La cosa es va acabar d'espatllar quan la Hobbie es va prostituir cedint a la crida del mercat, fent una inexplicable reversió de les seves nines que s'acostaven molt a l'estètica infumable de la Barbie:
Aquestes abjectes nines es poden veure en els gruixuts catàlegs comercials que rebem a les bústies a principis del desembre, juntament amb altres nyaps com les plasticoses Kratz i les Bizak. Suposo que amb paciència trobarem nines més càlides, sense caure en la compra de les nostàlgiques Nancys. De moment, passejar-se per la planta de joguines del CI o per una botiga de la cadena de l'osset, és un exercici d'aguant per no sortir corrents entre tanta cridòria dels paquets, policarbonats de coloraines i productes de baix gust.
Pobres nens!
Em sembla que la madrina es gastarà els quartos en passejar-los i fer una bona xocolata calenta.
Bon Desembre i no passeu fred.
Entradas
Com m’has fet recordar la Casa de la Padrera. M’encantava, Kalamar. Els vestits de les nenes amb aquells barrets; la casa per dins, els prats, la música...
ResponderEliminarAvui no m’ha calgut anar al CI per veure la “marabunta” del personal traginant amb paquets, bosses... el xivarri, les empentes; hem anat a L’ID i, escolta, semblava que ho regalessin. En aquesta casa no hi tornaré més; era l’antic Pccity. Horrorós!
De nines vols dir que se’n troben de maques? No sé, però... fa temps que no me les miro... un dia ho faré.
Ara mateix m'estava fent seguidora del teu bloc independent, felicitats Mortadel.la!
ResponderEliminarJo jugava molt amb la Nancy, segur que tú també! Però és que les nines d'ara son de vomitera.
jajajjjajjajjajaaaaaaaaaa! Dons si, jo també ho trobo, horroroses!
ResponderEliminarPetons :)
I gràcies!
ResponderEliminarJo, més gran que vosaltres, disfrutava els dobuixos inoblidables de Joan Ferràndiz. Mai no vaig seguir La casa de la pradera però he fet coses pitjos que un dia us explicaré.
ResponderEliminarSobre els meus jocs amb ninos tinc un tèrbol passat de mare sense cor. Potser, darrere d'una psicoanálisis, podré articular a quin futur els vaig abandornar.
Jo, més gran que vosaltres, he recordat immediatament els dobuixos inoblidables de Joan Ferràndiz. Mai no vaig seguir La casa de la pradera però he fet coses pitjos que mai us explicaré.
ResponderEliminarNo us feu els grans, Glòria i JL, que jo també vaig traginar un munt de postals del Ferrándiz. I efectivament, les coses dolentes s'han d'explicar, que no ho he fet jo aquí?
ResponderEliminarMortadel.la, m'he deixat l'enllaç a una altra entrada sobre nines que últimament té moltes visites. Serà que ve Nadal..el de la Barbie Arquitecta, un tótem!
ResponderEliminarhttp://kalamarlee.blogspot.com/2011/03/arquitecta-barbie.html
Fa dos dies la meva germana petita m'explicava escandalitzada que ara li han fet un "lifting" a la Barriguitas i li ha quedat cara de "anime" japonès.
ResponderEliminarI jo sí que veia religiosament "La casa de la pradera" amb tota la meva família.
Perdoneu, perdoneu, perdoneu! Els dibuixos de Ferràndiz els recordo com si fos ara. M'encantaveeeeeeeeen! Oh! Quan entrava a la llibreria per comprar felicitacions de Nadal, flipava.
ResponderEliminarFa uns anys vaig conèixer a la dona que feia de negre d'ell. Em vaig desmoralitzar :(
Després em miro l'enllaç, Kalamar, tinc unes ganes de veure'l!
De coses pitjors, no en recordo. En tot cas si ho fes, tampoc us ho explicaré. O si, ves a saber.
Sempre queda l'opció de comprar-los la nina lletja i el Cirugianova.
ResponderEliminarNo només al Barriguitas, Allau, a la nova Nancy li han posat uns ulls mangosos i vestidets de choni que fan una por..
ResponderEliminarNo vull ser dolenta, Mortadel.la, però algunes postals del F. eren uns cromitos molt empalagosos (jo els col.leccionava!) i sempre amb una llum molt teatral i catòlica que venia de la cara del Jesuset.
ResponderEliminarLo Rat, magnífic, patenta la idea, que et faràs d'or!
ResponderEliminarKalamar,
ResponderEliminarFerràndiz es va excedir i potser per això li calia una negra. jo, més que els cromitos que, efectivament eren, les seves felicitacions, flipava amb els contes tan deliciosament il·lustrats, carregats de mil i un detalls. Era un Vermeer per infants observadors.
Avui dia, els seus contes van buscats com joies i les seves esculptures són molt i molt preuades.
Sabem perfectament que molts dibuixants bons han tingut negres, gent que omple buits i que retula i que copia. Altrament l'autor-inventor no hauria arribat a tanta gent ni s'hauria enriquit de bon tros.
Glòria, jo encara recordo el Urbano Ramón, el conte troquelat per excel.lència! sobre els negres del F., no tinc ni idea, suposo que millor dir-los ajudants. Però la Mortadel.la potser té més detalls de la realitat.
ResponderEliminarHe vist la Barbie Arquitecta!
ResponderEliminarLi falta el company aparellador!
Em vaig tirar un any fotografiant-les per fer un treball sobre la dona! Com una reivindicació carregada d'ironia.
Són nefastes...!
Tema Ferràndiz. No vaig contra les persones que exerceixen de negre. No. Crec que tothom s'ha de guanyar la vida com pot, i aquesta la trobo molt digna. Com totes.
La paraula ajudant és la que tocava posar, sí senyora.
Però saps que quan de petita mitifiques a una persona i de cop i volta, passats molts anys, t'assabentes de que ell delegava la feina, aquell mite ficat al cap d'una nena, va volar.
Sobre, "sempre amb una llum molt teatral i catòlica que venia de la cara del Jesuset" la que em van ensenyar de petita, ves! Quan ara me les miro, penso que no ho entenc...