Els telons monòlits del Magritte formen part de l'espectacle de poemes plàstics que són a l'exposició que tenim ara a Barcelona. Cada visió, cada finestra, és un exercici de perspectiva aèria amb el temes recurrents de l'artista. Mimetismes, agegantaments, metamorfosis, no sempre fàcils d'interpretar, serveixen per jugar amb la percepció i l'estranyesa.
Atrapada per les habituals esquenes o altres formes d'amagar els rostres, dels rocs que leviten o el blocs de cel, la majoria d'obres no són les que tenim vistes de llibres. Per les sales, amb portes de perfil magrittià, ens apareixen sorpreses i dualismes com aquests dobles cons.
Quin pillo, com ens engatusa. I que ben muntat el passeig per aquests invents: els meus alumnes van esgotar l'hora de la visita observant tots els enigmes.
Entradas
