miércoles, 31 de octubre de 2012

fantasmes

Serà que s'acostava el dia dels morts perquè no sé com dimonis Blogger va publicar un post de Lohengrin, un esborrany buit del tot. O potser un tentacle descontrolat em va fer una broma. La cosa és que aprofito per desfer-me de l'apunt fantasma amb un calamar que us convida a escoltar aquesta orquestra plena de silencis i sons d'ultratumba, de l'il·lustrador que la firma i que segueixo amb interès.

Bona castanyada.

I  de pas, passeu una mica de por amb Britten:




lunes, 22 de octubre de 2012

Al Pavelló de la República


Dos pavellons d'exposicions universals estan reconstruïts a la ciutat de Barcelona. El del 1929, representava l'Alemanya de Weimar, més moderna i progressista, dissenyat per Mies van der Rohe i que visitem sovint en estar al mateix emplaçament que l'original, al davant del Caixafòrum. L'altre, aixecat a París en plena Guerra Civil (1937) que serví, en lloc d'exaltar els avenços tècnics d'Espanya, per fer de testimoni de la tràgica situació que s'estava vivint:


 "El carácter que debe tener la Sección Española de la Exposición (...) puede y debe representar el momento presente y el esfuerzo maravilloso del pueblo español por defender su independencia y la causa de la paz en el mundo".


L’edifici del Pavelló de la República és una rèplica 
de l’edifici que la República Espanyola encarregà als arquitectes Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, per tal de representar-la. Construït 
amb una gran limitació de materials d’acord amb les circumstàncies d’aquell difícil moment, va suposar una important fita arquitectònica. Al pati obert, Picasso hi va exposar el famós Gernika, i avui n’hi podem veure una reproducció.




Què tal si aprofitem la celebració del 48h OPEN HOUSE i anem el proper diumenge 28 per visitar-lo? i així que ens expliquin tot el que significà el monument a nivell polític i pel seu valuosíssim contingut artístic.

Ens veiem a les 11.00 allà?  

AV. DEL CARDENAL VIDAL I BARRAQUER, 34-36 
(Metro: L3 (Montbau) // Bus: 10, 45, 102)





El nostre, una mostra de l'arquitectura més moderna i internacional. En canvi veiem als videos els enormes i gradilocuents pavellons de l'Alemanya nazi i la URSS stalinista, l'un al costat de l'altre, a la mateixa exposició:









Molta informació del pavelló, de la UB CRAI:


