Triangle escalè

Cronenberg no m'ha convençut en la construcció d'aquest triangle que des del principi s'aixeca molt irregular. La turbulenta relació entre el psiquiatra Carl Jung (Michael Fassbender), Sigmund Freud (Viggo Mortensen) y una pacient i futura doctora rusa, Sabina Spielrein (Keira Knightley) és formalment exquisida (caracteritzacions, fotografia i entorns) però el guió trontolla força i no veig el geni de Cronenberg enlloc. La podia haver dirigit qualsevol altre. Classicona de concepte, sense cap gir interessant encara que el tema té molta carn per cuinar: cuestionar els principis del pare Freud sobre la psicoanàlisi i l'inconscient.  Fins i tot  es fa malbé la part més intelectual dels diàlegs i les cartes dels professors amb inexplicables bobades extrasensorials.

El més imperdonable és el casting: mai m'ha agradat la Knightley i aquí confirmo que sobreactúa amb molt poca fortuna. Fassbender manté una rígida màscara arrufant cella tota la pel.li. La parella no traspua cap tipus de química, ni orgànica ni passional.  Vigo M s'aguanta força creïble darrera d'una continua cortina de fum. Al tercet s'afegeix Otto Gross (Vincent Cassel), un metge-pacient decidit a traspassar els murs, el més convincent.

Tornem a tenir referències wagnerianes a la banda sonora. Molt adient l'arribada al Walhalla del jueu, Nova York! o la barca dels amants amb notes de Tristany. Es parla del mite de Siegfried de passada però no s'entén res al contexte del film. Fins i tot uns disciplinats pacients psiquiàtrics escolten emocionats la Walküre. Wagner en versió light a tot arreu. La música del compositor H. Shore en canvi és mes aviat vulgar i resta molt superficial.

En lloc de col.locar el tràiler us poso una de les converses clau a un cafè de Viena on els senyors mengen pastissos, fumen i llegeixen a sobre de faristols:

Le Corsaire al Liceu

 Com vaig enyorar els Ballets Russos del Diaghilev quan veia el Corsari del Mariinski. El tzar Gerguiev, director general i artístic del Teatre, sembla que s'hagi quedat amb la cosigna antiavantguardista del comunisme stalinista i accepti una imatge tan kitsch del ballet, per exportar-la. Segurament apadrinada pel seu colega Putin, l'exemple del bon gust, la companyia, plena de virtusosos solistes, compta amb uns dissenyadors d'escena i vestuari que ens la decoren amb ben poca traça.

Encara que es tracta d'uns història plena d'exotisme, no cal recarregar de penjolls, mocadorets de tots els colors i infinitats de pedres lluentones els ja classics vestits i tutús de ball. Tot ha de brillar: des del vas de vi fins les roques de la cova dels pirates. La cosa es posa insuperable quan de sobte al tercer acte, un tradicional cos de noies de blanc amb afegits de floretes que no venen al cas, aixequen uns arcs ben roses i ben cursis sobre un fons d'escena de riota.(això no passava amb el ballet de la ROH, amb un producte tan dinou i tan Petipa com la Bella Dorment).

  Com acostuma a passar-me amb els ballets clàssics, m'emocionen molt  més els solistes masculins que les dames. Aquests salten, volen i giren a la perfecció; a elles, les trobo tan encotillades amb els passos de sempre que sembla que només compleixen la norma. M'avorreixo i al mateix temps reconec que es belluguen amb una gran lleugeresa i elegància.

L'orquestra començà un pèl freda, però de seguida va lluir en tot els colors i matissos. Bravo pels músics i els ballarins, tots. Atenció al jove Alí (V Shklyarov), un ocellet blau que brilla sobre el conjunt, no per l'aparatós peto de joies que li foten, sinó pels salts acrobàtics i els seus girs impossibles.


www.btvnoticies.cat

Almacabra (2)

Quina gran nit a l'òpera, ahir. Podíem pensar que ens costaria de digerir la música de Ligeti si a sobre ens la presenten amb un  Grand Macabre carnal i escatològic de la Fura. Tot el contrari. La música i el concepte escènic casen perfectament com passa a una òpera totalment tradicional. Amb la varietat d'àries, monòlegs, falses cites, preludis i jugades amb instruments extraorquestrals es pot plantejar infinitat de propostes a l'escena: aquesta ha estat un gran èxit arreu i també al Liceu d'aquesta temporada. Finals de Novembre i per fi hem vist òpera!
El treball al fossat ( i les llotges) de Boder m'ha semblat molt pulcre i els cantants fan una excel.lent feina, sobretot la Gepopo a les complicades i histèriques coloratures. M'hagués agradat una Mescalina més salvatge i sàdica amb la veu i un príncep més ridiculitzat, si cap.

El territori Brueghelià s'ha convertit en un gran cos-casa (un record a Alícia de Carroll?) on orificis, vísceres i líquids llefiscossos ens recorden que som fràgils, mortals i corrompibles. D'allà van sortint els personatges vestits amb teixits cel.lulars:
Nekrotzar amb jaqueta de circumvolucions és vomitat, potser des de l'àrea de la por del cervell per anunciar la fi del món.
Els Amandos musculats i elàstics adopten tota mena de postures molt amoroses i gens mecàniques en consonància amb el seu lirisme.
La sang venosa i arterial -blau i vermell- dels dos polítics, que surten a pet, representen una divertidíssima pantomima, fent els no-discursos des d'una càtedra vertebra i donant-los pel cul (qué apropiat pels dies que corren).
La Popopolicia inmunològica, perfectament equipada i entrenada, ben agitada per fer no res.
La Venus rosa i etèrea, la Mescalina de mamelles penjades i sobreexplotades..tants detalls interessants que no acabaríem.

Petites representacions dels miserables personatges que no tenen res a fer davant de l'enorme Clàudia que està passant per una terrible indisposició. El seu cos nu s'arrossega pel terra en una dolorosa posició impossible,  i tots els seus forats s'obren i tanquen amb la llum i el color com fan els expressionistes.

I el millor, la suau dermis de la geganta serveix de pantalla de les projeccions perfectament adjustades al seu moviment i la música. Veiem meravellats un firmament urticària amb el crani del fetus 2001 de Kubrick, totes les formes de perir del quadre de Brueghel, danses macabres, l'infern al cap regirat de la nina exorcisada. El triomf de la mort arriba en l'espectacular esquelet: com s'ho han fet per passar de la massiva escultura a una imatge de transparència tan perfecta i que en girar, la perspectiva dels óssos s'escorça mil.limètricament?

Un prodigi d'imatges per ordinador que la Fura aprofita per un bon concepte escenogràfic i que contrasta brutalment amb els tradicionals brindis operístics, com el del final.
Salut i a viure, que són dos dies!
Ja veurem si els ministres ens deixen.

Almacabra (1)

El triunfo de la Muerte.1562. P Brueghel.

Pieter Brueghel está muy solicitado últimamente.
Forma parte de dos espectáculos apocalípticos actualmente en cartel. Algunos de sus cuadros representan la muerte de una forma salvaje y violenta sin un ápice de esperanza, como en la pintura de cálidos colores, El triunfo de la Muerte, imagen inspiradora de la obra teatral Le Grand Macabre de Ghelderode y que Ligeti adopta en forma de ópera.

También a Don de Lillo le fascina y habla de la obra en Submundo (1997): Los colores de la carne sanguinolenta y los cuerpos amontonados, el censo de las formas de morir más horrorosas, el terror universal.

Un invierno cruel viven estos cazadores; regresan agotados al pueblo con una única y escuálida pieza de caza. Todo está helado, las cumbres se clavan en el cielo plomizo, las figuras son siluetas negras en un paisaje de verdes y grises. Lars von Trier se sirve de esta postal para las escenas de Melancolía: en el preludio, la vuelta de Claire con su niño en brazos al castillo, en los libros de Justine de la biblioteca.

