nostres alumnes si al Congrés sentim la verborrea de gran riquesa lingüística dels nostres representants?
De què serveix parlar de respecte quan uns interrompen, altres insulten i tots piquen de peus a la càmara baixa?
Per què m'he de preocupar tot el dia de que els nois tinguin apagats els mòbils quan els polítics juguen i manipulen com posseïts els aparells?
Quin sentit té que perdi el meu preciós temps en indagar qui roba el material dels altres companys quan sabem que els grans xoriços del país viuen tranquil·lament a casa seva?
Com he de parlar de sancions a uns alumnes i uns pares que veuen que la justícia és un conte de fades?

Res, la solució la té el nostre gran nou ministre d'Educació, el sr Wert, que davant de tant desgavell, patacades, trompades i garrotades, el millor és que afegim una altra assignatura molt necessària els nostres dies: 

Classes de primers auxilis !



viernes, 17 de febrero de 2012

Delacroix

La mort de Sardanàpal 1827

Un serè autoretrat ocupa la portada del tríptic i de les banderoles que anuncien l'esperada mostra de la trajectòria de l'artista romàntic per excel·lència, E Delacroix. Caixafòrum i Louvre han reunit una gran quantitat d'obres, dibuixos i esboços de totes les temàtiques que va tocar el pintor. Aviat aquesta quietud es trenca i comencem a veure un Delacroix turmentat, molt vibrant, hiperdinàmic i colorista. Es veu molt clarament el retorn dels valors del Barroc i en especial de Rubens, tan admirat per l'artista francès.


 Abunden obres de grups de figures en situacions dramàtiques i posicions convulses als raptes, batalles i lluites contra la natura. Tenim sales dedicades als cavalls i les feres atacant amb postures impossibles y fora de tota proporció. Es reprenen els temes mitològics com aquesta impressionant Medea a punt de matar els fills, o Grècia morint de la mà del turc.
Destaquen les pintures de la seva etapa oriental i musulmana, a la recerca de l'exotisme i l'evasió que li permet abandonar la paleta més terrosa per una de més exaltada fer més eloqüents les textures i la gestualitat.





 Tot plegat bastant esgotador, això de posicionar-se contra el Neoclassicisme. Tants desastres  i aventures bèliques per expressar la Revolució i l'arribada d'un nou món eren molt necessaris després de l'acadèmia clàssica però la moguda romàntica francesa agafa un tufo a panflet rabiós que m'ha deixat molt indiferent.

Fa de mal dir que m'he emocionat ben poc, malgrat les composicions valentes i complexes de Delacroix. Potser els gravats dedicats al Faust m'han captivat més, suposo perquè el color callava una estona;  algunes escenes de la passió de Crist, més quiet i preciosament il·luminat, i els estudis previs a oli o llapis, on l'autor va col·locant les figures amb els mateixos tons.
 M'agrada molt com a paisatgista, en particular, a les pintures del Marroc o de les tempestes marines, fent la dificil feina mental d'esborrar tanta figura. I encara més una tirallonga dedicada a Michelangelo, tot abatut davant la impotència creadora al seu estudi.
M'esperava una mica més de la mostra  perquè no hi són les grans obres de Delacroix, ni les seves primeres fotografies, que l'ajudaren tant a pintar, ni els seus retrats més coneguts com aquell tan tan Chopin.





És clar que un no se la pot perdre, ara que tenim ben poques oportunitats de veure exposicions de la gran pintura a Barcelona. Aviat s'obrirà al mateix centre, una dedicada a Goya per complementar aquesta, ja que Delacroix també en va beure molt de l'artista aragonès.





Delacroix (1798-1863). Organització: Obra Social ”la Caixa”. Producció: Obra Social "la Caixa" i Museu del Louvre. Comissariat: Sébastien Allard, conservador en cap del Departament de Pintura del Museu del Louvre. Dates: del 15 de febrer al 20 de maig de 2012. Lloc: CaixaForum Barcelona (av. de Francesc Ferrer i Guàrdia, 6-8).


Goya, llums i ombres: un altre recorregut cronològic, del 16 de març al 24 juny.

martes, 14 de febrero de 2012

Confiteor


Si una cosa m'ha atrapat des del començament de la novel·la Jo confesso del Jaume Cabré és l'amor vertader per la música. En aquesta magna obra de 1000 pàgines i 100 personatges va fluint gràcies a un violí Storioni, a les melodies dramàtiques i al to de les diferents composicions històriques. El valuós instrument és el mòbil d'un crim on el compositor Jean Marie Leclair, conegut per les sonates per a violí, forma part important.



