Any Wagner (7) L'Or dels palets i còdols

Com que a l''assaig general del dia 17 al Liceu ens avisen que els cantants no interpretaran a viva veu i no em toca jutjar el cast del Rheingold fins el meu torn, només parlarem de l'orquestra i l'escena. Com si el que he vist fóra un playback. Alguns, però, sí que es van escarrassar: la Podlés fent una Erda ben profunda i l'hàbil Streit, de juganer Loge.

Alberic ja té l'or

El mestre Pons, a dia d'avui, té encara molta feina amb l'orquestra. El primer quadre va ser molt decebedor, les cordes agudes molestaven, no se sentien els greus i algun vent metall llençava notes falses. La cosa va anar millorant a partir del segon, però tampoc era per tirar coets. Esperem que avui dissabte 20, a l'estrena, ens expliquin millors noves del fossat.

La tropa dels gegants acabant les obres

La feina escenogràfica de Carsen i Kinmonth és plena d'idees, no sempre novedoses, que s'adeqüen a l'obra wagneriana, de vegades són massa tímides. Podien haver-se atrevit més. Amb l'austeritat es pot jugar a ser agosarat amb imatges molt potents i simples. 

Els diaris parlen d'ecologia. Potser sí que l'anunci de l'autodestrucció accelerada de la humanitat, a l'obertura, i amb l'abocador amb fums que cauen al fossat i tapen als músics ( ja s'hi veien prou?), s'entén que és un camí sense retorn. En canvi, l'or que custodien les ondines, o l'aigua del pneumàtic, no acaba de ser ni enigmàtic ni llaminer.

Wotan i Loge a punt d'enganyar al nan

Per desgràcia, cada canvi de quadre implica abaixar el teló i no aprofitar els magnífics interludis per fer una transició a escena. Recordem aquelles espectaculars pujades i baixades del mestre Kupfer fa unes quantes temporades.

Ara, al segon quadre (i quart) tenim una estudiada posada de palets de blocs de formigó, grúes de gran tonatge, elements industrials en tons metàl·lics, una família britànica de postguerra tirant a senzilla, amb uns germans trapelles i vividors, amb bastons i pals de golf, les seves armes.
Molt divertida resulta la fulminant entrada en bici de Loge, el personatge intermig, un conseller-servidor amb aires de Sherlock Holmes, ni està aquí, ni allà.

Els gegants, forçuts obrers acompanyats d'un exèrcit de braços, tots amb preciós mono taronja, dóna color a la trista imatge grisa. Queda molt ben representada la força de la mà d'obra, reclamant justícia.
A la recerca de l'or del nan, l'audaç idea del descens a les clavegueres queda espatllada per una enorme sala soterrada, amb esclaus rata que podrien haver-se transformat en la gran serp per la màgia del, ja molt vist drapet, elm daurat. Més ridícula és la forma d'atrapar al nibelung, de forat a forat.

Mata al germà i s'ho queda tot

Toca pagar els obrers. La gòndola és un bon lloc per marxar d'escena o omplir de grava per cobrir Freia. No acaba d'anar bé deixar al paleta mort al mig (el 1r mort que provoca l'anell?) a la gran marxa final, després d'un brindis oportú, l'encesa de les veles per Loge i un bell fons de neu brillant i festiva.

Queda inaugurada la morada dels déus

Ara, a esperar que l'orquestra ens ofereixi una gran actuació a les funcions.
Més fotos a la presentació de l'Or del Liceu: