El primer acto no tiene ningún interés. Ni hay un coro veradaderamente burlón, el fondo es muy pobre, el águila da mucha penita. Y ya no digamos cuando aparecen la chicas en el comedor con una mesa camilla, una tristes velas y un carillón. La cosa emperora con un telón de lucecitas y el hueco de la ventana de Agathe.
En cambio, las intervenciones del demonio Samiel me han parecido más afortunadas a excepción de sus aullidos en el coro de los cazadores.
En cambio, las intervenciones del demonio Samiel me han parecido más afortunadas a excepción de sus aullidos en el coro de los cazadores.
Me gusta Samiel cuando aparece en impecable traje blanco escuchando los ruegos de Kaspar, o acompañando a Max desde un pozo con alitas de ángel y lamiendo el arma. Caras del mal, terroríficas, con el rostro y cuerpo de Brendemühl. Brillante el gesto final al arrancar el alma de Kaspar en un ligero pañuelo verde. El verde vital que aparece en el atuendo de la animosa Ännchen o en la primera escena acto 3 (video2) como opuesto al rojo demoníaco.
Me interesó sobretodo la escena surrealista del barranco del lobo. El bosque nocturno, símbolo del terror romántico, es sustituido por una pesadilla confusa y terrorífica a base de cuerpos celestes y criaturas espectrales. Las fuerzas del mal se mueven con la música, la luna se apaga, el cielo cae mientras Kaspar funde las balas mágicas:
Me interesó sobretodo la escena surrealista del barranco del lobo. El bosque nocturno, símbolo del terror romántico, es sustituido por una pesadilla confusa y terrorífica a base de cuerpos celestes y criaturas espectrales. Las fuerzas del mal se mueven con la música, la luna se apaga, el cielo cae mientras Kaspar funde las balas mágicas:
Michael Boder le saca el jugo a la orquesta y el coro en esta gran escena, que acaba con un Samiel con aspecto debilitado, en toalla y bombín y un reloj que marca la cuenta atrás. Las cantantes femeninas lucen más en el segundo reparto (Jensen y de la Merced), lo contrario que con los protagonistas masculinos. Ventris es mucho mejor Max que Ryan, y Dohmen superior al Kaspar de Woldt. Magnífica la viola solista que juguetea con las visiones y sueños de las damas y las flores de las coronas.
Las escenas finales no son muy visuales, sólo una deslumbrante palomita brilla en exceso y unas bellas coloridas damas alineadas en el suelo como cadáveres de catástrofe (presas de caza?) tienen su interés. El ascensor rojo es una buena idea de partida pero creo que no se potencia suficientemente y apenas se usa un par de veces. Hubiera estado bien tener el mejor combinado de cantantes, alguna sorpresa más rotunda en la escena y unos metales más afinados para redondear esta ópera que no conocía y que me ha encantado. La música tiene momentos brillantes, en particular los más sombríos, que es donde K se luce.
Buscando alternativas a los tenores que hemos escuchado en el Liceu, he hallado este tesorito de Max, y su aria de la escena cuarta, Nein, länger trag ich nicht die Qualen, tan bien acompañado por la Münchner Rundfunkorchester Dirigidos por Michael Güttler:
Vols dir que un bon Max ho arreglava això?
ResponderEliminarhdem perdut el nivell assolit al Parsifal.
Al Liceu ha passat quelcom?, possiblement.
Estic segur que ho sabrem, però Seiffert no va caure indisposat de sobte, va marxar en perfecte estat després del primer assaig i el mestre Boder...
Seguirem investigant.
L'única cosa que em va saber greu ahir és marxar sense saludar al kalamarcet, i a tu, és clar.
Menudo disgusto me has dado, que pensaba que los dos primeros videos eran del Liceo. El primero me ha recordado el sueño daliniano de recuerda, ¿recuerdas?
ResponderEliminarMe toca el último día. Ahora, con lo que está sugiriendo Joaquim, ya sólo falta que asesinen a alguien, y no digo a quien para no provocar, y nos quedamos en cuadro.