Cazadores en la nieve.1565. P Brueghel

Brueghel es capaz de crear dos imágenes con una bella armonía de color para representar lo no bello: lo grosero, lo repugnante, lo horrendo, lo terrorífico, lo arbitrario y lo satánico ( Rosenkratz). Y de paso nos recuerda que la muerte, siempre está al acecho, inseparable de la vida humana.

Sólo Amando y Amanda, de Ligeti, es decir,  la pareja del ángulo inferior derecho del Triunfo de la Muerte, cantan con una pequeña partitura, sordos al violín de la muerte y ciegos a la devastación de alrededor. El triunfo del amor delicado, salva el cuadro de la desolación.

Tenemos la obra en el Prado, y como suele ocurrir cuando lo visitamos, nos dedicamos a Goya y Velázquez, dejando los impresionantes flamencos, tan originales como crueles, para la próxima. Vale la pena observar el cuadro con detalle, y agarraos, cada escena tiene una velocidad y una fuerza asombrosas.

Joves de classe

Una trentena d'estudiants de l'ESMUC, amb el professor Lorenzo Coppola, han preparat un concert de tall clàssic pel proper dimarts, dins del programa de concerts per la Marató de tv3. Organitzat pel departament de Música Antiga, els instruments portaran cordes de tripa i altres seran reproduccions d'instruments antics. El programa compta amb fragments d'òpera de Mozart i la simfonia nº 71 de Haydn, de la que destacaríem un bonic segon moviment. Vindreu?


W A Mozart
-Terzetto n.7 "Cosa sento". Le Nozze di Figaro (Susanna, Basilio, Conte)
-Aria de concert "Mentre ti lascio, o figlia" KV513 for bass and orchestra.
-Quartetto "Non ti fidar, o misera" from Don Giovanni (Donna Anna, Donna Elvira, Don Ottavio, Don Giovanni)
-Terzetto "Soave sia il vento" from Così Fan Tutte (Fiordiligi, Dorabella, Don Alfonso)
J Haydn  
Symphony 71 in B flat (amb el pseudònim "Letter A").




Sala 3 de l'Auditori, Tete Montoliu, dimarts 22 nov, a les 19.00. Entrada gratuïta.


Comentari post concert.


El  professor Coppola va introduir molt convenientment el que anàvem a escoltar, recordant que els músics tocaven sense director, interactuant molt més entre ells per donar-se les entrades i seguir-se en les dinàmiques tan variades que proposen Mozart i Haydn. El grup va tocar ben coordinat i amb entusiasme, tot i que les cordes agudes no fan afilar prim en alguns moments. Les peces de Mozart, de gran dificultat sobretot per la soprano, van resultar correctes però no emocionants. Amb Haydn, l'orquestra va interpretar la història que Coppola havia inventat per les diferents veus, i se'n van sortir molt bé.
Al final, no es va cantar la peça de concert però vam tenir un bis, amb trama inclosa escenificada pel professor: el segon moviment de la simfonia nº 76, de Haydn.


La reflexió del Lorenzo Coppola, en un correctíssim català, sobre l'afectació de la crisi a la cultura i a la música, va ser molt clara. Hem de continuar escoltant música en directe, tots: pares, aficionats i sobretot els propis estudiants de música, que ahir no van ser massa presents, sent com era un concert de l'Esmuc.

somos

escut disseny Enric Jardí

Unas horitas y se acaba el ruido electoral, que ha sido particularmente hueco en las propuestas. ¿Qué nos pueden proponer cuando el colonialismo financiero dictará las nuevas directrices, aniquilará los convenios colectivos y rebajará lo irrebajable? Quien gane ya tiene el equipo de tecnócratas preparado y no le podrán reprochar que se ha violado la soberanía nacional, como en Grecia o Italia. Y para capear el temporal volveremos a cometer los mismos errores: ladrillos y turismo a cualquier precio.

