Mostrando entradas con la etiqueta diseño. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta diseño. Mostrar todas las entradas

martes, 24 de septiembre de 2013

Bass Art


No va de contrabajos. Saúl, el de los créditos de Hitchcock, Wilder, Preminger. No se pierdan los primeros cinco minutos. Más explosivo que un piromusical.
BONA MERCÈ!


Why man creates de Saúl Bass from cuando los grandes eran cortos2 on Vimeo.
Video descubierto gracias a Allau.
Aquí, todos los carteles.

miércoles, 21 de agosto de 2013

Estado de revista


Querida directora:

Los días 20 de agosto y febrero son señalados en la agenda porque su revista lleva el suplemento Colecciones. Los mejores números del año llegan al quiosco y por fin tenemos una verdadera exposición de las tendencias prêt-à-porter de los creadores en desfiles de París y Milán, un poco de alta costura y unas pinceladas de diseño local. Un disfrute ver a las modelos derechas y enteras, luciendo los conjuntos de ropa y complementos. No interfieren ni front-rows, ni el photoshop, ni posturas extrañas.


El resto del año nos castigan con pocas páginas de moda. El grueso se lo lleva la publicidad de productos de lujo inalcanzable, reportajes periodísticos de calidad discutible y bastante carroña de paparazzi. Excesiva la sección de belleza que pretende hacernos caer en el eterno disgusto con nuestra propia imagen si no consumes todos los cosméticos específicos o el bisturí. Aquí y allá abundan los consejos tiranizadores con mensaje: has de estar perfecta en el trabajo, en casa y en el supermercado.

Apenas han evolucionado las revistas femeninas en 50 años. Sólo han añadido unas páginas de sexualidad, automóviles y compras a bajo precio. La revolución feminista está presente para disimular. Su competencia, las blogueras, tampoco añaden mucho valor al tema. La mayoría se autorretratan utilizando su mismo lenguaje: Lolita for ever.


Ya les he escrito otras veces y me responden que ustedes dan lo que el público les pide. Sigan con los reportajes fotográficos, son excelentes. Pero ahí va, de nuevo, lo que me gustaría leer en su revista:
  • Entrevistas a los diseñadores sobre su proceso creativo, bocetos, las pruebas.
  • Cómo son los nuevos materiales de la industria textil.
  • Utilizar en los reportajes la nomenclatura propia de las formas, tejidos y patrones.
  • El funcionamiento de las empresas de moda.
  • Consejos de expertos de qué es lo que favorece a cada mujer.
Vamos, hacerla un poco más profesional y menos superficial. Echen una ojeada a sus colegas, los periodistas de deportes. Detallan con entendimiento las jugadas, los entrenos y la fisiología del cuerpo de los jugadores. Si los comparamos, parece que los magazines femeninos los hagan unas simples aficionadas. Necesita mejorar.

Atentamente,
L. A.



ps. Llevo 25 años fiel a su revista. El 20 de septiembre vuelvo a comprar un ejemplar; viene con el especial Bolsos y Zapatos, imprescindible antes de ir al Zara, que hacen muy buenas copias.



*Las imágenes pertenecen a una comparativa realizada por el suplemento de El País, SModa.

miércoles, 27 de febrero de 2013

Axonometries (amb calamar)

ciutat infinita amb éssers estranys

mòdul de creixement urbà, amb animalons i altres andròmines
THIS WAS SO FUN. Anita Tung.
So me and the awesome stupidly talented M.R. TROWER made this cityscape full of weird things happening by passing a photoshop file back and forth.
Bonus points: it’s a half-drop repeat pattern meaning you can have an infinitely large cityscape full of strange things like worm people!
This was the greatest thing to work on! What Anita forgot to mention is that she did the most of the hard parts and is an awesome human. LOOK AT ALL THE LITTLE THINGS.

domingo, 29 de julio de 2012

Cerimònia London 2012


Des de l'Olimpíada de Barcelona no m'he perdut ni una cerimònia d'obertura dels Jocs, per allò de comparar-les amb la nostra, què orgullosos n'estàvem. Divendres vam aguantar les quatre hores de sofà i televisió per no perdre detall. Supòs que la producció televisiva de l'espectacle de Londres no va ensenyar el que jo hagués volgut veure però és que no sembla que sigui la mateixa cerimònia la que expliquen La Vanguardia o els negats comentadors de TVE, que la qualifiquen com la millor de tots els temps.



Tampoc es tracta de carregar-se la feinada dels britànics perquè coses van sortir molt bé, però com van dir arreu que serien uns jocs austers, vist l'espectacle marca 100% UK, fet amb uns complicats capítols plens de gent, estructures, música i ball a dojo..m'esperava una nit sobria i amb més poesia olímpica.

No es va entendre massa el número amb multiplicitat d'escenaris dedicat a la campinya anglesa amb núvol inclòs - el cel ja estava ben encapotat. Els figurants recullen la gespa i apareix la revolución industrial amb una potent imatge de la forja dels aros olímpics.


Depriment l'homenatge al servei de salut fet pels seus propis treballadors amb llits d'hospital amb nens i els contes infantils (ni una cita a Roald Dahl) i  avorridíssim número de la família britànica multicolor dins d'una casa? amb poupurri insufrible de música pop i missatges sms. Sort del gag de R Atkinson tocant Carros de foc (amb la Simfònica de Londres, S Rattle, l'enorme campana d'un sol dong, desaprofitats), que ens va fer riure, tant com els galls finals de Paul Mc Cartney amb una eterna Hey Jude.


nens malalts a una festa
més publicitat a Harry Potter amb Voldemort


De la desfilada, només resaltar que dels 204 grups amb bandera, un era d'esportistes independents, que no pertanyen a cap comité estatal. A veure quan uns jocs seran dels esportistes i no dels païssos. Com a la vella Olímpia es disputaven entre ciutats durant la pau olímpica, em sembla que hi ha excusa per llarg a seguir fomentant els rituals nacionalistes.


