Art, dos punts (2)

Segona parada al Caixafòrum: Anys 80 i 90 en un recull d'instal·lacions inquietants que parlen de pèrdua, fragilitat i del propi cos. La majoria són discursos angoixants i si són de dones artistes, encara s'expressen amb més violència, malaltia i sexualitat sòrdida.

Jannis Kounellis, Sense Títol (1985)
Un mur sec amb pedres pintades de negre i base de creu cristiana

 Els homes artistes, en canvi, són més estetes. Penone, Kounellis, Kippenberger, Plensa, Beuys o Guillen-Balmes treballen amb ordre, textura i simbolisme per qüestionar el vell discurs de l'art occidental. Les noves sensibilitats i reptes intel·lectuals amb estètiques arcaiques: pedra, pell, paret de caverna.

Ganyotes de Nauman, el grotesc es fa públic.

Són obres força més explícites i directes que les del Macba, també gràcies a les ajudes dels breus cartellets que expliquen significats. El conjunt és força emotiu, les peces respiren amb molt més espai i, algunes, malgrat ser força angunioses, són molt poètiques. Paga la pena la visita, si potser, amb l'ànim alegre..

Tonet Amorós i les larves amb olor de parafina.

Els resum de l'exposició explicat per la comissària N Bisbe: