sábado, 24 de septiembre de 2011

Natura vs. Gràcia


El plantejament maniqueu del principi de L'arbre de la vida, de Terrence Malick, deixa clar que la pel.lícula pretend ser trascendent. Que ho aconsegueixi depén segurament de l'experiència de cada espectador. I també és per això que la crítica s'ha dividit en dos pols oposats.

 Estic una mica al mig. Per una banda, no la trobo de cap manera una obra mestra perquè hi veig masses referències del 2001 kubrickià, de Vértigo de Hitchcock, dels nens de Bergman i fins i tot del fragment de la Consagració de la Primavera a Fantasia de Disney. De l'altra, la història de la família O'Brien es dibuixa de forma impecable i preciosa, a una casa de classe mitjana dels 50 a un suburbi de Waco, Texas.


Una llarga oració en off, amb les preguntes de l'existència i amb pregàries, neix del penediment de Jack (Sean Penn desaprofitat), un arquitecte Creador d'altíssims arbres de ferro i vidre blancs que busquen el cel com els arbres del seu jardí, l'Eden de la seva infància. Jack nen va perdent la innocència amb el dilema del desig de la mort i l'amor, del seu pare estricte i amorós (Déu de l'Antic Testament), una mare virginal irreal vaporosa, tota ella plena de gràcia i dos germans angelicals.



Hi ha tanta teca a la vida familiar, el poble i el bosc, que es fa innecessari buscar en les imatges macrocòsmiques i microcel.lulars, les respostes dels enigmes existencials. Allà és on Malick aprofita prou bé la inserció de tota mena de símbols personals i universals. Alguns arriben a ser molt críptics, però tots d'enorme impacte visual: les espirals de l'infinit (torre i quadern d'esbossos del pare enginyer), la foscor infernal de les boques dels pous, l'aigua-baptisme de la vida i la mort, les fines membranes protectores a les cortines, la camisola robada i teles esteses..

Aquest Malick s'ha extralimitat perquè ho vol dir tot. I és al final quan tot fa una caiguda estrepitosa, que fa mal. Potser li passa com al Tolstoi de Resurrecció que estic llegint; la recerca desesperada d'un final comprensible i de redenció.

Tal i com està el cinema avui, The tree of life s'ha de veure. Ni que sigui pel treball actoral dels nens, que aguanten uns primeríssims plans amb mestria. No parlo de l'encertada banda sonora, que en Atticus ha fet un delicat estudi al seu apunt, música que casa amb les esplèndides imatges d'aigua, lava, univers i nadons. Ni tampoc us perdeu la magnífica crítica de l'Allau.




11 comentarios:

  1. Per a mi, el millor la seqüència que relata els primers anys del protagonista: un prodigi d'observació i de gràcia. I el pijor, el seu final, grandiloqüent i amb estètica d'espot d'assegurances.

    ResponderEliminar
  2. Estic d'acord, Allau, l'has clavat. I també trobo una delícia el nens més grandets fent de les seves.

    ResponderEliminar
  3. Un punto medio desde luego es lo menos común respecto a esta película.
    Ya te dije que no te hicieses muchas ilusiones respecto a Sean Penn...
    Yo coincido en gran parte de tu análisis, aunque me sitúo claramente entre los enamorados del film.
    Lo peor sin duda es el final, pero sin llegar a hacer fallido el conjunto.
    Es verdad que centrándose sólo en el microcosmos familiar podría haber llevado a cabo una obra sublime, pero la decisión del autor era otra, enlazar el drama vital con el origen de la vida misma. ¿Es pretencioso?, por supuesto, y podrá ser más o menos discutible, pero es la visión que el autor decide plasmar en imágenes y lo que habrá que analizar es si consigue que las sensaciones que pretende transmitir atraviesen la pantalla o no.
    En mi caso, la Rosa Púrpura de El Cairo se manifestó y logró que incluso se me hiciese corta la película, disfrutando de una obra perfectamente planificada que es toda una exhibición de técnica cinematográfica y de dominio y control de todas las facetas del arte audiovisual alcanzando un espectáculo sensorial de primera magnitud.
    Gracias por tu estupenda crónica y el enlace.

    ResponderEliminar
  4. Gracias a tí, Atticus. Con lo bien preparada que iba con tu apunte, disfruté mucho de la música y se me pusieron los pelillos de punta especialmente con Couperin y sus barricadas.

    ResponderEliminar
  5. No pensaba ir, pero ya me está picando la curiosidad.

    ResponderEliminar
  6. Ves, JL, yo creo que te gustará. Veremos de qué bando estás, que contigo hay discusión interesante asegurada!

    ResponderEliminar
  7. mmm... jo encara no l'he vista, intentaré fer-ho aquest cap de setmana.

    ResponderEliminar
  8. Una altra crònica estupenda, Kalamar i aquesta sobre la pel·licula que, excepte Atticus, és criticada per quasi tothom. Jo que sempre defenso que el cinema és sobretot imatge i, vistes les coses negatives però també molt positives, que en digueu, l'hauré d'anar a veure.

    ResponderEliminar
  9. No te la perdis, Glòria, que vull saber la teva opinió. Ja veuràs que hi ha molta teca de que parlar..

    ResponderEliminar
  10. No havia llegit la teva crònica... (això de que no sigui possible subscriure't al teu Bloc es una llastima). M'ha agradat el que expliques.

    Nosaltres la verem veure la setmana passada i encara estem una mica desconcertats...no ens ha agradat, però tampoc podem dir que sigui dolenta.... mes aviat crec que es que no hem entès massa el significat de moltes escenes.

    La musica perfecte i a la pel.licula te escenes realment meravelloses.

    Recomano veure-la de totes formes. Una abraçada

    ResponderEliminar
  11. Hola, Miquel. No et va bé subscriure't a les opcions de la columna dreta, abaix de tot?
    Pel que fa a la pel.li, coincidim força, tot i que el meu balanç és positiu, les escenes familiars són per treure's el barret.

    ResponderEliminar