L'exposició va durar del 25 de maig fins el 25 de novembre de 1937. El Pavelló però no es va inaugurar fins el 12 de juliol. Es trobava situat a l'avinguda del Trocadero prop dels pavellons d'Alemania i de la Unió Soviètica.
Els artífex del projecte foren el filòsof José Gaos, comissari general de pavelló, el pintor Josep Renau i l'escriptor Max Aub que van organitzar el contingut expositiu del pavelló i van encarregar la construcció de l'edifici a Josep Maria Sert i Luís Lacasa.
La producció audiovisual anava a càrrec de Luís Buñuel, nombrat coordinador de Propaganda al Servicio de la Información a l'ambaixada de París.
L'edifici del Pavelló de la República, va ser concebut pels seus arquitectes Josep Lluis Sert i Luis Lacasa com un contenidor buit, gairebé sense parets i amb tres plantes. Deixava la planta baixa lliure comunicada amb un pati que, cobert amb una lona, feia la funció d'auditori.
A la primera planta, dedicada a la propaganda i la informació sobre la situació del país en guerra, s'hi accedia per una escalinata i a la segona, destinada a les seccions d'arts plàstiques i populars, on destacava el gran mural de Joan MiróEl pagès català (avui desaparegut), s'hi accedia  per una rampa, tot i que també existia un accés en vertical a l'interior de l'estructura.
Es construí amb una gran limitació de temps i materials, molts d'ells prefabricats, com panells  aglomerats, o de material sintètic, i adaptant el pla de construcció a un terreny irregular, amb pendent i amb l'obligació de respectar els arbres en el terreny assignat. Tenia una superfície de 1.400 metres quadrats.
Es va aconseguir una construcció sòbria que seguia les línies del racionalisme arquitectònic tot i el seu caràcter efímer. Adquirí una finalitat bàsicament cultural i de propaganda per fer saber al món la situació que s'estava vivint a Espanya, definir amb precisió els objectius del govern i remarcar la lluita heroica del poble espanyol.
Així, a l'interior (i a la façana que actuava a manera de gegantesc plafó exhibidor), s'hi exposaren cartells, fotografies, fotomuntatges, proclames, plafons informatius, així com obres d'art i d'artesania, enviades directament des d'Espanya pels governs central i autonòmics i diversos sindicats. Gran part de les obres exposades pretenien proclamar a l'opinió pública la situació en què es trobava Espanya abans i després de la República, i amb la situació de guerra.
Un dels seus principals reclams fou el  famós Gernika de Pablo Picasso, situat en una de les parets del patí on la part central l'ocupava la Font de Mercuri, obra d'Alexandre Calder.
A l'entrada del pavelló es trobava la gran escultura d'Alberto Sánchez El pueblo español tiene un camino que conduce a una estrella, al costat d'obres d'altres artistes com Julio González autor de La Montserrat. Cal destacar que moltes d'aquestes obres van ser executades expressament per a ser exposades al Pavelló i representen el compromís i la solidaritat dels creadors amb la tràgica realitat que s'estava vivint a causa de la guerra civil.
Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992 l'Ajuntament de Barcelona encomanà als arquitectes Antoni UbachMiquel Espinet i Juan Miguel Hernández León la realització d'una rèplica del Pavelló de la República que s'havia presentat a l'Exposició Internacional de París del 1937 i que va ser destruït en acabar aquesta.
Avui, aquest emblemàtic edifici, cedit des de l'any 1994, per l'Ajuntament de Barcelona a la Universitat de Barcelona, està ocupat pel  CRAI Biblioteca Pavelló de la República, que posseeix un dels fons més importants a nivell mundial sobre Segona República, Guerra Civil, Franquisme, Exili i Transició a Espanya, i especialment a Catalunya  i pel Centre d'Estudis Històrics Internacionals, fundat per Jaume Vicens Vives.
Una reproducció del famós Gernika de Picasso es pot contemplar, com estava en la seva ubicació original, en una paret del pati obert del pavelló.




sábado, 20 de octubre de 2012

Piranesi


Francesco Piranesi a la portada de l'obra (a l'edició pòstuma de 1784): le Antichità Romane

A la nova exposició del Caixafòrum coneixerem Piranesi (1720-1778). Aquest venecià que passà a romà covençut i que afirmava que l'arquitectura de l'Antiguitat Romana superava en molt a la Grega, no només pels coneixements tècnics (arcs, voltes, instal·lacions per la urbs) sinó per la seva bellesa, ho deia amb coneixement de causa ja que va dedicar la vida a dibuixar les runes, estudiant les construccions i imaginant unes fantasies arquitectòniques per un extraordinari Campo di Marzio:  aquí el plànol urbà que tenim a l'expo, ampliable fins molt detall, dels edificis públics, a centenars i atapeïts, amb alguna illa de cases i molts teatres, temples i circs.



Format com a arquitecte i amb 20 anys arriba a Roma on, fascinat per les restes arquitectòniques, crea un vast catàleg de models, recreant edificis del passat i analitzant el procés constructiu, les eines i la geometria de les pedres. No va construir edificis mai (a part d'una reforma a l'església de Sta Maria del Priorat) però sí obrí una botiga on vendria els seus gravats -en feia una bona tirada gràcies a la tècnica de l'aiguafort- com a postals de record de la ciutat pels viatgers afortunats.



