Bandes i cintes 2

La gàbia de l'estructura de fusta del graner dels Amish

A l'any 1985, una no tenia del tot clar quina carrera estudiar. És clar que de nena dibuixava cases, el meu conte favorit eren Els tres porquets, tan constructors ells, i d'adolescent, la pel.li de Peter Weir, Witness i la meravella de Blade Runner, protagonitzades pel meu ídol, Harrison Ford, (amb les seves característiques ganyotes i nas desviat) i les ganes de sortir de l'illa em van acabar de decidir per la d'arquitectura, uns estudis que tornaria a repetir per gaudir-los encara més. 

La primera cinta, Único testigo, tot i no ser de deu, ens ficava amb un interessant guió a la comunitat anabaptista dels Amish, a l'estat de Pennsilvània. Allà, el poli ha de protegir a un nen que és un actoràs (Lukas Haas) i de pas conviure amb les tradicions antitecnològiques i desfasades del poble. Amb el cast, que van encertar de ple, contractar en Ford tenia un plus ja que és fuster per afició. Una de l'escenes inoblidables és la de la construcció d'un graner amb l'esforç i ajuda de tots els homes de la comunitat mentre les dones estan pels nens, les llimonades i el menjar. 

Harrison Ford, poli infiltrat observat per un jove Mortensen i el ballarí Godunov

Harry-Book, fa les mil meravelles amb els claus, la serra i el martell, i encara té un temps per suggestives mirades creuades amb la jove mare del nen (Kelly McGillis) mentre provoca la gelosia d'altres. Aixecar el graner en un dia entre tots és una preciosa lliçó que s'acompanya de la música de Maurice Jarre, de nou.  Comença recordant el canon de Pachelbel i després al Bach de les cantates i els contrapunts, salvant les distàncies. La pena és que Jarre ens l'ofereix en format electrònic i llavors encara s'aguantava però amb el temps sona a música enllaunada indigerible. Només es troba una versió per a orquestra de conservatori infantil que no posarem, així que resta la versió original:

És cert que de la BSO el que més es recorda és la música de Sam Cook a l'escena del garatge, on la parella manté un duel químic força radiactiu. Em tira més el Harry fuster que el ballarí.

L'escena de la construcció és més potent i demostra una realitat que encara es pot viure en directe (atenció, sentim una serra elèctrica, quins tramposos aquests Amish):