Quan has anat? Nosaltres aquesta nit. Jo no coneixia ni l'autor, ni l'òpera. La música m'ha agradat però la interpretació sosa. Comparteixo el que dius de l'ascensor, hauria d'haver-se convertit en un espai simbòlic cap a l'infern, però res d'això. El Jordi ha fet una brometa amb l'obertura, quan s'anaven encenent els llums: "ja s'ha espatllat l'ascensor". A mi no m'ha semblat malament l'ambientació del final del segon acte, en pla de pel·li de por, però el meu problema és que no hi veig bé, perquè estem a les llotges i es troben massa lluny. M'hauré de comprar uns prismàtics.
ResponderEliminarJoaquim,
ResponderEliminarun bon Max i alguna cosa més. Què va passar amb Boder? quina intriga..
JL,
los videos son de Hamburgo 99 pero es la misma producción. A ver qué te parece.
Dolors,
Vaig ser diumenge i divendres passats. Tenies el primer cast, els homes més bé que les noies, no? No et van semblar avorrides les parrafades en alemany?
Quina llàstima que, comptant amb un primer cast molt bó, la cosa no haja funcionat. Espere que Seiffert no ens deixe plantats al Fidelio de Les Arts.
ResponderEliminarTitus, Seiffert va marxar per problemes "tècnics" no pas de veu o malaltia, o qui sap si per no aguantar a la seva benvolguda senyora, insuportable cantant i font de les meves ires.
ResponderEliminarAmb un altre producció, tot hagués anat millor.
El desànim ho impregna tot
Boder està fins els piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.........
Sí, ja sé que no està mal, no dic que espere que es recupere, sinò que espere que no ens deixe plantats com a fet al Liceu. Tinc ganes de tornar a escoltar-lo, i si és sense la seua senyora molt millor.
ResponderEliminarTitus,
ResponderEliminarjo em gastaria els doblers amb el Fidelio de Kaufmann, quina saníssima enveja que em feu!
Kaufmann és entre setmana i em vé molt malament el viatge a València. A més a més tinc un dinar de treball eixe dia, així que no podrà gaudir de la meua presència. M'agradaria escoltar-lo en viu, i més en repertori alemà, que és on els seus defectes es fan menys presents, mentres que les seues virtuts hi són tan evidents com sempre. El dia que jo vaig a veure el Fidelio canta Seiffert, que és un dels meus tenors favorits i el meu Florestan de capçalera.
ResponderEliminarTitus, que el disfrutis molt. Ja ens explicareu, entre "taverna i taverna".
ResponderEliminarAcabo de veure'l i m'ha semblat una producció lletja amb avarícia. Potser l'escena del barranc és la més interessant, tot i que els elements de l'atrezzo continuen sent horrorosos. Llàstima, perquè l'obra és molt bonica, però les parts parlades exasperen i no hi ha cap cantant veritablement carismàtic a banda de Salminen.
ResponderEliminarAllau, m'havia deixat al gran Salminen. Pobre, es devia avorrir força assegut allà a la primera filera. Va cantar i de seguida enfilà Rambles amunt, sense desaparèixer perquè és com un menhir.
ResponderEliminarNosaltres també hi vam anar ahir.
ResponderEliminarLes veus femenines infinitament millor que les masculines. L'escenografía... per matar-los!! però que hi farem, estem en mans de 4 il·luminats que a sobre aconsegueixen vendre "la moto". Tot plegat un "despilfarro" de calers i mal gust.
Una abraçada
Fui anoche, última funcion, y
ResponderEliminarTambién me gustaron las intervenciones de Samiel y lo del alma verde (por cierto, filamentosa como un ....), y en el primer acto los colores cuando Max canta bajo un foco verde y la idea general del barranco del lobo, pero demasiadas tonterias y ridiculeces como las bombetas de las balas, que entre eso y el buho parece que se lo toma a cachondeo.
Hola Josep,
ResponderEliminarJo no sé si il·luminats, per què la part d'il·luminació va ser força pobra. I això que l'òpera era ben bonica.
JL,
le estuve dando vueltas a lo del búho y lo único que vi es que además de ser criatura nocturna, aleteava para avivar el fuego...no sé si viste alguna cosa más. Que se desencajara ya no lo comprendí. demasiado misterio o como dices, burla pura.