Per molt que ho intentem canviar, els nens juguen a cotxes i guerres i les nenes a cuidar bebés i vestir nines. Ja podem demanar als Reis joguines educatives (encara no sé ben bé què són) que els petits buscaran el pistoletot del cosí per matar una estona, se'l construiran amb el pa o simularan un amb el plàtan. Elles canviaran el bolquer del nadó amb un kleenex i agafaran agulles de cap per clavar-les a les orelles de la nina.
La cosa es posa preocupant quan, per exemple, les nenes corren cap al patge per demanar la nova línia de nines hipermaquillades Bratz, amb multitud de complements i aspecte de putetes de carrer. O la novetat Mattel d'aquest any: les Monster High amb sèrie de dibuixos animats al You tube, que expliquen com estan els temps. Ara s'entén com és la indumetària dels pre-i-adolescents.
La madrina Kalamar no vol fomentar el mal gust entre els seus nebots i ha decidit fer boicot i censura a tanta quincalla, gloss, tint i talons (els publicistes tenen la barra de dir que és estètica Tim Burton) S'hauran de conformar amb un val per a un passeig amb berenar.
Aquestes nines aviat quedaran desfasades. Segons un estudi, la meitat dels nens han demanat aquest curs un i-pad, joguina molt barata, que ajuda a la socialització, la imaginació, la destressa motora i l'activitat física. Podran jugar a jocs de realitat augmentada com el Swappu, de disseny molt atractiu però de creativitat discutible. Costa d'entendre una mica quina és la finalitat del joc: serà que els grans estem molt lluny de la generació digital:
Entradas
Un ninetes 2!
ResponderEliminarKAlamarssa jo mai havia estat una nena de nines. Més aviat era de jugar a indis, recordes aquells miniatura, com el ford? Els de COMANSI! o jugava al PIcasín, o al LUMIRAMA, oh! o al MINITEATRO...
I mira, a les nines retallables, sí que hi jugava. SEmpre els hi amputava o el cap o alguna extremitat. No vegis quins drames quan això em passava (era sempre!).
En general me les regalaven quan em posava malalta. O les meves tietes o el meu avichuelu. Acabo de fer un remember que me l'hauré d'anotar...
Picasin? què plàstica eres Mortadela; jo jugava a la família Hogarín!
ResponderEliminarJo jugava a nines amb la meva germana. I a cuinetes. Ara sóc jo qui cuina a casa. Els jocs ens els fèiem nosaltres. Ara hi ha una manca de creativitat considerable. No es fan coses amb les mans, no es fomenta la imaginació. Sense lectura és difícil. I sense una educació que fomenti aquesta creativitat a casa des de petits, malament ho tenim.
ResponderEliminarEra molt pesat jugar a nines i cuinetes. Solia abandonar les primeres i fer poc cas a les segones. Estava clar que m'agradava molt llegir. Era entrar en altres vides i jo, entenent poc o molt, devorava contes amb poca il·lustració. Les ninetes de retallar em serveixen per recordar la meva mare que, sovint, me'n comprava i a moltes ninetes me las miro als aparadors perquè tenen alguna cosa de decoratiu i misteriós.
ResponderEliminarFaràs molt bé, madrina Kalamar!
Jo ho trobo preocupant, Enric. Hauríem d'aprofitar la crisi per no regalar tanta joguina. Ja veuríem com els nens juguen igualment amb el que sigui. A sobre venen campanyes de cap nen sense joguina i similars. Així viuen el consum pel consum des de ben petits.
ResponderEliminarAra, Glòria, tot és il·lustració amb ulleres 3D, poca lletra i cap sortida a la imaginació. Potser haurem de tornar a la gran tradició oral de contar contes, si és que hem perdut la lectura, oi?
ResponderEliminar¿Cuál es tu alternativa Kalamar?
ResponderEliminarReconozco que mi infancia fue de juguetes abundantes, hasta el exceso.
Qué epoca tan curiosa la infancia en la que descubrí que los Reyes eran humanos y se bebían el licor y los bizcochos que les poníamos. Y los camellos dejaban huellas de pisadas de polvos de talco, redondas como un vaso, o como dos, pero huellas a fin de cuentas.
Me gustaba no saber a qué juguete acudir, cuál sería el primero, a qué dirección debería dirigir mis pasos. En habitaciones llenas hasta rebosar yo pensaba... no me va a dar tiempo a jugar con todos ¿Por qué no pondrán los Reyes al principio de las vacaciones?
Pero había algo especial, quizá tu lo entiendas porque también tienes sobrinos. Tenía un familiar que dibujaba muy bien y como trabajaba fuera, solo venía en ocasiones. En Reyes cogía un blog y un lápiz y jugábamos a "adivina qué es esto" Dibujaba un pato y cuando parecía que iba a hacer cua, lo transformaba en una casa y una casa en un perro... y así, como si fuera un encantamiento, nada parecía ser lo que realmente era. Dibujaba muy bien, era genial.
