domingo, 2 de diciembre de 2012

Bandes i cintes 3

Ridley Scott dirigeix  Ford a B R. No varen tenir unes relacions cordials
Tenim un altre aniversari, el 30è de la fosca pel.lícula Blade Runner o el caçador dels Nexus 6, uns súper replicants que s'han de retirar. Deckard-Ford ha de fer la feina bruta a  Los Angeles, al molt proper 2019. La ciutat s'ha convertit en una megalòpolis minera i negra on plou sempre i la llum elèctrica reverbera a un cel de fum. Algunes coses resulten de pronòstic encertat, el canvi climàtic, el domini de l'oriental, la deshumanització dels espais públics, els crits visualment violents de la publicitat.

Un moment destacable el tenim a la persecució de la bella Zhora, una replicant creada per la Tyrel Co. per satisfer desitjos masculins, amb qui Deckard parla després de seguir la pista d'una escata de serp, representació del dimoni. Ella s'escapa perquè s'ensuma el pitjor, però no podrà evitar que el runner li dispari unes bales que li esclaten als dos omòplats (blades), allà on tenen les ales els àngels caiguts.


A l'escena veiem el carrer molt dur, multiètnic i atapeït de personatges de tribus urbanes, freaks religiosos i anònims amb paraigües=espasa de llum, a pas ràpid. Uns cotxes molt poc aerodinàmics destorben a la gentada, que ni s'immuta quan Ford té a la noia a tir. Ella cau a càmera lenta, trencant els vidres, un i altre, són les últimes membranes de la seva vida, com l'abric de vinil que guarda els esquitxos de sang. Vangelis posa una música sintètica i suau, fins que la nina sense vida jau al costat de les altres.

L'artifici és present a tota la cinta, i la barreja cultural i temporal, també. Joies de l'arquitectura com la casa de blocs neomaies de F.Ll. Wright serveix d'apartament del protagonista. La casa Ennis és el refugi del soldat ferit i dels seus records: no sabem si ell és humà mentre li diu a Rachel que ella no ho és.



Un film que em captivà de jove, tant, que vaig anar a l'estrena cinc cops seguits. Part del mèrit el tenia un Harrison Ford en llargs plans, una música molt suggerent, una estètica molt cuidada. Però curiosament, la peça favorita de la BSO era la tan old 30's fashion, deliciosa! One more kiss, dear:



8 comentarios:

  1. Una meravella, tot en aquest film és perfecte: música, images, actors... Fins i tot Ridley Scott demostra ser un gran director, una cosa que ja no ha tornat a fer mai més, pel meu gust.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Si, Titus, la deriva del director és catastròfica i molt irregular, abans de la m.. de Prometheus va fer una American Gangster que em va agradar força. A veure què tal The Counselor.

      Eliminar
  2. Grandíssima pel·lícula i excel·lent banda sonora. Crec que ni Scott ni Vangelis mai han superat aquesta obra. És de les poques pel·lícules que m'han agradat molt més que el llibre. A més ha estat una pel·lícula amb una història molt complexa, degut a les discrepàncies entre la productora i el director per l'enfoc de la pel·lícula, motivant l'existència de diferents muntatges de la pel·lícula. Per exemple malgrat que el que es va estrenar al cinemes fa trenta anys Harrison Ford explicava alguns aspectes amb una veu en off, similar a les cintes de cinema negre dels anys trenta, contra la voluntat d'Scott, a mi sempre em va agradar molt perquè em recordava a Bogart. Més que una pel·lícula de culte una pel·lícula imprescindible.

    I pel que fa a l'arquitectura a més de la Casa Ennis tan moderna i tan intemporal (http://alejandrorosmateos.blogspot.com.es/2012/05/arquitectura-del-futur-blade-runner-i.html) sempre m'ha semblat interessantíssima la Tyrrell Corporation, que s'alça com un ziggurat mesopotami una piràmide asteca controlant tota la ciutat.

    Quina gran pel·lícula!!! http://alejandrorosmateos.blogspot.com.es/2012/06/blade-runner-25-de-juny-de-1982.html

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. És per parlar hores, la pel·li. No recordava la veu en off, encara que crec que doblada no m'agradria gens. M'agrada el timbre de Ford i molt.
      Molt bons posts els teus. Vaig veure un YT dedicat als sets de BR i com surt Ford a la terrassa de la Ennis o com van aprofitar els magatzems Bradbury, preciosos! diria que també surten al The Artist quan ballen..ho miro. Yes!
      A mí les piràmides em recorden també les precolombines oi?

      Eliminar
  3. Cinco veces... eso es obviamente vicio. También a mí me parece una gran película, aunque tan excesiva que está a punto de pasarse. Como el "tema de amor" de Vangelis. Me gusta mucho la música del primer video

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. 5, locura de adolescente, mis amigas me llamaban loca. Ahora no me parece perfecta, pero sigue gustándome su lentitud, la luz, Deckard y toda toda la música.

      Eliminar
  4. Gran pel·lúcula un cop areglat el final. L'atmosfera i l'aquitectura és de somni. Anava a dir de malson, però no. Hi ha una arquitectura així rere qualsevol paret.

    ResponderEliminar
  5. hahaha, t'agafo la paraula per catalogar les dolentes: pelúnculas! Atmòsfera de malson, una mica sí, és molt carregada i de vegades irrespirable.

    ResponderEliminar