Lars von Trier bautiza Melancolía a un planeta azul con rasgos lunáticos que va a colisionar con la Tierra. Una palabra romántica para designar la depresión, y es que la griega melás - xolí (negra bilis) es mucho más potente que la decaida depressus latina. Justine (Kirsten Dunst) la sufre desde hace tiempo y su hermana Claire (Charlotte Gainsbourg) se apunta al carro cuando ve lo que se avecina. El director se inspira en su propia dolencia para organizar un apoteósico film con destrucción cósmica incluida.
Para empezar nos sirve un prólogo de petit fours rociados con la obertura de Tristán e Isolda, imitando a Wagner en eso de introducir los temas de la película. Fotogramas muy bellos que me han convencido del todo aunque rocen peligrosamente la estética publicitaria. Le siguen dos actos: Justine y Claire (homenaje a Durrell?)
El primero narra la boda de Justine en un castillo apartado y oscuro con una vistas románticas sobre el mar y el cielo nuboso. La celebración desvela las relaciones familiares y la bipolaridad de la novia. El capítulo se hace algo tedioso, quizá porque las bodas tienen ritos que se hacen insufribles..
El segundo acto nos acerca a las dos hermanas ante el juicio final. La depresiva se adapta con comodidad porque no tiene nada que perder, la hermana normal no sabe cómo decir adiós. Von Trier entonces saca su as y nos brinda un final magistral.
El director y guionista ha conseguido un magnífico cast de actores (atención a todos los secundarios). Las dos principales interpretan muy bien los difíciles duelos de la trama, pero la K Dunst me ha llegado más.
No veía una película de Trier desde la durísima Bailando en la oscuridad. Con ésta me he llevado una otra buena imagen del director. Aunque calificada de pretenciosa y deprimente, a mí me ha gustado mucho. Detalles a destacar: el desnudo cópula planetaria, el gran silencio final, los créditos con la música del principio del 3r acto de Tristán, que se haya rodado en el castillo sueco de Tjolöholm, de estilo Tudor. Lástima que haya abusado de la obertura de Wagner durante el recorrido de la película y de la cámara dogma en la boda.
(Por culpa de una inepta o sorda vendedora de entradas me he encontrado en la sala equivocada y me he perdido un fragmento del inicio, por eso lo he colgado abajo. Absteneos de mirarlo si queréis ver la peli)
Entradas
M'alegro que t'hagi agradat "bastant".
ResponderEliminarWagner està molt bé, però el preludi de "Tristany" s'ha de dosificar. El que no sabia és que s'havia rodat a Suècia, jo ho trobava tot molt anglès.
He revist el magnífic pròleg, no m'havia fixat en el detall de les ombres dobles al jardí.
Un òscar per les llums, sobretot al 2n acte, Allau. Si t'hi fixes una ombra és més suau que l'altra, al cinema es veu molt bé. Per mi una altra sorpresa: no sabia de la gran influència de l'estil Tudor fora de les Illes Britàniques.
ResponderEliminarEt confessaré, així en privat, que només per la imatge del cavall abatut, ja hauria pagat el preu de l'entrada.
ResponderEliminarNo l'he anat a veure, però entre la música i les imatges que he vist! SEgur que hi aniré (quan pugui, clar).
ResponderEliminarEntre tu i el Jl, em deixeu distreta!
Estic contenta d'haver-vos trobat.
Sobre llibres i més... no sóc cap experta en res, KAlamar, no et pensis! Sé el què sé, però no massa...
Em va fer gràcia el teu comentari a casa de L'ancha.
Anna
Pues, visto lo que explicas y el video...
ResponderEliminar- parece que entre amaneceres y melancolías les está dando por explicárnoslo TODO. Ahora resulta que Dogma era eso.
- Lo mejor, la banda sonora (que me suena, :-))) ) Si no es por ella, pelín peñazo autoadmirativo
- Me sé de uno que puso antes música de Wagner a 2001
- Paso
benvinguda Ana! estic molt contenta que hagis parat per aquí. M'hauràs d'explicar si tens blog i perquè un ànec tan cantador es diu mortadel.la.
ResponderEliminarPel que fa a la peli, espero la teva opinió. Fins aviat.
Ay, JL, estoy amargá con tu concurso, has visto qué melancolía la mía? ya tiro bilis negra..
ResponderEliminarEntiendo que pases de la peli, pero hay que reconocer que es un fin del mundo muy bien resuelto. Visualmente, también.
T’explico:
ResponderEliminarAbans portava el meu propi bloc, anomenat Mortadel.la Casolana, l’embotit de sempre amb un toc chic. Era un bloc personal i el tenia a l’espai de MésVilaweb. Un cop em vaig fer un perfil a blogger. Com a imatge vaig triar la d’aquest ànec. El trobava simpàtic. L’utilitzava per deixar comentaris a tots els blocs de fora Vilaweb.
L’any passat em van fer dues propostes de col.laboració. Una era dins d’un bloc polític de Vilaweb. Aquí, vaig dir que no; el meu tarannà me’l coneixia tothom, per molt personatge que m’inventés; Feia quasi cinc anys que el duia i, a més, el tema no m’interessava. L’altre, era portar el bloc, el contingut, imatges, redacció, disseny, etc, dels tallers de costura de la Natàlia Maragall. Per tant, el bloc que porto ara, fa res, dos mesos, és el d’Estones de Costura. Limitat per poder escriure sobre les coses que m’agraden, però, la feina és la feina. He mantingut l’ànec, me’l sento molt meu i el nom, amb el que també m’identifico moltíssim. Coses de la vida, Kalamar! Mai m’hagués pensat que em sortís una feina per aquí! Ja veus...
És molt llarg d’explicar tooooooooota la història! Si sabessis...
Aclarit, Mortadel.la, seguirem aquest ànec cantador i encantador de a prop.
ResponderEliminarmandra, mandra, mandra.
ResponderEliminarQuina mandra em fa aquest home.
Jo em pensava que això del dogma ja havia passat a millor vida, no?
Joaquim, aquesta pel·lícula no és Dogma en absolut. De fet, von Trier només va fer una pel·lícula Dogma: "Els idiotes".
ResponderEliminarUna pel·lícula Dogna no pot tenir il·luminació que no sigui natural, ni efectes especials, ni decorats, ni banda sonora: res més lluny d'aquesta "Malencholia".
Tens tota la raó Allau, ja no recordava aquella taula de la llei que vetava tot allò que fins aleshores havia ajudat a fer gran al cinema i que aquella colla van decidir que no, que amb totes aquelles superficialitats no s'anava en lloc.
ResponderEliminarSent així, només em fa mandra, mandra. Ja me'n he carregat una.
Gràcies Allau, de tot cor.
el moviment de càmera del principi de les noces és molt dogma, després la cosa es suavitza i tenim una gran peli plena de sorpreses romàntiques amb un Wagner que les subratlla. Val la pena, Joaquim.
ResponderEliminar