jueves, 30 de enero de 2014

A catar



Aquests sí que mereixen el premi per l'excel·lència del seu cant babilònic, el collage d'escena i la broma. Molt millors que els cursis que concursaven a un programa de la nostra tele, que em feia sentir vergonya aliena, i que es deia alguna cosa semblant a Ojapidey. Atenció a la tornada del senador Togado i ses dames tan nobles.
Gràcies, Lector, per tan optimista troballa.



miércoles, 29 de enero de 2014

La dona morta

Valeria Lukyainova
Ponte en pie ante las canas 
y honra el rostro del anciano.
El libro del Levítico.


Molt oportú l'article del blog Mujeres, d'El País, que reflexiona sobre el reportatge El cos de la dona: 25 minuts dedicats als monstres deformats i sense història de moltes fèmines a la televisió italiana (a la nostra també,oi?), la premsa i la publicitat.
El sexe dèbil és més feble i es deixa corrompre fins arribar a una imatge femenina que va des del florero simpàtic a la humiliant puta pornogràfica. 
Avui mateix un toc d'atenció a les alumnes (i algun noi)  per la seva obsessió per l'artifici que en alguns casos és extremat. No m'entenen. Diuen que han d'estar a punt per a qualsevol foto, possible embolic o crítica. 

-No viviu un pèl estressades? 
- Ui, i tant, Carme, des que sabem que hi ha el violador del cutter campant pels barris, tenim molta por! Clar, tú estàs molt tranquil·la perquè a tú no et pot passar res..
-Pobretes meves. Bé, anem  per feina. Per cert, per la sortida a Montserrat, no porteu a l'alberg les planxes de cabell, que el curs passat vam espatllar el quadre elèctric.
-Woaaalla, això no ens ho pots fer!


EL CUERPO DE LAS MUJERES es el título de nuestro documental de 25 minutos sobre el uso del cuerpo de la mujer en la televisión. Un tema urgente. La constatación que las mujeres reales están desapareciendo de la televisión y son reemplazadas por una representación grotesca, vulgar y humillante. La pérdida nos parece enorme: la pérdida de la identidad de las mujeres ocurre bajo la mirada de todos, pero sin que haya una reacción adecuada, ni por parte de las mujeres mismas. A partir de aquí, se abrió camino a la idea de seleccionar las imágenes televisivas que tuvieran en común la utilización manipuladora del cuerpo de las mujeres para contar lo que está pasando, no sólo a quien nunca mira la televisión, sino a quien la mira, pero "no ve". El trabajo puso de relieve la ocultación de los rostros adultos en la televisión, el uso de la cirugía estética para esconder cada huella del paso del tiempo y las consecuencias sociales de esta mentira.
Trad. de Chiara Bagnoli.



lunes, 20 de enero de 2014

Japó, Strauss i contrabaix




 Tenim a l'Auditori un cap de setmana de traca.

Dissabte 25, coneixeirem el nou i probable director de la nostra simfònica, en un programa d'allò més inconnex però molt atractiu. Copiem del web de l'OBC,

Kazushi Ono, director
Kumiko Shuto, biwa (llaüt)
Kifu Mitsuhashi, hakuhachi (flauta)



R. STRAUSS: Simfonia Alpina

TAKEMITSU: November Steps

 
 

La Simfonia Alpina és una de les obres orquestrals predilectes dels straussians. Escrita el 1915, aquesta obra ens descriu onze hores d’aventures d’un alpinista a la muntanya. Strauss escriu L’Alpina en un instant de la seva vida en què es troba centrat en les seves òperes. Per aquest motiu, més que una obra descriptiva de les peripècies d’un alpinista, L’Alpina és una òpera sense veus on un protagonista ardit s’enfronta a les contingències de la natura. De fet, Strauss no era biogràficament aliè al món de la muntanya: el 1908 es va construir una casa a Garmisch-Partenkirchen (Baviera), un dels seus indrets predilectes per compondre. D’altra banda, el protagonista imaginari d’aquesta simfonia té innegables concomitàncies amb el Zarathustra de Nietzsche, un personatge eremita que fa de la natura sovint inhòspita el seu refugi. 

Strauss's Alpine Symphony: a dawn to dusk Alpine ascent. From the spine-chilling opening evoking the hours before dawn and the richness of sunrise, through to the euphoria of the summit and the drama of the mountain tempest, this is Strauss at his most colourful" - Source Wales site (BBC)




Si hi ha un compositor allunyat de la grandiloqüència sonora straussiana és el japonès Toru Takemitsu. November Steps és una de les seves múltiples composicions, en què l’autor empra instruments tradicionals del seu país, com ara la biwa i el shakuhachi. Inspirada en l’obra de Debussy, la composició és un assaig sobre les diferències sonores i estètiques existents entre la música oriental i occidental. 
Es va estrenar al 1967 per celebrar el 125è aniversari de la Filarmònica de NY.  Els onze steps venen a ser l'equivalent occidental a 11 variacions.