Inocentes pensábamos que con sueldos de miseria y administraciones derrochadoras se podía vivir de pmadre, toma deuda! A pagar y a cuidarse la salud. Nos darán mucho circo y todos bien aletargados.
Lo de plantear reformas estructurales y constitucionales para redefinir el sistema democrático y productivo del país, una bonita ilusión.


Suerte que hay un puñado de diseñadores y animadores que exportan mucho para mejorar la balanza. Buen fin de semana y a bailar con los peques estos, que son muy luminosos,

l'art com balla

decorats per l'Ocell de Foc de Goncharova

A un mecenes com en Diaghilev se li hauria de santificar. Muntar una companyia com la dels Ballets Russos, cridar a composar a músics de geni, voltar pel món amb una extensa companyia de grans ballarins i a sobre atrevir-se a fer decorats i vestits amb els artistes més avantguardistes de la primera trentena del s.XX, perdent quartos a dojo, és una proesa que no té parangó. Un petit resum de les gestes de l'empresari rus el tenim a l'exposició organitzada amb molt material del Victoria and Albert Museum, actualment al Caixafòrum.

Hi podem trobar cartells de Cocteau, decorats dels surrealistes, molt vestuari pintat a mà amb colors estridents i formes geomètriques, els gegants de Picasso per la obra de Satie, Parade, moltes fotos dels grans ballarins como Nijinski i Lifar. Destacaria l'alegria dels vestits i les escenografies pels nous ballets pintada sobre els materials més pobres com cartró, fusta i llana (quina calor per ballar). Pocs mitjans, rapidesa d'execució per tal de estrenar unes quantes obres cada temporada i per fer les gires amb una imatge escandalosament moderna i vistosa.

Diaghilev i Stravinski, 1921

Es fa especialment atractiu l'espai dedicat a la Consagració de la Primavera, estrenada al 1913 a París. Els nous sons de Stravinski i la innovadora coreografia de Nijinski, amb vestits simples i decorats amb sanefes del floklor rus oriental, enrabien un públic acostumat al classicisme dels tutús. Qui no pagaria per seure a la butaca dels teatres per veure un ritual de pura avantguarda artística? Quin ull aquest empresari, sí que sabia envoltar-se dels millors.

Aquí us deixo al gran compositor (el de veritat min 0'54'') parlar del Diaghilev:

el beso letal

 Lars von Trier bautiza Melancolía a un planeta azul con rasgos lunáticos que va a colisionar con la Tierra. Una palabra romántica para designar la depresión, y es que la griega melás - xolí (negra bilis) es mucho más potente que la decaida depressus latina. Justine (Kirsten Dunst)  la sufre desde hace tiempo y su hermana Claire (Charlotte Gainsbourg) se apunta al carro cuando ve lo que se avecina. El director se inspira en su propia dolencia para organizar un apoteósico film con destrucción cósmica incluida.

Para empezar nos sirve un prólogo de petit fours rociados con la obertura de Tristán e Isolda, imitando a Wagner en eso de introducir los temas de la película. Fotogramas muy bellos que me han convencido del todo aunque rocen peligrosamente la estética publicitaria. Le siguen dos actos: Justine y Claire (homenaje a Durrell?)

El primero narra la boda de Justine en un castillo apartado  y oscuro con una vistas románticas sobre el mar y el cielo nuboso. La celebración desvela las relaciones familiares y la bipolaridad de la novia. El capítulo se hace algo tedioso, quizá porque las bodas tienen ritos que se hacen insufribles..

 El segundo acto nos acerca a las dos hermanas ante el juicio final. La depresiva se adapta con comodidad porque no tiene nada que perder, la hermana normal no sabe cómo decir adiós. Von Trier entonces saca su as y nos brinda un final magistral.

