Majorketa

Mallorca resseca després de la sega

Un parell de vegades s'any torno a ma terra. La seva bòvida silueta (tanta feina ens donava per retallar-la) comença a tenir alguns contorns malalts. Una illa calmada que s'ha traït a sí mateixa amb absurditats com el desproporcionat palau de congressos parat a mig fer, la nova fornada de totxos fan noves crostes arran de mar, la invasió del turisme de cervesa amb cubells fins i tot als raconets més encantadors de Palma. L'il·lustre govern balear que ha votat la majoria ens amenaça amb altres afaitades i cicatrius. La vida cultural de Ciutat més apagada: L'Auditori vell -amb excel·lent acústica- es mor d'avorriment i el Teatre Principal cumpleix amb un parell d'òperes de segona divisió i poca cosa més.

Per a què volem un macropalau de congressos a Palma?

Només arribar a la terminal, uns hipnotitzants cartells lluminosos et segresten per informar-te de la nova instal·lació privada de luxe al Toro (Calvià) dissenyada per Philippe Stark, l'innovador? port Adriano on els iots més despampanants poden amarrar, i la jet passar-s'ho bé comprant i fent gasto de rubles i iens als restaurants i clubs. I és que encara mana molt la màxima que hem d'atraure turisme d'alta gamma: entenc perquè aquesta dèria del Trias per fer-ne un d'igual al port Vell de Barcelona.

Tot plegat molt radiactiu. Sort que queden reduïts caus d'illencs, artistes i poetes que protesten tímidament i uns quants artesans que amb paciència conreuen les varietats de productes locals, com ara el blat xeixa per fer el millor pa del món, el pa moreno:

M'emporto la meva petita illa amb mi: l'aigua salada, les pedres cremades, el silenci dels alzinars i la dolçor de les fleques. Em declaro mercenària a l'exili, en favor de tot el que sigui tradició paisatgística i cultural de la roca més saborosa del Mediterrani.

Fins a l'hivern verd que t'entapissa, Mallorqueta meva.