color i música

Molts artistes van vincular sinestèsicament l'espectre cromàtic amb els sons. Recordem les composicions de Kandinsky o les de Klee. Però el primer en preparar uns models d'assossiació, (la seva) to amb color i amb estats espirituals va ser Alexander Scriabin. Aquí els esquemes de color amb notes del teclat i el cercle cromàtic per quintes:

A la fosca i dissonant obra simfònica Prometheus: El Poema del Foc (1910), el rebel desafiant contra Zeus, comença amb el caos i el seu acord místic de l'orquestra (que representa el Cosmos), incorpora un piano (l'Home) i una cromola o clavier à lumières, que era un orgue amb bombetes acolorides que es projectaven a la sala dissenyat expressament per a la simfonia. Va deixar a sobre de la partitura un doble pentagrama per aquest enginy amb les anotacions que corresponien a les harmonies. A la seva estrena de Moscú el 1911 amb Koussevitsky (conegut compositor, contrabaixista i director) no es va fer servir però sí al Carnegie Hall de Nova York, el 1915.

Los instrumentos también desempeñan un papel simbólico. La trompa expone el tema relacionado con el principio de la Creación, mientras que la trompeta entona los asociados con la Voluntad y la Conciencia humana. Desde su aparición, el piano tiene una función destacada, al representar el principio individual del hombre. Sin amoldarse a ningún esquema tradicional, Prometeo describe la génesis del hombre, su descubrimiento del placer, el amor y la voluptuosidad. Este recorrido -que alterna momentos ora extáticos, ora frenéticos y jubilosos marca la progresión hacia el conocimiento de uno mismo, en un crescendo en el que la danza de la vida comulga con el movimiento de los átomos y el Universo. Aunque sin alcanzar el equilibrio de las piezas maduras de Scriabin, Prometeo contiene ya todos los fermentos proféticos que hacen del compositor ruso uno de los músicos más originales de la primera mitad del siglo XX. (JRTapia)

La doctoranda Anna Gawboy ens explica com van interpretar el treball de Scriabin, que havia complert un segle, amb l'Orquestra de la Universitat de Yale (2010). El concert pròpiament dit comença al minut 9.40 i és un bon recurs didàctic per explicar l'harmonia.

El mite de Prometeu va interessar a molts músics: Beethoven, Liszt, Wolf i Orff  i també a cineastes com Ridley Scott, que demà estrena a Espanya la seva darrera película- precuela d'Alien-, de la que no he llegit cap crítica però segur en parlarem més endavant.