El director y guionista ha conseguido un magnífico cast de actores (atención a  todos los secundarios). Las dos principales interpretan muy bien los difíciles duelos de la trama, pero la K Dunst me ha llegado más.

No veía una película de Trier desde la durísima Bailando en la oscuridad. Con ésta me he llevado una otra buena imagen del director. Aunque calificada de pretenciosa y deprimente, a mí me ha gustado mucho. Detalles a destacar:  el desnudo cópula planetaria, el gran silencio final, los créditos con la música del principio del 3r acto de Tristán, que se haya rodado en el castillo sueco de Tjolöholm, de estilo Tudor. Lástima que haya abusado de la obertura de Wagner durante el recorrido de la película y de la cámara dogma en la boda.

(Por culpa de una inepta o sorda vendedora de entradas me he encontrado en la sala equivocada y me he perdido un fragmento del inicio, por eso lo he colgado abajo. Absteneos de mirarlo si queréis ver la peli)

11-11-11

Con un capicúa tan monocromo como el de hoy, nos disponemos a celebrar otro homenaje al dios Jano y su equilibrada simetría a la supersticiosa hora de las 11:11.
Si para C G Jung, Jano representa a la perfección la psique humana, con ambas caras mirando a pasado y futuro, construyendo la consciencia de uno, mirándonos al espejo, en otro acto de simetría, nos vemos las caras y nos identificamos como seres, cada día más conocidos, de una existencia de incómodo final.
Así que como estamos vivitos y coleando, propongo que escribamos un recuerdo bien divertido del pasado con un presagio alentador del futuro. Ahí van los míos:

Estaba corrigiendo unos exámenes de diseño, sobre el Pabellón Alemán de BCN del 29,  cuando leí que estaba construido con mármoles travestidos, mármoles de Mónix y pilares crucificados. Pobre Mies van der Rohe, con lo cuidadoso que era en los detalles de sus travertinos romanos, sus ónices dorados (ònix en català) y sus columnas cruceiformes.. lo que me pude reir!



El buen presagio: sueño últimamente que cojo aviones, barcos, coches, en fin, que viajo mucho sin obstáculos, así que esto anuncia cambios de los buenos, para todos, porque siempre me acompaña un montón de gente..

Ahora os toca a vosotros. Si no recordáis algo interesante, podéis optar por inventarlo, que nadie lo comprobará. Eso sí, no os dejéis los buenos augurios, y además, para finalizar, convendría buscarnos, o mejor, formar un palíndromo para la ocasión. Con más o menos fortuna y alguna trampa me han salido estos once:

A babor, Ramal a Kalamar robaba.

Salí, ke tecno! once tekilas!

Romanem on Tintín, nit, nit, no m'enamor.

Ai dona, Milú, Sulimán odia.

 Abre ya capitán, Nati paca yerba.

o_ Tornasol, los _an roto.

Neta casa a sac atén.

A carai, ailàs, sal, iaia, raca!

Avisa, maté asno con saeta masiva.

Sado, Polita, tilo podas.

O Marajá dorado: soda, rodaja, ramo.

Siegfried al MET

A casa només tinc la versió 68 de Karajan de Siegfried. Fa de mal dir per una wagneriana tardana i convençuda, però encara que les veus no són res de l'altre món, orquestralment és una meravella. Al Met, tot i ser pla el so i la interpretació més ràpida, em va sonar a música del Walhalla. Les veus heroiques del noi i l'avi, les profundament malignes del drac i Alberich, els matisos roïns de Mime, van brillar sobre aquest meravellós fons musical. L'extasi final apoteòsic amb un impressionat despertar de la Brunhilde va tancar ahir una gran nit wagneriana. Però millor aneu a can Joaquim que ell s'explica amb coneixement.

