Natura vs. Gràcia

El plantejament maniqueu del principi de L'arbre de la vida, de Terrence Malick, deixa clar que la pel.lícula pretend ser trascendent. Que ho aconsegueixi depén segurament de l'experiència de cada espectador. I també és per això que la crítica s'ha dividit en dos pols oposats.

 Estic una mica al mig. Per una banda, no la trobo de cap manera una obra mestra perquè hi veig masses referències del 2001 kubrickià, de Vértigo de Hitchcock, dels nens de Bergman i fins i tot del fragment de la Consagració de la Primavera a Fantasia de Disney. De l'altra, la història de la família O'Brien es dibuixa de forma impecable i preciosa, a una casa de classe mitjana dels 50 a un suburbi de Waco, Texas.

Una llarga oració en off, amb les preguntes de l'existència i amb pregàries, neix del penediment de Jack (Sean Penn desaprofitat), un arquitecte Creador d'altíssims arbres de ferro i vidre blancs que busquen el cel com els arbres del seu jardí, l'Eden de la seva infància. Jack nen va perdent la innocència amb el dilema del desig de la mort i l'amor, del seu pare estricte i amorós (Déu de l'Antic Testament), una mare virginal irreal vaporosa, tota ella plena de gràcia i dos germans angelicals.

Hi ha tanta teca a la vida familiar, el poble i el bosc, que es fa innecessari buscar en les imatges macrocòsmiques i microcel.lulars, les respostes dels enigmes existencials. Allà és on Malick aprofita prou bé la inserció de tota mena de símbols personals i universals. Alguns arriben a ser molt críptics, però tots d'enorme impacte visual: les espirals de l'infinit (torre i quadern d'esbossos del pare enginyer), la foscor infernal de les boques dels pous, l'aigua-baptisme de la vida i la mort, les fines membranes protectores a les cortines, la camisola robada i teles esteses..

Aquest Malick s'ha extralimitat perquè ho vol dir tot. I és al final quan tot fa una caiguda estrepitosa, que fa mal. Potser li passa com al Tolstoi de Resurrecció que estic llegint; la recerca desesperada d'un final comprensible i de redenció.

Tal i com està el cinema avui, The tree of life s'ha de veure. Ni que sigui pel treball actoral dels nens, que aguanten uns primeríssims plans amb mestria. No parlo de l'encertada banda sonora, que en Atticus ha fet un delicat estudi al seu apunt, música que casa amb les esplèndides imatges d'aigua, lava, univers i nadons. Ni tampoc us perdeu la magnífica crítica de l'Allau.