A les presons imaginàries, la sèrie més coneguda de Piranesi, es manifesta el seu domini de la perspectiva i la seva vocació d'escenògraf: el control dels diferents punts de fuga per traçar uns espais laberíntics: bigues, passarel·les, reixes, escales sense fi i instruments de tortura són dibuixats amb mà veloç i amb uns clarobscurs molt dramàtics, vistes que inspirà a molts altres artistes.

Tingué molta feina com a decorador, sobretot per a clients britànics, pels qui dissenyà multitud de frontals de llars de foc amb combinació d'elements i símbols de la tradició etrusca, egípcia i romana. Podem veure a la sala una sèrie de prototips d'objectes inspirats en la natura, construïts a partir dels alçats que deixà Piranesi, alguns de molt originals com una encantadora cafetera de plata amb motius animals, suma de cargols, petxines, tortuga i abella:


Seguint els passos de les vedute de Roma, el fotògraf G Basilico captura els mateixos llocs que Piranesi retratava. A l'àmbit muntat amb una seqüència de parets paral·leles s'aparellen foto i gravat, de vegades col·locades amb perspectiva simètrica, donant un efecte molt més monumental. Pels que no hem viatjat a Roma, pensem que la ciutat, després de dos segles, conserva el seu patrimoni urbà amb cura.

Curiosament s'acaba la mostra amb els gravats i fotos de Paestum, el temple grec, dòric i primitiu més ben conservat. Serà que Piranesi hi veu que el llegat de la mare Grècia té molt a dir en la bellesa de l'arquitectura romana:



Magnífica i esgotadora mostra que tenim fins al 20 de gener. No es pot entendre el gust del s XVIII sense l'obra d'aquest polifacètic artista i és una sort comptar amb el prèstec de 250 gravats, la majoria dels quals són obra de pacient gravador de milers de línies que ballen rectes o tremoloses, juntes i separades. No us la perdeu.



lunes, 15 de octubre de 2012

Forza Liceu

Don Álvaro o La fuerza del sino (e. 1862) es el drama de Ángel de Saavedra que se desarrolla entre escenas trágicas, cómicas y populares por los autores del libreto, Piave y Ghislanzoni, y que musicará tan eficientemente Verdi (descontando el largo final del tercer acto, con rataplán incluido). Es una ópera de madurez con momentos muy bellos y otros oscuros que precisa, nada más y nada menos, de seis cantantes de primera. 

Verdi se lo pone difícil al director: maestro Palumbo consiguió ayer sacar, de una mejorada orquesta, mucha expresividad, ligereza y lirismo en este complicado collage de emociones. Merece especial atención el gran trabajo del clarinete solista ( me pareció Fuster (?), de la OBC) en los pasajes que acompaña a Don Álvaro.  Más difícil hoy es encontrar grandes voces verdianas. Contábamos con una Leonora de V Urmana algo chillona, un destacable Álvaro con el suplente Alfred Kim, (librándonos del sr Giordani, buen sino!) que apasiona en sus forte agudos, y grandísimo Tézier- Don Carlo de voz bella y noble, haciendo creíble su absurdo personaje.  Los secundarios masculinos correctos, los femeninos no tanto. Y el coro de hombres, que en esta casa no defrauda, triunfó sobre todo en las escenas religiosas.

La dramaturgia hace una salto temporal de un siglo que no molesta, aunque no se entienda qué hacen soldados españoles luchando en la Italia de 1850. Se intenta ligar las escenas que alternan drama y comicidad con pocos elementos funcionales (mesas, bancos, cortinillas) nada destacables visualmente. Ni siquiera el Cristo XXL, de espalda, consigue el golpe de efecto esperado.

El suelo plano, muy crujiente ayer, se va curvando hacia el cielo al paso de las escenas, sufre el continuo cruce de soldados y monjes en una sola dirección, ambos, recursos muy manidos. Faltaban sorpresas, subrayar el color de la sangre que se mimetiza en el piso, evitar tópicas fiestas andaluzas. No hubiera estado mal un poco de riesgo: la trama es suficientemente truculenta para ello.  Se representaba el pasado católico oscuro y la pobreza de España. Está bien la idea de austeridad zurbariana en los cuadros. Pero la cosa se pone tan ridícula en la cueva, una sucia tela que está por los suelos en la que se esconde la ermitaña, que una llega  a pensar que es una ironía de los hachazos del gobierno a la cultura.
El Liceu presentaba una sala casi llena, hubo ovaciones y una sensación de haber pasado una muy aceptable noche lírica. La primera ópera de la temporada pintaba mal: muchas críticas negativas en los foros amigos. Puede que a copia de ensayos y una indisposición del signore con buen suplente,  hiciera el milagro. Con los terribles recortes para el 2013, año de mal fario, más vale que recemos para que se salve la temporada. Coraggio, Liceu.



*Las obras expuestas son de Zurbarán: parecen las fuentes visuales del escenógrafo Alain Chambon.

Actualización 16 oct : Programa de mano de TVE

sábado, 13 de octubre de 2012

Españolear



Que no és el mateix que españolizar. És més divertit i no sona a doctrina. Uns quants exemples. El primer fa unes sàvies recomanacions als europeus, ara que ens espremen.


El segon, acosta la literatura catalana al públic que no entén ni una paraula de català i li posem fàcil:


A BOLSILLAZOS, de Juan Todón
EL MUNDO DE HORACIO PINCHADISCOS, de Vicente Payés Jordán
EL PORQUÉ DE TODO DOBLADO, de Quín Monzón
LA CALLE ESTRECHA, de Pepe Plano
SOLEDAZ, de Victus Catalán
LA CHACHA SUICIDA, de Santi Ruiseñor
LA SOMBRA DEL AGAVE, de Calderones
AÑICOS DE ESPEJO, de Mercedes Rododendro
AJO Y SALUBRIDAD, de Josema de Zagarramundi
ESCAFANOSEQUÉ DE AMPURDÁN, de Adrián Colina
EL ROMANCE DE ANA TORROJA, de Pepe Cascotes
EL IDILIO DE LOS CHICHONES, de Pepe Carnero
VULCÁNEZ, de Maximiliano Bezoya

I què em dieu de prendre un cafè distès amb els amics amb un joc de tasses ben paisatgístiques?


Café para toros (de Fem fatal)



miércoles, 10 de octubre de 2012

Redisseny

Mentre el ministre Wert continúa amb la suma de despropòsits i regalant-nos unes postals escolars del passat més fosc i oblidat, les empreses, i fins i tots els partits, intenten actualitzar la seva imatge corporativa per revitalitzar-la i mineralitzar-la, sense alterar els signes bàsics que permeten reconèixer-la.


Normalment guanya el less is more als traçats i es posa al dia el color dels nous logos: a les pantalles tenen una nova dimensió, es tornen més verdosos per allò de la moda eco, com ara el fons verd que substitueix el vermell de la M groga de McDonald's, o són colors més brillants.

El redisseny ha arribat a les cançons més populars. Wert me l'ha feta recordar. Els pallassos de la tele han fet un pas similar amb la famosa cançó masclista -ja sé, eren altres temps-, per antonomasia. L'original era:


Y ara, la nova versió políticament correcta(?), tan dominadora com la primera. No crec que tingui el seguiment dels nens, tan entusiastes quan la cantàvem en blanc i negre. No calia el refrit, Milikito:





lunes, 8 de octubre de 2012

Barbuts



Als joves fan grans i als vells els joveneja. Les barbes emprenyen als que se les afaiten i a les dones de pell sensible. A altres ens agraden molt si estan en justa mesura i proporció a l'òval de la cara: arreglades donen un puntet més atractiu al rostre dels senyors, sobretot si són senceres i sinceres, sense retalls estranys. Els actors més guapos encara guanyen més amb una barba incipient o mitjana. Però també poden anar associades a integrismes de tota mena: (mireu fins al final)


domingo, 7 de octubre de 2012

parques y reservas



Hace tiempo que se hace evidente que en política entran los peores de cada familia. En España (y en Cataluña) están demostrando día a día su falta de competencia en habilidades como la imaginación, la visión global del mundo contemporáneo y la defensa de los valores democráticos. Tampoco existe una clase intelectual y humanista de peso que cuestione los poderes fácticos y provoque la discusión razonada de las actuales formas de economía y mercado y de las relaciones del poder con la sociedad.