 La gran sorpresa la va donar el preciós pebeter floral, format per uns pètals de coure, un per país, que junts formaven el foc olímpic. Per fi un moment d'universalitat després de tant de britanisme. 







per acabar, una endevinalla anglesa:

Listen to the wonder of his birth.

Silent husband stroke silent wife.

This one comes roaring into life.

In battle he is strong and wild.

But a maid may make him mild.

Feed him well and he will feed you.

Feed him too much and he will eat you.



què és?

sábado, 16 de octubre de 2010

la fira de Mariscal


Ja tenim a la Pedrera l'expo de 40 anys de feina de Mariscal i el seu equip. Al discurs de benvinguda ens anuncien que el recorregut està pensat com una atracció de fira, circular i ple de sorpreses. Realment tot és molt lúdic i encantador, però surts un mica marejada. És tanta la informació visual que costa de pair: moltíssims dibuixos, cartells, objectes, tots presentats ben atapeïts, que al final el que fas és centrar l'atenció en uns pocs exemples. Jo, per exemple buscava contrabaixos, calamars, els gossos Julián, Cobi i Lula i altres éssers i els he trobat perquè tot hi és allà.



El primer espai temàtic està dedicat als esbossos: un munt de tires de paper guixats plens dels frescos i comunicatius dibuixos de la mà ràpida de Mariscal, que per mi no són únicament esquemes previs sinó també projecte acabat. La gràcia de la gràfica de Mariscal resideix precisament en aquest llenguatge lliure, tendre, infantil, fet de vigoroses línies a retolador negre.
També les tipografies són manuals, decorades i molt dinàmiques. A la segona sala trobo a faltar una anàlisi més científic de l'evolució de les seves fonts des de la mà alçada fins al detall de cada lletra a l'ordinador.




Totes les expressions del cartell venen a continuació: logos, bosses comercials, portades de revistes, molts d'ells molt inspirats. M'interessen les portades de The New Yorker, els fascicles de l'enciclopèdia del disseny gràfic de Salvat i senzilles identitats visuals com la celebrada imatge gràfica del Zoo de Bcn o de l'ajuntament de Gavà. Però hagués estat més encertat agrupar-les per marques i no barrejades.

El que queda per visitar és força confús, sobretot la sala de les Intencions on hi ha un aiguabarreig de productes industrials i gràfics amb l'urna del Cobi, el retrat del rei, els bodegons per l'edició especial de les 1080 receptes de Simone Ortega..Potser era el moment d'exposar peces del seu mobiliari, productes per a la llar i els projectes d'interiorisme, tan importants i inexplicablement ausents. A una de les parets es pengen uns pocs olis, com els que juguen am la perspectiva central que proporciona el marc volumètric i fugat..faltava també un apartat dedicat a la pintura de Mariscal.

Els que sí s'ho pasen pipa són els petits, en especial a l'espai dedicat als garriris, gràcies a la instal·lació de casetes, mobles, llums i motos de cartró en un bosc nocturn i emboirat amb gases.
Al video següent, Mariscal parla de la seva expo de Londres del 2009, semblant a la que tenim a la casa Milà.

domingo, 13 de junio de 2010

Fortuny fill



Resten pocs dies per veure l'exposició del dissenyador-artista Mariano Fortuny i Madrazo, fill i nebot dels pintors tan reconeguts, a la Pedrera. Comença la visita per les primeres obres pictòriques, pròpies d'un alumne aventatjat més que d'un gran pintor, on destacarien per influència del seu amic Egusquiza i el Romanticisme desfasat que mostra, els temes wagnerians: les noies flor (a sota), un paisatge del Walhalla, la passional abraçada de Sigmund i Sieglinde, moltes imatges de Parsifal...


M'interessa molt més el Fortuny fotògraf i dissenyador de teixits tan innovadors con el fi plisat per fer senzilles i alliberadores túniques que cauen donant una bella forma sirena, barrejats amb l'artesania d'otomans o gases brodades. Al seu palau de Venècia arriba a montar un taller textil per provar noves tècniques d'estampació. També dissenya altres artefactes com luminàries de fotògraf, cavallets, llums de taula.

Túnica Delfos i llum de sobretaula de gran pantalla, que no enlluerna.

Sobre un luxós i exòtic vestit en paraules de Proust:
«El vestit de Fortuny que portava Albertine aquell vespre em semblava com l´ombra temptadora d´aquella invisible Venècia. Estava envaït d´ornamentació àrab igual que Venècia, igual que els palaus de Venècia, dissimulats com les sultanes darrere d´un vel calat amb pedres, igual que les enquadernacions de la biblioteca Ambrosiana, igual que les columnes amb ocells orientals que signifiquen alternativament la mort i la vida i que es repetien en el miralleig de la roba, d´un blau profund que, a mesura que els meus ulls s´hi acostaven, es convertia en or mal·leable, gràcies a les mateixes transmutacions que, davant la gòndola que avança, converteixen en metall flamejant l´atzur del Gran Canal. I les mànigues estaven folrades d´un rosa cirera que és tan especialment venecià que rep el nom de rosa Tiepolo.»