.......

Diumenge 26, 11.30, el primer concert de contrabaix en molt de temps a casa nostra, amb sabor molt salat: D'Empúries a Mallorca.
Temporada Banda Municipal de Barcelona
Sala:
Sala 2 Oriol Martorell
La música catalana és la gran protagonista d’un concert que recorda el mític Grup dels Vuit –dinamitzadors de la nostra música a inicis dels anys 30, entre els que hi havia Toldrà i Samper– i que ens presenta una estrena del mataroní Moisès Bertran defensada pel contrabaixista Jonathan Camps, professor de l'ESMUC i titular de l'OBC.
Intèrprets
    BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA
    Salvador Brotons, director. Jonathan Camps, contrabaix


Obres
    TOLDRÀ: Empúries 
    BERTRAN: Fantasia per a contrabaix i vents 
    PUJOL: Avant per la pàtria
    SAMPER: Mallorca, suite simfònica.
     
     

Empuries de E. Toldrà from Josep Ferre on Vimeo.

domingo, 19 de enero de 2014

Omfaloscòpia



Juan Goytisolo, Jordi Llovet, Cruz, Muñoz Molina, Vidal-Folch..formen l'exèrcit dels carcoprogres, com els anomena en Bernat Dedéu, que escriuen a El País. És cert que de vegades ataquen les línies de flotació de l'independentisme amb marcades dosis d'emoció ensucrada (amb allò que tan critiquen dels altres). Tampoc defensen prou la possibilitat de la realització de la consulta que, com en el greu error de canvi de tàctica del PSC, els allunya de la tolerància més democràtica.

Això no treu que ser gris en el debat nacional és molt difícil a Catalunya, entre d'altres coses, perquè se'ls etiqueta de seguida d'unionista, una paraula que recorda massa a la marxa taronja d'Irlanda del Nord; perquè és fatxa voler la no secessió, desinflar amb arguments l'eufòria d'una hipotètica Catalunya Wonderland o criticar l'ús exagerat de símbols patriòtics.

És carca demanar el diàleg polític tan necessari entre els nostres governants sords?
No és més carca el nacionalisme decimonònic i maniqueu que practiquen ambdues parts?
En aquest debat, massa apassionat, cal deixar de practicar l'omfaloscòpia, terme de Sánchez Ferlosio, que apareix al darrer article de l'escriptor Juan Goytisolo. Avui, el diari estatal va ben farcit del tema. Interessant, també, l'apunt de Molinas, amb una discutible posició sobre el Decret de NP.

miércoles, 15 de enero de 2014

Mitjans catalans



En moltes ocasions em queixo de la falta de pluralisme a la tv i ràdio públiques catalanes. No em val dir que fora tenim la contrapartida. És necessari que aquí siguem més oberts a totes les opinions en una qüestió tan important com el futur del país.

Ara que tenim els nous TN a la nostra tele, demano: pluralitat informativa (avui escassa) i més notícies internacionals, molta cultura i fora el provincianisme de la cadena i el pes abrumador dels esports.

Vés que el dia 13/1/14 a la sala Bohigas de l'Ateneu es va fer aquesta interessant trobada, a la que no vaig poder assistir, tot i que marcada a l'agenda.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ I LA INDEPENDÈNCIA   Intervenen: Joan Botella, professor de Ciència Política de la UAB; Salvador Cardús, professor de Sociologia de la UAB; Anna Sanz, professora de Dret de la UB, i Josep M. Vallès, professor de Ciència Política de la UAB. Organitzador: Associació d'Amics UAB, amb la col·laboració de l'Ateneu Barcelonès.






L'únic que defensa que els mitjans catalans són imparcials, o força, és el Salvador Cardús. Els altres semblen donar altres arguments més estudiats. Fragmentació, baixada de la qualitat, soroll, emoció i poc debat realment democràtic. M'hauria agradat un despeçament detallat  pels diferents mitjans de comunicació al nostre país. No hi va haver massa temps per ampliar.

S'agraeix molt a l'Ateneu l'esforç per la quantitat de converses i taules rodones plurals, de tota temàtica cultural, moltes d'aquestes, obertes a tothom.

Actualització 26/01: afegim l'article de S Redón. Bon complement,  L’esperit democràtic del país es veu amenaçat per aquesta mena de males pràctiques. No és alarmisme, és una denúncia raonada i legítima que hauria de fer reflexionar els independentistes. La reacció més habitual que he trobat quan algú ha posat sobre la taula arguments semblants als meus ha estat la de “i tu més”.


martes, 14 de enero de 2014

Què fort!


No subestimeu mai la força d'un arquitecte

domingo, 12 de enero de 2014

A flor de pell




Segurament és el retrat que primer va pintar el Theotokòpoulos a Toledo. Magnífica pinzellada als vels i les humils pells de linx. Un modern retrat monocrom, amb una mirada que forada i el rostre amb sensuals tons vermellosos.  La figura de la dona emergeix de la foscor. Probablement es tracta de Jerónima de las Cuevas, la mare del fill del Greco. La devia estimar molt.
Aquesta obra, tradicionalment titulada La dama del armiño (?) pertany a una col·lecció particular i les investigadores CBermis i M Kusche han discutit l'autoria: creuen que Sofonisba Anguissola n'és l'autora. Però aquesta mà i els grisos, no són molt de la paleta del pintor? Aquest senzill vel i la pell basta del gat, no expliquen l'origen social de la noia? 

Celebrem en aquest blog, amb una primera entrada, un altre aniversari: el quatricentenari de la mort del Greco


Ara el linx és espècie gairebé desapareguda a la península. Aprofitem per parlar de les pells, donat que malgrat el clima tan atemperat que tenim, encara es veuen molts abrics de pèl brillant d'animals a la nostra ciutat. Sí, ja sabem que els visons són ara de granja, però fa angúnia, avui dia, abrigar-se així. Millor tirar de les imitacions i les jaquetes de peluix de llana.

(perdoneu: no sé prou de HTML per poder rectificar aquesta entrada tan estranya que m'ha quedat)

miércoles, 8 de enero de 2014

ABC (6)



I visca els vuitanta..

lunes, 6 de enero de 2014

Nostra Senyora del Calmar


Avui, amb ajuda dels reis de Molins de Dalt, hem tingut una aparició. Se'ns ha revelat una maria del calamar. Ja tenim graciosa bellesa per adorar en aquesta casa. La icona, entre pop i grega, s'adiu molt amb l'ànima del blog. La verge verda fa miracles i bressola suaument a un inquiet calamar que està a punt de tancar els seus ullots.
Ficarem l'estampeta sota el matalàs per prevenir l'insomni i li cantarem una pregària per la seva vigilància materna.
Una altra representació de la Stella Maris, per celebrar el dia 16 de juliol amb havanera com la Bella Lula:

Cànon i bellesa

“Mathematics, rightly viewed, possesses not only truth, but supreme beauty — a beauty cold and austere, without the gorgeous trappings of painting or music.” —Bertrand Russell



BEAUTY OF MATHEMATICS from PARACHUTES.TV on Vimeo.

domingo, 5 de enero de 2014

El Born CC





Els que som a prop del Born hem vist com el mercat havia estat abandonat per les indecisions dels polítics. Un mercat que tenia les precioses estructures de ferro rovellades, vitralls i teules esmaltades trencades durant una pila d'anys. Havia de ser biblioteca provincial però al final es decideix per col·locar-la a la infrautilitzada l'estació de França. Vet aquí que aprofitem les restes d'un tros urbà de la Ribera per fer una magnífica restauració de l'edifici de Fontserè i per donar llum a habitatges i carrers destruïts després de la Guerra de Successió. No discutiré el valor arqueològic de les pedres encara que es veu clarament que segueix el mateix traçat del barri antic adjacent.




Aquí entra en joc el valor sentimental del lloc. El Tricentenari és l'excusa per arreglar per fi el preuat mercat i de pas, muntem exposicions sobre la història del barri i la desfeta del 1714. Ambdues molt ben instal·lades i il·lustrades amb gràfics, maquetes, diorames i filmacions per a tots els públics. Sempre amb la delicadesa d'anomenar als enemics com les tropes borbòniques, que no espanyoles. De tant en tant veus algun rètol que se surt de context (Catalunya deixa de ser un estat?) o una animació on les tropes locals són blaugranes i les atacants, blanques, quin acudit. Només un raconet dedicat al Decret de Nova Planta, que és realment el que va fer mal a Catalunya, amb una explicació molt superficial de la pèrdua de drets.
En general, però, sembla que el muntatge sigui informatiu i no tan doctrinari com deien les males llengües.


