Art, dos punts

nous significats de la plaça urbana

La Caixa i el Museu d'Art Contemporani de Barcelona han decidit exhibir junts, barrejant el millor de les seves col·leccions, a les respectives seus fins Nadal.
Primera parada, el Macba. Les obres ocupen les tres plantes i es vinculen amb la nostra ciutat i els grans esdeveniments que la transformen: expos universals, guerres i olimpiades.

Encara que el programa ho nega, tenim un recorregut cronològic del panorama artístic del XX, de vegades hàbilment interpel·lat per artistes actuals, que abarca des de l'Exposició del 88, la del 29, les discretes avantguardes espanyoles, les crides d'ajuda de Sert, Picasso i Miró, la postguerra tan ben representada per l'informalisme de Tàpies i el conglomerat d'experimentalistes sensorials (curiosa la proposta de la Revista Aspen) de la segona meitat del XX.

R Hamilton, 5 tyres remoulded, 1970

A la segona planta, molt material audiovisual actual que denuncia molt oportunament la qüestió urbana i els significats de la metròpoli. Marxem al final, amb la tornada al simbolisme escenogràfic de Cragg o Muñoz, ben agraïts de veure noves metàfores.

Al museu, quatre turistes, la guia i jo. Uns quants estrangers més gaudint de l'espai wifi i fent una becaina, més frescos que al carrer. Perquè s'ha de dir que l'art contemporani no interessa a ningú, és complexe, endogàmic i necessita explicar-se molt més. On hi havia espectacle, realment, era fora a la plaça, on el jovent i els patins dibuixen ràpides línies paral·leles a la façana blanca del museu mort.

J Muñoz, La natura de la il·lusió visual, 1994