El nostre Partenón, vell, canós i esmiculat havia estat un temple dòric imponent i policromat amb vermells, daurats i blaus en el magnífic conjunt de l'Acròpolis d'Atenes. Sempre ens havien explicat que la seva destrucció era obra d'uns turcs que havien posat un polvorí dins el temple però el cert és que ha anant patint amputacions des des ben lluny:
L'he visitat tres cops: de petita amb pocs turistes hippies, de jove acompanyada d'americans enormes i d'estudiant d'arquitectura, per fer un treball de recerca sobre la seva construcció. Fotos, textos, maqueta que vaig lliurar en temps en què no fèiem còpies perquè picàvem a màquina els escrits i teníem pocs diners. I com em penedeixo! Un original perdut entre tants treballs d'estudiants.
Quan el meu cosí Stelios en va enviar fa uns dies el video del director Costa Gavras, he recordat l'estranyesa que produeix veure el gran temple de l'arquitectura representativa ple de colors per destacar els seus magnífics relleus. Tan bell i esplendorós que resulta el marbre nu i les ombres que projecten els volums sobre el blanc brillant de la pedra.
Grècia, sempre pobra i expoliada, ja ni pot demanar que tornin els seus frisos descolorits.
Entradas
sempre m'ha estranyat que una meravella com Grècia, hagi estat i serà sempre un país tant pobre, amb la de milions de turistes que ho visiten i sense mantenir apenes cap monument. Mala gestió?
ResponderEliminardifícil saber-ho.. sempre ocupada, després dictadures, no ha existit com a país per crèixer. I ja saps que el turisme no sempre deixa tants diners.
EliminarA mi m'agrada la policromia original. Té més sentit. És cert, però, que pesa molt la imatge que ens ha arribat.
ResponderEliminarEl que fa el costum. Al principi sobta i et sembla lleig, però després vas trobant la gràcia.
EliminarNo me'l sabia imaginar policromat i m'ha agradat molt. En el meu àlbum de Grècia, sota les fotografies del partenó, vaig escriure: "Oh, és ELL!" i és que el tenia tan interioritzat que, quan el vaig veure, va ser com trobar-me amb una part oculta de mi mateixa. Jo que no sóc gens ploranera, feliç, vaig sentir als ulls l'humitat de les llàgrimes. Estava davant de l'edifici més bell i més imitat del món, unn homenatge a l'harmonia. Era ell!
ResponderEliminarGràcies, Kalamar!
Aquesta emoció, Glòria, també la vaig sentir la primera vegada i quan anava pujant per les darreres escales, s'accelerava el cor. Només m'ha tornat a passar en visitar Súnion. I suposo em passarà quan visiti Egipte i Roma, que molt avergonyida, encara no conec.
EliminarEs casi como aquello de que las fotos en blanco y negro son mejores... La verdad es que lo que nos llega parece un poco cromo pero habría que verlo tal como era. En todo caso, ya me va bien como quedan con el tiempo, que además evita restauraciones "creativas" :-)
ResponderEliminarEl romanticismo de las ruinas es muy atractivo, JL, y algunas restauraciones muy necesarias, otras discutibles.
Eliminar