Se ha asentado una peligrosa partitocracia que, cuando las cosas se ponen feas, echa mano de símbolos muy llamativos e hipercromáticos como banderas, equipos deportivos y parques temáticos.

Como Adelson premió a la sra Aguirre en sus últimos días de reinado con la quimera Eurovegas, aquí, que también se santifica la tradición del parque temático, se monta un tinglado muy World con marca Barcelona en los solares que se reservaba la Caixa pegaditos a su port Aventuras, con ayuda de Mas&co. y el cualificado inversor de turno, un tal Bañuelos. Una encuesta dice que el 70% de los catalanes aprueba tan magno proyecto de progreso.

También el pueblo balear le dio una hermosa mayoría al instruido president Bauzá, que nos tiene bien distraídos con sus últimas proclamas. No se corta un pelo para que Mallorca sea sede de varios e interesantes negocios especulativos:

  • Gran incineradora de basuras europeas
  • complejos hoteleros de lujo en los pocos km de costa virgen que nos quedan
  • construcción de un pueblo-reserva estilo mallorquín (como si no hubiera en la isla)
  • ATENCIÓN, ver para creer,  Tierra Santa, el parque temático católico:
Està prevista la construcció d’un complex amb dotze restaurants, una muralla, un amfiteatre, botigues, desenes d’escultures i espais d’oci, serveis i instal·lacions dirigides als més de 60.000 turistes i amants de la fe catòlica que els promotors volen atreure cada mes amb la seva proposta lúdica.




Qué ilusión poder llevar a mis sobrinos en Navidades al parque divino! Montar en el arca de Noé, saludar al mago Jesús multiplicando los peces, asistir a conciertos de trompas apocalípticas.. se os ocurren unas cuantas atracciones ¿verdad? Que me encarguen el diseño de alguna estructura: se me antoja la torre de Babel, casi nada.

Supongo que hay voces en contra de semejante horterada en la Iglesia. Que le propongan a Bauzá una alternativa al conocimiento de la cultura cristiana y por ejemplo, que se invierta en una macro exposición de pinturas barrocas que ilustran todo el recorrido de la Biblia; a mi me encantaría y sería un exitazo. Pero con los mangoneos de la casta política no se juega.



lunes, 1 de octubre de 2012

48h open house BCN


FESTIVAL D'ARQUITECTURA DE BARCELONA,
És la principal cita de la ciutat de Barcelona amb l'arquitectura, un cap de setmana al mes d'Octubre (27 i 28) de portes obertes a més de 150 edificis de tot tipus, forma i mida. Una iniciativa de l'associació ArquitecturaReversible.

'Open House' ofereix l'oportunitat d'experimentar l'arquitectura de forma excepcional i completament de franc. Les activitats de l'Open House conviden a tothom a explorar i entendre el valor d'un espai ben construït i dissenyat. Aquest esdeveniment, va començar a London l'any 1992, i des de a les hores 'Open House' s'està introduint arreu del món: New York, Dublin, Galway, Tel Aviv i ara Barcelona.

Aquí el llistat dels 155 edificis per districtes (serà difícil escollir-ne un parell o tres entre tan variada i interessant oferta) amb tota mena d'articles vinculats a cada obra i blogs que detallen les mostres fets per estudiants. Cliqueu sobre l'edifici que us interessa i tindreu els horaris d'obertura i si la visita és guiada o no.

ens apuntem a alguna moguda junts?