Trista Blue Jasmine

Malgrat el que m'he pogut riure (contingudament, que la resta d'espectadors no els feia gràcia res) amb la darrera obra d'Allen, he sortit de la sala ben trista. Tenim  un altre Woody autèntic, aquell que sap trufar els moments més melodramàtics amb pessigolles de comèdia i dirigir un cast d'actors per crear un ventall de personatges que semblen extremats, però que els tenim ben a la vora.

Cate Blanchett ho posa fàcil. Té una actuació magnífica, molt arriscada, que no se surt de mare. Supera, per mi, la Mia Farrow de les pel·lícules de dones de vida regalada (Alice, Another woman) i patètica existència. I la germana, Sally Hawkins, tres quarts del mateix. Les dues només viuen per ser autoenganyades i dependents dels homes que les envolten, quins tipus!. Elles, exemplars femenins molt més abundants del que ens pensem. La parella harmònica és impossible, ens ho explica Allen sempre, però aquí el to és molt més pessimista i les diferències socials, una excusa. I els grans perdedors, com sempre, els fills. Quins grans moments de la Blanchett, els únics en que és sincera, davant dels dos nens obesos o del fillastre.

Un film molt oportú, que ens recorda que haurien de ser moltes més les princeses daurades que cauen en desgràcia. A més de trista, gens compassiva.