sábado, 13 de abril de 2013

Any Wagner (6) i jo, Stephen Fry


Ser wagnerià li crea una cert malestar a Stephen Fry, cap al final del magnífic reportatge que fa per la BBC, estrenat l'any passat. Quan sabem que parents seus van morir a Auschwitz, quan va passejant per Nuremberg o quan una cel·lista, que va sobreviure al mateix camp, li pregunta per què vol anar a Bayreuth, es troba incòmode però sap donar una resposta sincera i ben argumentada.

Com reconciliar l'antisemitisme i el geni? El documental, tot, destil·la veritat.

Compartim l'emoció que sent en tocar el gran piano, que els de la casa Steinway regalen a Wagner, les notes del final de Tristany.
Compartim la bogeria del jove rei Ludwig i els seus salons amb frescos de temes wagnerians.
Compartim l'agitació als assajos amb Thielemann o Gérgiev.
L'envegem quan passa les pàgines manuscrites de la partitura de Götterdämmerung, o els plànols originals del nou teatre de Bayreuth, modern i sense ornaments.
Fins i tot ens fa gràcia que a una escena vesteixi dels colors de la bandera alemanya.



17 comentarios:

  1. Molt bo! M'ha agradat la conversa amb la cel·lista.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Com es queda amb ell, frepant. El Fry, que és un actoràs, i aquí no actúa, sap estar a l'alçada.

      Eliminar
  2. Estupendo, me ha gustado mucho, que bien hacen las cosas esta gente, y que inteligentes y personas son.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Son 60 minutos de muy buena profesión, y él, está impresionante.

      Eliminar
  3. Aquest reportatge l'hauria de veure en Ramon Gener, i després repetir-lo unes cent o dues centes vegades.
    Un cop finalitzada l'experiència potser es trauria als texans i aniria en pilotes pel món, fins aprendre a fer un documental com aquest.
    Ara potser que vagi a dormir, encara que estic desvetllat

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Apa! què tard. En Gener era al concert del divendres, al balcó dels il·lustres cridant bravo bravo. Ell n'ha d'apendre i els de la nostra tele, també!

      Eliminar
  4. Genial. Yo lo había visto hacía tiempo, pero en versión original sin subtítulos, con lo que algunos (muchos) detalles se habían escapado.
    Gracias por compartirlo. Esa cara de Stephen Fry cuando toca en el piano de Wagner el acorde Tristán no tiene trampa ni cartón. Emoción pura que logra transmitir a cuantos vemos ese documental.
    Más gracias y besos

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gracias a tí. Te imagino tan emocionando como él por los jardines de la Colina.
      Esos planos con guantes! Yo me hubiera puesto de largo y acompañando a Fry del último suspiro.

      Eliminar
  5. Hace tiempo vi que iban a estrenarlo y me dije, "estate atenta para verlo en cuanto salga". Evidentemente, se me olvidó. Mil gracias por el recordatorio. Ya tengo plan para esta tarde.
    El de la BBC de Pappano es estupendo y este tiene todavía mejor pinta.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Déjalo todo y míralo, ya. Y encierra a Leónidas en el lavadero! Buscaré el Pappano que comentas.

      Eliminar
  6. Se titula "Opera Italia". Es muy entretenido. Ahorita mismo me pongo con Wagner.

    ResponderEliminar
  7. Fins avui no hem tingut una estoneta de calma per mirar-lo. Què bé que ho fan els de la BBC i el Fry! Un reportatge "argumentat" i ben il·lustrat.
    La violoncelista del final és la mare del Rafael Wallfich també violoncelista, al qual vam sentir, (ai, sigh!), el 1977 passar la fase última del concurs Gaspar Casadó, al claustre del Carmine de Firenze. I el va guanyar.
    El soci diu que ell no vol anar a Bayreuth.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Li hauré de preguntar al soci el per què..

      Eliminar
  8. Mai és tard per veure un documental tan ben fet i explicat. L'acabo de veure senceret i m'ha agradat moltíssim. Moment emocionat han estat per exemple el breu anàl.lisi de l'acord de Tristan (un acord que en el seu dia vaig estudiar força), la seva aparició en pentagrama en forma de manuscrit del mateix autor, l’èxtasi al que arriben els dos protagonistes al executar-lo en el mateix piano de Wagner, el deliciós moment en que Fry vol executar la sublim nota final de la mort d’Isolde (tot pifiant-la per cert, que ja és pifiar-la, redeu). Tambè, el fet de que la majoria de llocs que apareixen he tingut l’immensa sort d’estar-hi, i el fet de coincidir (intelectualment i físicament) en moltes de les connotacions musicals, culturals, històriques i polítiques que comporta escoltar Wagner (nazisme, antisemitisme, Hitler, Bayreuth, Nürembeg...), tot en conjunt ha causat que visionés el documental de manera ben àvida i amb gran interés. Totes les entrevistes han estat enriquidores, excepte una de molt decepcionant: la d’Eva Wagner. Poc que ha parlat i lo poc que ho ha fet, almenys jo, no l’entès gens. Hasta crec que Fry ha quedat perplexe de la tan poca substància verbal en una bisneta de Wagner. I jo que la preferia a la seva germana Katharina!

    Josep Olivé.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ara que ho dius, la Wagner l'havia oblidada, està patètica. Per mi va ser molt emotiu el documental i això que no hi he estat a B. Ni tan sols m'he posat a la cua. Espero que Wotan m'envïi unes entrades algun cop, ;)

      Eliminar
  9. Vaig veure el documental de Fry y vaig veure que sè emocionaba com jo quan vaig entrar al teatre i estic totalment d`acord .La besneta Eva va estar molt poc agradable amb una persona que admira tan a Wagner .Un gran admirador de Wagner que sap com fer-nos arribar la seva passio
    Maria Angels Molpeceres.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. gràcies per venir, m Àngels. És una pena que no el podem veure ara. Fins aviat!

      Eliminar