Fins aquí, molt bé. Ben gastats els diners si és per explicar la història. Però aixeques el cap i comencen les proclames que no haurien de ser a un museu. No acabes de lligar què té a veure una guerra entre dos corones i les reivindicacions actuals. Les espardenyes dels soldats i el si-si descarat del cartell. Es clar que quan un llegeix el què diu en Quim Torra, director del centre i membre de ANC i Òmnium, s'entén tot: 




Per tant, aprendre a mira cap endavant, cap al futur, però agafant molt fort el passat. Hem d’anar per aquí per avançar? 
Sí. A mi m’agrada recordar sempre una frase de Rovira i Virgili que deia “per a un català és un deure i una necessitat conèixer la seva història”. És difícil que sapiguem entendre la complexitat del nostre país i l’ambició dels actuals moments si no coneixem mínimament la nostra història, si no som conscients de la desfeta del 1914 i del que suposa per al país, i d’altres desfetes com la del 1939.
És evident que de totes aquestes lliçons n’hem d’aprendre, hem d’aprendre com el país és capaç de refer-se de situacions com aquestes i per tant entenc, i amb això sóc molt taxatiu, que totes les reivindicacions catalanes es basen en aquesta història i en aquesta cultura.
El Born Centre Cultural és un equipament que reivindica la llibertat nacional de Catalunya? 
El Born explica una història, que és la història de la desfeta del 1714 i de com aquest país és capaç de refer-se d’aquelles conseqüències realment nefastes. Gairebé un segle i mig més tard, els nostres avantpassats comencen a qüestionar-se algunes coses i d’aquell moviment se n’hi dirà Renaixença, que vol dir renéixer i per renéixer vol dir que has mort, d’alguna manera.
Les conseqüències del 1714 són així, d’alguna manera. El país es fon a negre i som incapaços gairebé ni de saber qui érem. Ens caldrà tornar a saber que parlem una llengua apta per comunicar-nos i per escriure, que hem tingut una història… Aquest procés és el que em sembla que és molt interessant de tenir present en el moment actual, i sobretot, insisteixo, que les reivindicacions catalanes no s’entenen si no s’entén el passat del país. Per exemple, és molt important portar un estranger al Born perquè és la manera més clara de que pugui entendre perquè els catalans estan demanant aquesta sobirania
.

ABC (5)



Deliciós, tot en Helvètiques proporcions.
Banda sonora: Fréhel "Tel qu'il est" 1936

sábado, 4 de enero de 2014

Entrada 500

Mr Squid de HMizushima

......................... ... ... ...... .....

jueves, 2 de enero de 2014

Depero Futurista

Depero (esquerra) i Marinetti amb les armilles del primer.

S'acaba dia 12 l'exposició actual de la Pedrera: Fortunato Depero, un futurista poc conegut i cabdal del moviment artístic italià. L'ha comissionat el professor A Pizza, amb l'encert de fer una introducció exhaustiva del Futurisme i els seus fundadors, il·lustrada amb obres i els manifestos trencadors, optimistes i plens de visions glorioses d'un futur tecnificat (magnífics Ballas, Boccionis i Sant'Elia)



Les obres de Depero, un polièdric artista que s'atreveix amb tot durant les dècades 10 i 20, ens parlen en un llenguatge molt geometritzat, juganer i colorista. Imaginem l'artista i els seus seguidors al seu taller, La Casa d'Arte Depero, passant-s'ho d'allò més bé, fent maquetes, escultures, cartells d'ànima optimista i constructiva.

«Nosaltres, els futuristes, adorem les centrals elèctriques, les estacions ferroviàries, els hangars, els cuirassats, els transatlàntics gegantins, les fàbriques en diabòlica efervescència productiva, els multiplans voladors i els luxosos trens bala. A semblança d’aquestes meravelles, reconstruirem l’univers: Motocicletes-Vaques, Cavalls-Bicicletes d’acer, Sols artificials, Arbres acolorits de formigó i de metall; Flora mecànica sorprenent – Núvols publicitaris domats mitjançant registres precisos – Tempestes teatrals en l’espai.» Depero, 1926


Les flors pel ballet de Stravinski Le Chant du Rossignol (1915)

A destacar els pavellons tipogràfics, les escultures i uns decorats per encàrrec de Diaghilev, del ballet de Stravinski, El Cant del Rossinyol, que, a falta de pressupost, no es va tirar endavant. Podem gaudir-les amb la recreació de la tv suïssa del ballet, en una saleta de projeccions.

Potser manca a la mostra les influències externes, si és que es donaren. Pot semblar que moltes obres connecten amb la Bauhaus. Hauria estat bé saber si existia alguna mena d'intercanvi amb les avantguardes alemanyes, suïsses, russes i franceses. També hi ha obra gràfica on hi veig futurs dissenys del Pop Art o del mateix Mariscal.

A veure què us sembla. Per cert, és una visita ben tranquil·la: aquest matí estàvem sols. Ni una ànima. Per què una amena mostra d'art ja no interessa a ningú?