Tenim al davant una gran director, uns bons cantants i una excel.lent orquestra. La escena havia de ser espectacular per tenir una representació coherent, i això en teoria ho facilita una complexa màquina de barres i una dramatúrgia dirigida pel conegut Lepage. Hi ha moments que són molt bonics visualment: destacaria la conversió dels troncs del bosc a les entranyes de la terra, l'espectacular entrada del tercer acte (abaix) i el creuar del foc en perillossos salts de Siegfried.




No l'aprofitem prou, la Màquina, senyor Lepage! Ja em vaig queixar prou en altres apunts, però res. Com es possible no fer de les bigues unes costelles que es belluguen i arrosseguen, o una mandíbula terrorífica en lloc d'aquest bitxo llastimós de titella, que fa menys por que un cuquet?
I què em dieu de la cuineta on Siegfried fa pessigolles a la manxa, en lloc d'un ardent taller de forja d'on ha de sortir l'espasa de l'esforçat valent?

Brunnhilde jeia de cap avall al final de la Walküre del MET del curs passat, en una impressionant visió de la muntanya en foc. Era una imatge segura i efectiva. Doncs ara ens la trobem en escorç i horitzontal, ideal per no veure-la, ni de com l'heroi li treu l'armadura. És cert que ens cansem últimament de l'excés de dinamisme a les òperes, però a Wagner, sobretot als monòlegs i diàlegs llargs, li escau no ser tan estàtic. Per tenir-la quieteta, no cal la gran màquina, oi?

Hem notat una certa millora pel que fa al vestuari, ja que s'ha alleugerit, exceptuant el pobre Fafner que en lloc de ser un gegant, els braços reinflats i barbes li fan semblar un gnomo. El vestit negre d'Erda partia d'una bona idea: un trencadís de pedra, però l'acabat mirall feia molestos reflexos. L'anell, poc currat, semblava un porret encés a la mà del jove, que es movia una mica carranc. En canvi, el detall de la llança convertida en un gran pergamí dels pactes, que arrossega amb pesantor el pobre Wotan enfonsat, ha estat tot un encert.

Aviat tindrem la darrera jornada, que estimo amb bogeria i que pot donar molt de sí si mirem els artistes que interpreten. De la màquina ja no espero res, millor m'equivoqui.

Confio en què,  José Luís, la puguis veure aviat i la gaudexis tant com nosaltres i que comentis què t'ha semblat tot, música i escena. Records!

Sube al desván

En el artículo de El País de hoy dedicado a la propaganda electoral de nuestra cortita democracia aparece el optimista cartel del 79, con Felipe y cuatro representantes de la esencia de España. Lo ilustró el santanderino José Ramón Sánchez, con ese aire naif que tanto recuerda al del submarillo de G Dunning, y con sus características sombras y texturas temblorosas de plumilla.

Adoraba este dibujante que había puesto las imágenes a nuestras primera lecturas escolares, como La Noria y El Molino, de la Santillana,  a la versión infantil de la nueva Constitución Española y algunos programas televisivos. A finales de los 70 debía ser el más influyente. Lo copiaba muchísimo, sobre todo cuando teníamos que hacer historietas: los personajes tenían que ser cabezones, con manazas y enormes pies. Y pintadas con todo el espectro de colores saturados.

  Sus carteles y libros son piezas de coleccionista. Me gustaría saber por dónde para un cuadernillo de propaganda, de cuyas vistosas y alegres páginas tengo un grato recuerdo, que explicaba con extrema sencillez el programa electoral del Psoe. No entendí cómo era posible que, ante tanta maravilla, no salieran ganadores.

Mañana se inaugura la campaña con los nuevos carteles y veremos si la imagen de los partidos sigue siendo tan sosa como estos últimos años. Las banderolas y vallas tendrán que gritar mucho ante tanto descontento. Aunque ya va siendo hora que se dejen de tanto papeleo, lo cuelguen todo en sus webs, se ahorren la pasta de los mentirosos mítins y no nos agobien tantos días seguidos.

Vuelvo con JR Sánchez: una cuña llena de encanto y nostalgia de su programa y que la campaña os sea leve: