architeuthis

AUDITORIOS


Fa molts i molts anys vaig estudiar arquitectura. Es cursava en 6 anys, feies un llarg projecte fi de carrera i sorties amb el títol d'arquitecta. No tenies gaire idea del món real de la construcció però havies fet uns estudis de coneixements molt oberts perquè ho tastaves tot: mecànica, càlcul, geometria, economia, història de l'art, urbanisme i molta arquitectura projectual. I va ser en un moment històric, el de la Barcelona preolímpica.

Vaig gaudir molt, la tornaria a fer, tot i que ens consideraven als estudiants uns esclaus d'aixecaments de plànols (manuals llavors) i de maquetes. Vaig tenir grans arquitectes com a professors: recordo especialment la frescura d'Enric Miralles, la senzillesa i educació de Quim Español i la sensibilitat de Albert Viaplana. Vaig sentir als divins maltractadors com Correa i Bohigas que amb el temps m'han demostrat que no eren tan bons arquitectes.
I em deixava al gran Josep Quetglas, mallorquí com jo, que ens va ensenyar qui són els vertaders mestres de l'arquitectura: F Ll Wright, Mies van der Rohe i Le Corbusier. La resta, deia, són simples copions.

Aprofitaré el blog per fer un estudi dels auditoris de música que són els edificis que més m'interessen ara. Els col.locaré aquí, a Architeuthis=calamar colosal.




L'Auditori

Rafa Moneo en Barcelona construye un enorme volumen prismático que contiene una ciudad de la música. Incluye la sala sinfónica, la de cámara y la polivalente, la escuela superior ESMUC y el Museu de la música. Su aspecto fabril nos recuerda que roza el Poblenou, pero en realidad remata la trama urbana de l'Eixample al principio de la calle Ausiàs March. Algo de la calle pervive en el Auditori gracias a la plaza cubierta y el atrio acristalado. Dificil maniobra integrar la ciudad con el gran bloque de aspecto macizo, pero lo consigue. Hay un contrapunto entre las entrañas y la piel: no adivinamos nada de las salas desde fuera.


El gran rectángulo de la planta, perforado en el centro por el patio de vidrio, enfrenta los dos escenarios. La sala Pau Casals, de más de 28000 m2, no resulta óptima acústicamente, pero consigue la calidez con las maderas y la texturas de líneas horizontales que cubren el espacio o revisten las largas luminarias. Lo que sí se lee bien es la estructura de hormigón de la fachada que modula y ordena los huecos de muchos tamaños según las necesidades, con las placas de acero cortén que aportan solidez visual e industrial.


El gran foyer tiene una doble virtud: la de aprovechar el hueco que deja el plano inclinado de la graderia con las grandes oberturas de fachada que miran al espacio urbano más abierto del entorno que es la Meridiana. Desgraciadamente se han nublado los ventanales con vidrios traslúcidos.


El gran teatre del Liceu

En el moment que es va cremar va sortir el debat de si s'havia de restaurar o calia construir un nou teatre d'òpera. La nostàlgia i la idea de mantenir el patrimoni cultural de la ciutat em van fer decantar-me per conservar l'antic teatre. Amb el temps, però, veig més clar que Barcelona necessita un nou espai per l'òpera perquè el Liceu actual té molts inconvenients. La planta de ferradura és acollidora però absolutament poc funcional: moltes localitats tenen mala visió, molts seients són incomodíssims, es manté una estructura poc democràtica, arribar-hi a les Rambles és antipàtic avui. Segurament des del  punt de vista d'accessos deu resultar difícil maniobrar amb el grans camions per la zona. A sobre el pressupost de la reconstrucció va ser enorme i hem d'afegir les expropiacions per l'ampliació.


És cert que les millores amb el nou edifici van ser moltes. La secció demostra l'enorme volum que es va guanyar per les tramoies amb mecanismes hidràuliques i tota la maquinària escènica. En canvi hi havia un greu problema freàtic que no sé si està resolt del tot: moltes vegades al bar se sent pudor de clavaguera.
Els espais nous pel públic com el foyer estan ficats amb calçador i encara no hi ha un veritable vestíbul.
A la planta tot està constrenyit, limitat per aquest difícil quadrilàter que pertany a la trama urbana del casc antic. Mana la direcció del carrer sant Pau, en lloc de dominar las Ramblas en la manera d'accedir i per això és confusa l'entrada a la sala. No hi ha aparcaments a la vora, tans sols el metro que no sempre podem agafar en sortir de la representació perquè ja és tancat.

La sala és molt bonica i la restauració es va fer amb molta cura. El teló de Miró, drapejat era molt pesant i potent. Les imatges dels medallons de Perejaume, correctes. Els estucats dels passadissos ja estan passats de moda i m'interessen més les luminàries de SantaCole a l'accés de SPau.

Però amb tot segueixo pensant que ens hauria sortit millor invertir en un gran edifici d'òpera de nova planta, modern, obert i ben situat en un altre punt de la ciutat. Un altre cosa és que el concurs el guanyés el millor equip. M'espantaria tenir un altre edifici-animal com el de Calatrava..




La nova òpera d'Oslo

Ubicada al fiord de la capital noruega, l'òpera també conté les dependències del ballet nacional. S'aprofita l'operació urbanística per retornar a la ciutat una conexió directa al mar, a partir d'unes rampes gegants, amb força pendent, que van desde les cobertes fins entrar a l'aigua, i que són revestides de marbre tan blanc que es confonen amb la neu.




De les plataformes surt el gran prisma de vidre que ubica la càlida closca de l'auditori i en el seu espai intermig, l'atri i vestíbul de molta alçada que mira al mar. La corba de la sala és completament revestida de fustes de la zona, creant una textura molt rugosa i atractiva. Dins la sala gaudim d'una preciosa fusta fosca, com de noguera, que contrasta de forma brutal amb un espectacular teló d'acer arrugat i brillant.

No hay comentarios:

Publicar un comentario