Adrià Ardèvol, acompanyarà des de ben petit el famós Storioni, el tocarà i aprendrà de la seva convulsa història, plagada de violència i crueltat. Ens ho va confessant a corre-cuita perquè la seva malaltia avança, fent palès la seva extraordinària vida intel·lectual, que no emocional. Es va desplegant un complex collage amb els successius descobriments i habilitats tècniques del professor Ardèvol, qui aprofita les cares a i b dels fulls per escriure sobre la trajectòria del mal i la culpa, de l'amor i l'amistat, de l'art.

Mantenir l'interès per la novel·la s'aconsegueix en part per la velocitat dels fets, i sobretot per tenir els ingredients de bon best-seller: una mica de tot, amb un llenguatge molt culte i elaborat (que s'agraeix moltíssim) i els variats salts temporals. Hi ha moments que la trama té caigudes estrepitoses, com ara la trobada amb el jove i l'ordinador, s'abusa de les interseccions històriques, tot i que al principi semblen molt originals, i l'eix (la vida del violí) no és prou sòlid per unes casualitats poc creïbles.

Però s'ha de reconèixer que té pàgines admirables, en particular, les més tèrboles alhora més estremidores. Cabré toca amb virtuosisme les músiques de l'horror, els crits són tan aguts que fan mal i els tons trists evoquen el paradís perdut. Sort que de tant en tant uns deliciosos ninos, el sheriff i l'indi, li piquen la cresta a l'Adrià amb una particular dosi d'humor.

Acabo amb un punt d'alegria, com aquesta sonata del compositor francès, bellament interpretada per Aaron Rosand i els seu Guarneri del Gesú, abans de vendre'l per la mòdica quantitat de 10 milions de dòlars:





domingo, 12 de febrero de 2012

Deus ex machina


Por fin ayer llegaba el gran momento: la resolución del drama wagneriano del Anillo, el Götterdämmerung del Met, en emisión digital y en directo para las salas de cine de todo el mundo. Ibamos a presenciar cómo a los hijos de los Dioses del Walhalla, ausentes durante las cinco horas de la cuarta jornada, se les complicaban los juramentos de amor y fraternidad hasta llegar a un apocalíptico clímax final. Los nobles valientes, Brünnhilde y Siegfried, han de lucir un canto heroico y dramático, y sus intérpretes, Voight y Morris, consiguen un notable resultado. 

Son los grandes secundarios, los malvados nibelungos Alberich (Owens) y Hagen (König), Gunther (Paterson) y la walkiria Waltraute (Meier) los que honoraron a Wagner y al público con su intensa y excelente actuación. F. Luisi dirigió una orquesta que tuvo momentos vibrantes, sobre todo en los interludios sinfónicos gracias a las maderas y las cuerdas, con unas cuantas notas falsas de los temidos vientos metal.





Teníamos todos los ingredientes para una gran velada wagneriana. Aquí es cuando entra en acción la espectacular puesta en escena, que gracias a un sistema complejísimo de 24 vigas rotatorias de una tonelada cada una, se crean espacios, proyectan imágenes y se hacen las transiciones. Para las anteriores jornadas, Rheingold, Walküre y Siegfried, el MET y R Lepage se sirvieron de la máquina con relativa fortuna, ya que la dramaturgia hacía tenerla parada en muchos momentos. Y nos quejábamos de la contradicción que había entre las supertecnológicas barras y los elementos de escena, tan anticuados y recargados.




Era mucho esperar que la escena nos sorprendiera esta vez, siendo los mismos profesionales los que se hacían cargo de los sets, luz y vestuarios. Aún así, el palacio de los Gibichungos, desnudo con una potente textura de anillos concéntricos del corte de la madera, la  suave orilla del Rhin, la trama en red de las escena de las parcas, funcionan muy bien.


En cambio, hay demasiadas ocasiones en que los cuadros se vuelven ridículos: Sigfried y el no-corcel Grane, en la mecedora barca del Rhin, las nornas hechas un lío entre tanta escota pesada, en albornoz a punto de salir al ring, el lavado de las manos de Gunther en el Rhin, que lo tiñe de sangre como si tiburón hubiera hecho de las suyas en el río, las sirenitas aprendiendo a nadar en el estrecho foso transversal y llevándose al malo con ellas, glup glup..



Lo que no tiene perdón es el vestuario y peluquería. ¿Qué hace la pobre Brünnhilde con ese vestido de costurones rojos y su pelucón rizado rojizo?¿ nos recuerda que viene del fuego? ¿Y las greñas grasientas de Siegfried gótico que toca con muy poca gracia su cuerno clásico? Las pobres sirenas, embutidas en una malla de burbujas con tocado egipcio, tenían que trepar como arañitas y tirase por el tobogán tropecientas veces. Un  verdadero jaleo visual y estilístico.


La imponente máquina pide a gritos un esfuerzo modernizador del resto de elementos de escena y por supuesto una verdadera dramaturgia heroica. ¿De qué sirve tanto giro de las columnas si resulta que al final nos salen los protagonistas por los laterales a cota cero? ¿cómo es posible que en el apocalipsis final el caballito de cartón entra en la pira a velocidad de tortuga mientras las estatutas de los dioses revientan como un triste petardo? ¿dónde está el derrumbe del Walhalla?





Me estaba imaginando qué haríamos con tan revolucionarias barras, que pueden bailar al unísono o incluso individualmente, en estos momentos clave: desde luego algo muy alejado de los gatillazos del señor Lepage, que, o no quiere explotar la maquinaria porque el asunto se le vuelve en contra, o se le acabaron las ideas.



miércoles, 8 de febrero de 2012

Joves amb classe (2)

Caravaggio. Descans a la fugida a Egipte (detall) 1597


El professor Lorenzo Coppola ens torna a convidar a assitir a una xerrada amb concert des del departament de Música Antiga. Es farà a la sala d'orquestra de l'Esmuc (Edifici l'Auditori, Carrer de Padilla 155, tercer pis), així podrem aprofitar per visitar l'escola per dins i veure com es treballa en un espai tan bonic dissenyat pel Rafa Moneo. Què tal la idea de barrejar arquitectura elegant i funcional amb música clàssica? Animeu-vos, és gratuït.


Dijous 9 de febrer 19h


el programa:


- W.A. Mozart, aria en Mib para soprano y orquesta "Misera, dove son" KV369   (6')




- J.Haydn: Sinfonía en re mayor n.53 "L'Impériale" (25')






Comentari post concert:


A l'agradable i càlida sala d'orquestra de l'Esmuc, va començar amb un pèl de retard i amb un públic no massa nombrós, la xerrada entusiasta del prof. Coppola, que serví d'introducció a la preciosa peça de Mozart, fent-nos partíceps del detalls per gaudir-la encara més. La soprano va fer una feina molt lloable perquè no és un fragment gens fàcil i els joves van atacar les cordes de tripa amb la delicadesa que Mozart demana. 


Van viure després, la dramatúrgia musical de la Imperiale des del principi, gràcies a l'explicació del professor, que també va interpretar amb els gestos del seu cos totes les dinàmiques de la magnífica simfonia de Haydn, els moviments primer i quart de la qual, serviren de bisos, per resaltar i copsar les sorpreses i genialitats del músic.


Es pot tornar a sentir dissabte 11  a les 19.00, al mateix lloc. Hi esteu convidats.





martes, 7 de febrero de 2012

200 x 200 Dickens i Tàpies

Antoni Tàpies. Gran cercle, 1988aiguafort 200 x 200

'Good night, sir,' I replied.

I thought of him very much after I went to bed, and raised myself,
I recollect, to look at him where he lay in the moonlight, with his
handsome face turned up, and his head reclining easily on his arm. He
was a person of great power in my eyes; that was, of course, the reason
of my mind running on him. No veiled future dimly glanced upon him in
the moonbeams. There was no shadowy picture of his footsteps, in the
garden that I dreamed of walking in all night.



-Buenas noches, señor Steerforth.
Estuve pensando mucho rato en él, una vez acostado, y recuerdo que me incorporé para mirar cómo dormía a la luz de la luna, con su hermoso rostro vuelto hacia arriba y la cabeza apoyada descuidadamente en su brazo. Era un gran personaje a mis ojos; ése era el motivo de que ocupara mis pensamientos. Los sombríos misterios del porvenir no se reflejaban, ni siquiera vagamente, en su semblante iluminado por la luna. Ni una sombra iba unida a sus pasos mientras yo caminaba en sueños por un jardín.

Extracto final capítulo 6. Ensancho mi círculo de amistades de David Copperfield (1850) Traducción M Salís.


lunes, 6 de febrero de 2012

Liceu desert

il.lustració de Leonard Beard

Quin futur l'espera al Liceu? Si seguim així, ni comprarem abonaments, ni tindrem produccions valentes, ni vindran els millors, tot i que el sr Marco, director general del GTL, insisteix que no baixarà la qualitat dels espectacles (la darrera entrevista a tv3, a sota). Aviat serà un teatre de segona en una ciutat que culturalment fa uns anys ja és de segona. No tenim grans exposicions (excepte kxafòrum) ni CCCB, ni Oué... només es salva el teatre català, que pel que sembla se'n surt prou bé, per tant, l'excusa de la crisi no es l'única vàlida.

Vull fer resó de la iniciativa de protesta que un grup d'aficionats i abonats ha engegat mitjançant un manifest pro-Liceu i recollida de firmes per lliurar a les institucions públiques que financien el nostre teatre d'òpera.
Ho podeu llegir i signar al web:

http://www.peticionpublica.es/PeticaoVer.aspx?pi=proliceu





p.s.
Parla Xavier Cester a l'Avui:


Tragèdia consumada

El protagonista de Der Zwerg de Zemlinksy explica com, de tant en tant, entrelluca una figura monstruosa, un ésser deforme que el persegueix allà on va però que mai pot identificar de manera clara. La revelació que la criatura és ell mateix portarà a la seva tràgica fi. No es tracta de donar a conèixer la trama d'una òpera que no veurem, sinó d'il·lustrar el que ha passat al Liceu: les ombres amenaçadores s'han revelat com a una realitat nefanda que el teatre tenia davant dels nassos. El Liceu s'enfronta a la crisi més greu des de l'incendi amb dubtes més que seriosos sobre la capacitat per salvar la nau de qui no ha pogut evitar el desastre.
Perquè un desastre és la suspensió de l'activitat, la responsabilitat de la qual, no siguem simplistes, no és només de la direcció del teatre; les institucions que han escanyat financerament el Liceu també tenen la seva part de culpa en unes mesures que, més enllà de la seva hipotètica utilitat, tenen l'efecte nociu de retallar també possibilitats d'ingressos, donen un toc d'atenció als patrocinadors d'un teatre que no pot complir els seus compromisos, condemna a la precarietat a la plantilla i maltracta l'espectador.
La inoperant política comunicativa de la casa tampoc hi ajuda, com exemplifica la publicitat dels últims espectacles, més semblant a una crida desesperada a la compra d'entrades. El llarg silenci de la cúpula ha estat més incomprensible encara quan, segons diverses fonts, la decisió de la retallada es va prendre abans de Nadal. Per a més inri, en el missatge enviat als abonats, l'opció més lògica, la devolució dels imports pagats, és l'última proposada, rere uns descomptes futurs que ja veurem quin atractiu tindran en uns aficionats decebuts.
Posats a retallar, s'ha triat la millor opció? L'amic Jaume Radigales indicava en el seu blog els milers d'entrades disponibles per a les funcions estivals d'Aida, amb uns nivells d'ocupació segurament inferiors als del programa Zemlinsky, encara que és versemblant que les vendes s'animin a mesura que s'acosten les dates. Però, i la visita del festival de Bayreuth?
Segons les xifres de Servicaixa de dijous al migdia, la venda era desigual entre l'única sessió de Tristan und Isolde, amb 345 entrades disponibles, i les del primer Lohengrin, amb 1.118 encara per vendre. El cost previst de la iniciativa, 1,5 milions d'euros, es pensava cobrir en un 92% per taquillatge i la resta, per patrocinis.
Imagino que la direcció, frisosa de fer-se la foto amb les besnétes Wagner, ja deu haver posat ciris a totes les verges miraculoses, però més enllà que als aficionats ens faci patxoca veure un bri del Turó Verd a Barcelona, aquest és el model a seguir en temps de crisi? La importació de bolos de luxe, típics de la vida musical barcelonina, per sobre de la creació de dinàmiques pròpies que ens situïn al mapa pel que fem i no pel que comprem? Qui parlava d'eliminar despesa sumptuària?
I qui al·legava que a altres bandes ha passat el mateix? Ah, sí? L'anul·lació a mitja temporada de quatre títols operístics? On? Quan? A Milà? A París? A Frankfurt? A Lió? A Londres? A Ginebra? A Amsterdam? Potser és oportú esmentar el cas dels directors artístic i musical del Teatre Reial de Copenhaguen, que han dimitit després que el govern retallés en més de 13 milions d'euros l'aportació a la institució. Però ja sabem que vivim en un país on no dimiteix mai ningú.
I per acabar, algú s'ha preocupat de mirar com queda l'agenda dels grans equipaments musicals barcelonins al juny? El desert és el que pertoca a una ciutat amb ínfules de capital cultural? Que empetitits que estem quedant. Per cert, Zwerg vol dir nan.