Almacabra (2)

Quina gran nit a l'òpera, ahir. Podíem pensar que ens costaria de digerir la música de Ligeti si a sobre ens la presenten amb un  Grand Macabre carnal i escatològic de la Fura. Tot el contrari. La música i el concepte escènic casen perfectament com passa a una òpera totalment tradicional. Amb la varietat d'àries, monòlegs, falses cites, preludis i jugades amb instruments extraorquestrals es pot plantejar infinitat de propostes a l'escena: aquesta ha estat un gran èxit arreu i també al Liceu d'aquesta temporada. Finals de Novembre i per fi hem vist òpera!
El treball al fossat ( i les llotges) de Boder m'ha semblat molt pulcre i els cantants fan una excel.lent feina, sobretot la Gepopo a les complicades i histèriques coloratures. M'hagués agradat una Mescalina més salvatge i sàdica amb la veu i un príncep més ridiculitzat, si cap.

El territori Brueghelià s'ha convertit en un gran cos-casa (un record a Alícia de Carroll?) on orificis, vísceres i líquids llefiscossos ens recorden que som fràgils, mortals i corrompibles. D'allà van sortint els personatges vestits amb teixits cel.lulars:
Nekrotzar amb jaqueta de circumvolucions és vomitat, potser des de l'àrea de la por del cervell per anunciar la fi del món.
Els Amandos musculats i elàstics adopten tota mena de postures molt amoroses i gens mecàniques en consonància amb el seu lirisme.
La sang venosa i arterial -blau i vermell- dels dos polítics, que surten a pet, representen una divertidíssima pantomima, fent els no-discursos des d'una càtedra vertebra i donant-los pel cul (qué apropiat pels dies que corren).
La Popopolicia inmunològica, perfectament equipada i entrenada, ben agitada per fer no res.
La Venus rosa i etèrea, la Mescalina de mamelles penjades i sobreexplotades..tants detalls interessants que no acabaríem.

Petites representacions dels miserables personatges que no tenen res a fer davant de l'enorme Clàudia que està passant per una terrible indisposició. El seu cos nu s'arrossega pel terra en una dolorosa posició impossible,  i tots els seus forats s'obren i tanquen amb la llum i el color com fan els expressionistes.

I el millor, la suau dermis de la geganta serveix de pantalla de les projeccions perfectament adjustades al seu moviment i la música. Veiem meravellats un firmament urticària amb el crani del fetus 2001 de Kubrick, totes les formes de perir del quadre de Brueghel, danses macabres, l'infern al cap regirat de la nina exorcisada. El triomf de la mort arriba en l'espectacular esquelet: com s'ho han fet per passar de la massiva escultura a una imatge de transparència tan perfecta i que en girar, la perspectiva dels óssos s'escorça mil.limètricament?

Un prodigi d'imatges per ordinador que la Fura aprofita per un bon concepte escenogràfic i que contrasta brutalment amb els tradicionals brindis operístics, com el del final.
Salut i a viure, que són dos dies!
Ja veurem si els ministres ens deixen.