De mayor me confesó que llegaba al agotamiento con nosotros, qué digo a la extenuación en sus propias palabras, que no conocíamos la palabra basta.
Recuerdo que siempre al final pintaba una puerta, claramente identificable, perfecta, con su tirador y tu timbre. Y entonces hacía la pregunta ¿Qué es esto? Y cuando contestábamos entusiasmados: ¡una puerta! Rapídisimamente nos respondía: Exacto, por la que me voy. Y desaparecía, con la rapidez de los reyes magos. No sé por qué me ha venido esto a la cabeza... bueno, voy a escribir la carta a los Reyes.
Que te traigan muchas cosas buenas los reyes magos, Kalamar!
Bienvenida Freia. Supongo que disfrutaste mucho entre tanto juguete, pero lo que parece que de verdad te emociona es el recuerdo de tu pariente mago dibujando y haciéndoos imaginar, con solo un lápiz y un papel. Sí hay alternativas, lo que no se ve mucho hoy: un adulto que dedique un buen rato a los niños.
ResponderEliminarWagneriana, Freia?
Respondiendo a tu pregunta: Si, claro.
ResponderEliminarEnhorabuena por tu blog. Estoy segura de que tú tambien debes de dibujar muy bien. Me encanta esa síntesis de calamar que es tu avatar. Es fantástico captar la esencia con el dibujo, siempre me ha fascinado, desde pequeña. Feliz 2012
A classe, quan era petit, hi venia un nen, que vivia just davant mateix de l'escola, i que tenia un avi que duia un batí que a mi em semblava que només podien dur la gent rica.
ResponderEliminarUn any (parlo del 58 o del 59 de pasat segle), els reis van a portar a aquell nen un portaavions que es movia, i el nen convidava cada dia a un amic de classe a jugar amb ell.
Jo estava molt il·lusionat el dia que em va tocar anar a jugar amb el portaavions, així que, sortint de l'escola vaig entrar a casa d'aquell nen on ja ens esperava, somrient, l'avi del batí.
El joc consistia en el següent: l'avi del batí donava corda a un portaavions fet de llauna (segur que ara, estèticament, seria una joguina molt valorada) i l'aparell començava a anar amunt i avall del llarg corredor de la casa.
Quan s'acabava la corda, el nen donava a l'avi el portaavions perquè tornés a donar-li corda..., i així una vegada i una altra.
"I per aquest `joc´, pensava jo, m'he perdut el `Tambor´...?(*) Però si és igual d'avorrit que el tren elèctric del meu veí `ric´, que només fa voltes i voltes per la mateixa via!..."
(*) Per a la gent jove: El "Tambor" era un conte escrit per l'Armando Matías Guiu que interpretaven cada dia Ràdio Barcelona i que tant m'agradava escoltar just quan arribava a casa quan tornava de l'escola al migdia.
Quin rotllo de portaavions, ni tan sols li podíeu donar corda vosaltres, Assur? No conec els contes de Tambor, era serial o contes diferents cada dia?
ResponderEliminarQue va!!! Era l'avi del batí el que li donava corda i controlava que el nét (jo no el vaig gosar ni tocar) li portés el portaavions cada vegada com qui porta una copa de cristall de Bohèmia. :))
ResponderEliminar“Tambor” era un conte narrat a través de la ràdio que, des de l'any 1955 a l'any 1972 (dades que acabo de veure a la Viquipèdia), van fer cada dia -de dilluns a divendres- (!!!) a dos quarts d'una del migdia a Ràdio Barcelona. L'autor d'aquell gavadal d'imaginació i de creativitat (un conte diari durant disset anys, déu, però que déu n'hi do!) era el prolífic Armand Matías Guiu, l'autor, també, de la cèlebre secció humorística “Diálogos para besugos” que va passar per diversos “tebeos” de l'editorial Bruguera.
Els contes de “Tambor”, si bé no tenien connexió els uns amb els altres, sí que eren protagonitzats pels mateixos personatges imaginaris, i que ara recordi eren: El Grillo Violín, Don Cucarachín Multagorda, La Bruja Remala, el Ciempiés Curioso, un personatge, aquest darrer, simpatiquíssim que a qualsevol cosa, per exemple, als cabells d'una persona, a una maleta... hi trobava sempre un llibre interessantíssim per llegir.
No sé quan vaig deixar d'escoltar cada dia el “Tambor”, però durant molts anys, com amb el conte de “Cascabel” que feien, també cada dia, poc abans d'anar-me'n al llit, a Ràdio Epanya, en vaig ser un fidel seguidor.