Bandes i cintes 3

Ridley Scott dirigeix  Ford a B R. No varen tenir unes relacions cordials

Tenim un altre aniversari, el 30è de la fosca pel.lícula Blade Runner o el caçador dels Nexus 6, uns súper replicants que s'han de retirar. Deckard-Ford ha de fer la feina bruta a  Los Angeles, al molt proper 2019. La ciutat s'ha convertit en una megalòpolis minera i negra on plou sempre i la llum elèctrica reverbera a un cel de fum. Algunes coses resulten de pronòstic encertat, el canvi climàtic, el domini de l'oriental, la deshumanització dels espais públics, els crits visualment violents de la publicitat.

Un moment destacable el tenim a la persecució de la bella Zhora, una replicant creada per la Tyrel Co. per satisfer desitjos masculins, amb qui Deckard parla després de seguir la pista d'una escata de serp, representació del dimoni. Ella s'escapa perquè s'ensuma el pitjor, però no podrà evitar que el runner li dispari unes bales que li esclaten als dos omòplats (blades), allà on tenen les ales els àngels caiguts.

A l'escena veiem el carrer molt dur, multiètnic i atapeït de personatges de tribus urbanes, freaks religiosos i anònims amb paraigües=espasa de llum, a pas ràpid. Uns cotxes molt poc aerodinàmics destorben a la gentada, que ni s'immuta quan Ford té a la noia a tir. Ella cau a càmera lenta, trencant els vidres, un i altre, són les últimes membranes de la seva vida, com l'abric de vinil que guarda els esquitxos de sang. Vangelis posa una música sintètica i suau, fins que la nina sense vida jau al costat de les altres.

L'artifici és present a tota la cinta, i la barreja cultural i temporal, també. Joies de l'arquitectura com la casa de blocs neomaies de F.Ll. Wright serveix d'apartament del protagonista. La casa Ennis és el refugi del soldat ferit i dels seus records: no sabem si ell és humà mentre li diu a Rachel que ella no ho és.

Un film que em captivà de jove, tant, que vaig anar a l'estrena cinc cops seguits. Part del mèrit el tenia un Harrison Ford en llargs plans, una música molt suggerent, una estètica molt cuidada. Però curiosament, la peça favorita de la BSO era la tan old 30's fashion, deliciosa! One more kiss, dear: