L'home del foc

Després de dedicar dos apunts a Prometheus, el tità que portà el foc als homes, ara ens centrem en l'exposició muntada per Frederic Amat, L'home del foc: el ceramista Josep Llorenç Artigas, que tenim a la Pedrera fins al 2 de setembre.

Si encara no heu anat recomano començar pel documental resum que hi ha al final de la mostra i així gaudir millor de les ceràmiques, aparentement tan buides. Allà veiem a Artigas com un antic artesà que empasta, torneja a la perfecció amb la força mecànica del peu, prepara i juga amb els esmalts i el més impressionant, tanca el forn (de llenya!) amb blocs  i morter, deixant un espiell per vigilar el foc i la cocció per, al final, treure la peça i comprovar si l'esmalt i l'acabat li dóna alguna sorpresa.

Al recorregut veiem com Artigas torna a les formes més primitives, les buida de tota decoració com feien els artistes de la dinastia Song, i dóna a cada peça un acabat superficial únic.
El muntatge escenogràfic d'Amat consta d'una passarel·la amb baranes que ens allunyen dels vasos i unes taules de pi sense tractar que s'aixequen d'unes dunes de sorra clara, el material base de la ceràmica. En acabar, hi ha una petita representació de les peces en col·laboració amb Miró (no surten els murals)  i amb Dufy, aquesta potser més interessant i tot.

La mostra, per la manca d'explicacions als cartellets de cada tauler, m'ha deixat moltes qüestions obertes com ara si les formes i tamanys corresponen a una funció com a l'Antiguitat (a Grècia, un líquid era guardat en un vas determinat amb un nom concret) o quins compostos intervenen en la preparació dels esmalts que proporcionaran els colors, textures i brillantor finals.
Per veure algunes peces, aneu directament a minut 2 del video:

Les formes de les meves ceràmiques són les formes derivades del torn del terrisser, i són les de sempre: les dels pobles primitius i les que s’han tornejat en totes les civilitzacions (la grega, la romana, la renaixentista, etc.), encara que per elles mateixes no constitueixin una representació d’aquestes civilitzacions. Són, doncs, formes eternes, que han sigut, són i seran. Segons l’artista, seran més o menys afinades; no són formes dibuixades ni subjectes a cap moda, ni a cap país. On jo anhelo expressar-me és en els esmalts; procuro que cada un sigui una creació i que aquesta creació sigui encertada. A vegades l’encerto, o em sembla que l’encerto; a vegades no. El millor jutge en aquestes coses és el temps: si resisteixen les modes, bé; sinó, malament. Quan col·laboro amb altres artistes els aporto tot el meu saber en la ceràmica. A vegades intento facilitar-los el treball amb aquesta matèria, com va passar en la meva col·laboració amb el pintor Albert Marquet. Altres vegades, com qua vaig treballar amb el pintor Raoul Dufy, m’esforço a trobar esmalts de color i matèries tan variades com sigui possible, perquè el pintor pugui donar curs a la seva fantasia. En el cas de la meva col·laboració amb Joan Miró, la nostra unió és tan estreta que els nostres treballs es fonen. Miró treballa com a ceramista-pintor i jo com un pintor fent esmalts. Això ha sigut possible perquè ens uneix una amistat de molts anys i hem fet una carrera en paral·lel. Josep Llorens Artigas