A Late Quartet tiene un aire selecto, burgués, del más puro estilo Woody Allen en NY, pero muy muy serio. La enfermedad se manifiesta en los dedos del más veterano y el cuarteto The Fugue entra en una crisis profunda a pesar de ser una reconocida formación que lleva 25 años en la cúspide. Entre los cuatro todo se enmaraña y toca cuestionarse sus papeles como músicos profesionales y como individuos que aman.
El melodrama funciona por los magníficas interpretaciones -los integrantes del cuarteto están muy equilibrados, no tanto la joven y cruel hija-, por la grandiosa música de Beethoven, los poemas y unas localizaciones muy bellas. Los personajes se definen con detalle en los luminosos exteriores de Central Park nevado y sobre todo en los interiores de sus cálidas viviendas.
El sutil tratamiento del Arte es lo que más favorece a la historia. Qué conmovedora la escena del viejo gato Walken, recordando a su mujer (la Otter!) cantando un bellísimo Korngold o en el acertado cuadro final. Qué lección delante de un autorretrato de Rembrandt. Qué bien asesorados están estos actores-músicos. Atentos a la anécdota de Pau Casals sobre el oficio del músico.
Es una cinta a la antigua, de primeros planos y expresiones educadas. Perfecta para melómanos. Muy triste en varios momentos. Por eso resulta molesta la música de Badalamenti: queda ridícula al lado de la sublime nostalgia que emana del cuarteto de cuerda nº 14.
Entradas
Em venen moltes ganes de veure aquesta pel·lícula. No sé si tindré temps d'admirar els Picassos i quant a les revistes femenines fa temps que he deixat de comprar-me'n pels motius que tu tan bé saps exposar. Quan més gran m'he anat fent més lluny m'he anaat sentint del gavadal de models joves i belles que em posen com a referent. Per anunciar productes anti age retraten meravellosament nenes de vint-i-cinc o trenta anys...
ResponderEliminarAnava un pel endarrerida del teu blog, Lulita forever. Llegir-te sempre és un luxe.
Gràcies. Picasso i el Quartet valen molt la pena. I les revistes, van a pitjor. Glòria, tenim gana dels teus apunts, ens tens abandonats..
EliminarLula, t'acabaràs la cartellera! Aquesta m'atrau pels tres protagonistes coneguts i perque té un aire una mica antiquat. El tema recorda el de l'excel·lent novel·la "Una música constant" de Vikram Seth.
ResponderEliminarNo havia anat al cinema en tot l'estiu i ara m'he fet tres de cop. A veure com la trobes aquesta. Miraré de trobar la novel·la, venint de tú la recomanació segur que és un encert.
EliminarEste comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
ResponderEliminarEste comentario ha sido eliminado por un administrador del blog.
ResponderEliminarPassejant hem estat a punt d'entrar a veure-la, però el cinema la feien doblada i preferim les VO, encara que no entenguem del tot la llengua. Demà és possible que hi anem i més després de llegir-te!
ResponderEliminarPrepara't a plorar, davant del Rembrandt!
EliminarMoltes gràcies, Carme!!!!
ResponderEliminarHa estat un plaer, Ester, gràcies per la visita.
EliminarDe res!! Ha estat un plaer!!! :-)
EliminarDecepcionante. (vaya entrada, eh? :-) ). Me hacía mucha ilusión, y aunque al releerte ya veo que tampoco la pones por las nubes, la verdad es que el guión de tele-novela y algunas torpezas del director estropean lo mucho bueno que tiene y podría haber tenido.
ResponderEliminarLa has visto en V.O.? Estaba pensando si me hubiera gustado tanto, doblada. No lo sé. Son unos actorazos (menos la nena) el guión es simple, pero el tema me ha atrapado. Yo salí más que satisfecha.
EliminarSí, la he visto en V.O. La nena no me parece que trabaje mal, pero su personaje es el que desmonta definitivamente la película, IMHO. :-)
Eliminarjeje, últimamente eres tú el saca el hacha ;)
EliminarJosep Olivé
ResponderEliminarAqui va el n.16! :-)
En Joaquim diu que el "corta-pega" és fruit de mandra estiuenca...jejejeje...i la veritat és que no m'agrada practicar-lo, que si tingués temps procuraria ser original en cada escrit encara que obviament mantenint el mateix criteri i contingut, però més que la mandra estiuenca ha estat el col.lapse a la feina en tornant de vacances...i és que la felicitat de les vacances es talla de cop, i de quina manera...sort que m'agrada la feina que faig que si no. Total, agobiat com estava avui no tenia altre remei, us ho puc ben jurar. :-) Disculpa doncs tu tambè que torni a repetir exactament lo escrit íntegrament a Ancha es mi casa.
Vi esta película durante un larguísimo viaje en avión. No había manera de conciliar el sueño así que de entre toda la oferta esta era sin duda la que me atraía más. Pero bueno, aunque afectado por el quiero y no puedo (dormir) que te hace estar en una rara y espesa bruma y aunque me considero un ignorante en arte cinematográfico, aún así me atrevo a dar mi opinión.
Al principió percibí cierta atmósfera Bergmann. Ya digo, cierta atmósfera, que de tratamiento sicológico ya sabemos que es difícil igualar al genial cineasta sueco. En lo bueno y en lo no tan bueno (o pesado, con perdón). Poco a poco esa atmósfera iba precipitándose hasta el suelo a la misma velocidad que ganaba terreno un guión ciertamente de culebrón. Aún así, lo que tienen los culebrones, que enganchan, tontamente, pero enganchan. Te quedas ahí mirando, sabes que nada puede aportarte lo que ves, pero esperas a ver que pasa. Al mismo tiempo, y en paralelo, discurría un pretendido hilo conductor basado en una sin par página de Beethoven. Y digo en paralelo con toda intención, dado que para que ese hilo conductor tuviera efecto trascendente debería haber sido esqueleto y parte genética del propio guión, y éste prescindir de historias que francamente estorbaban.
Que duda cabe que la parte de la película que tenía relación directa con la obra de Beethoven, con la música y sus interrelaciones de carácter humano sí me interesó y me gustó. Lo que ocurre es que esta parte tuvo poco contenido, poco peso. Una lástima, porque había buen material, buena ambientación y buenos intérpretes.
Doncs a mi em sembla molt necessari, en aquest bloc, millor el c+p que res, i més si l'escrit és tan complet. Gràcies, Josep, benvingut de les vacances i espero que puguis veure pelis com aquesta en les millors condicions: una agradable sala de cinema, el millor HD i la millor companyia.
EliminarEnganxa molt la peli, però no pel culebrot, sinó per la relació tan acurada amb la Gran música i el ser músic. També he de dir que mr Seymour Hoffmann em roba el cor fins i tot afaitant-se al mirall. I l'escena manida de l'apartament de la noia, em va fer gràcia, vés.
La peli la vaig veure amb gust. Sempre que hi ha protagonisme de la música m'hi enganxo i aquí més perquè a més de la música i hi ha els músics amb les grandeses i misèries humanes. Els actors em van semblar perfectes, amb gesticulació i moviments corporals i de dits ben entrenats com si fossin músics professionals. Als títols de crèdit van sortir els noms dels "couchings".
ResponderEliminarA la peli, un cop païda, li grinyola una part del guió. Sí, la part de la filla i la seva relació amb el primer violí, inclosa l'escena de sortir per la finestra. Però és que el guió dibuixa bé els homes, molt bé, però no tant les dones, al meu parer. La violista té un amor devot i filial amb el violenchelista que és més fort que el que té amb el seu marit? No em lliga la personalitat que han presentat primer del 1r violí amb l'enamorament posterior de la noia. És que aquesta amb la relació vol venjar-se de les humiliacions de les classes, de que bloqui l'ascens del seu pare a 1r violí, de que la seva mare segons s'ha insinuat havia estat enamorada d'ell i a que és la filla d'uns músics que s'ha sentit abandonada per els pares per culpa de la professió?
Jo no em vaig enfadar tant com el JL per l'escena de l'Otter, perquè de moment estava enganxada amb la cançó del Korngold. Potser cinematogràficament si volien deixar molt clar com arriba a sofrir l'absència de la dona tenien altres solucions...
La "bailaora" no podia ser, per exemple, la que té cura dels violins a les subhastes i no la imitació de la Penèlope Cruz? A més en un primer moment no havia entès que era la que feia footing pel Central Park, tonta que sóc...
Vas ser molt encertada al calificar-la amb l'adjectiu de "a lo Woody Allen"!
Naturalment el Rembrandt de la col·lecció Flick és magnífic,... encara que en tinc d'altres de més austers entre els meus preferits.
És cert, Timamot, a la viola li manca temps de metratge i surt massa de resquilló. En canvi, de la noia s'abusa. La Keener és molt millor actriu i molt més guapa, i el seu paper no queda tan ben dibuixat. La bailaora ballava fatal i estirava pitjor! Gràcies per venir per aquí, un petó a tú i un altre al Cebolleta.
Eliminar