Siegfried al MET

A casa només tinc la versió 68 de Karajan de Siegfried. Fa de mal dir per una wagneriana tardana i convençuda, però encara que les veus no són res de l'altre món, orquestralment és una meravella. Al Met, tot i ser pla el so i la interpretació més ràpida, em va sonar a música del Walhalla. Les veus heroiques del noi i l'avi, les profundament malignes del drac i Alberich, els matisos roïns de Mime, van brillar sobre aquest meravellós fons musical. L'extasi final apoteòsic amb un impressionat despertar de la Brunhilde va tancar ahir una gran nit wagneriana. Però millor aneu a can Joaquim que ell s'explica amb coneixement.

Tenim al davant una gran director, uns bons cantants i una excel.lent orquestra. La escena havia de ser espectacular per tenir una representació coherent, i això en teoria ho facilita una complexa màquina de barres i una dramatúrgia dirigida pel conegut Lepage. Hi ha moments que són molt bonics visualment: destacaria la conversió dels troncs del bosc a les entranyes de la terra, l'espectacular entrada del tercer acte (abaix) i el creuar del foc en perillossos salts de Siegfried.




No l'aprofitem prou, la Màquina, senyor Lepage! Ja em vaig queixar prou en altres apunts, però res. Com es possible no fer de les bigues unes costelles que es belluguen i arrosseguen, o una mandíbula terrorífica en lloc d'aquest bitxo llastimós de titella, que fa menys por que un cuquet?
I què em dieu de la cuineta on Siegfried fa pessigolles a la manxa, en lloc d'un ardent taller de forja d'on ha de sortir l'espasa de l'esforçat valent?

Brunnhilde jeia de cap avall al final de la Walküre del MET del curs passat, en una impressionant visió de la muntanya en foc. Era una imatge segura i efectiva. Doncs ara ens la trobem en escorç i horitzontal, ideal per no veure-la, ni de com l'heroi li treu l'armadura. És cert que ens cansem últimament de l'excés de dinamisme a les òperes, però a Wagner, sobretot als monòlegs i diàlegs llargs, li escau no ser tan estàtic. Per tenir-la quieteta, no cal la gran màquina, oi?

Hem notat una certa millora pel que fa al vestuari, ja que s'ha alleugerit, exceptuant el pobre Fafner que en lloc de ser un gegant, els braços reinflats i barbes li fan semblar un gnomo. El vestit negre d'Erda partia d'una bona idea: un trencadís de pedra, però l'acabat mirall feia molestos reflexos. L'anell, poc currat, semblava un porret encés a la mà del jove, que es movia una mica carranc. En canvi, el detall de la llança convertida en un gran pergamí dels pactes, que arrossega amb pesantor el pobre Wotan enfonsat, ha estat tot un encert.

Aviat tindrem la darrera jornada, que estimo amb bogeria i que pot donar molt de sí si mirem els artistes que interpreten. De la màquina ja no espero res, millor m'equivoqui.

Confio en què,  José Luís, la puguis veure aviat i la gaudexis tant com nosaltres i que comentis què t'ha semblat tot, música i escena. Records!