Canten els esperons

Ara que és tornat Lorca a escena, el públic omple fins exhaurir entrada, entén la seva musicalitat i es deixa conquerir pel seu duende, em pregunto si no serà perquè som ibèrics i germans i mediterranis fins a la medul·la i que tot això del referèndum és un artifici forçat, allunyat dels nostres ancestres, creat en un moment de crisi, que abans aquí tots contents.
Esperonats, els estels que es claven per encabritar a uns i altres i dividir el que abans era una amalgama ben soldada. Que no, que això és un matrimoni que no s'estima. Que hi ha maltractes. Que el que vindrà serà un verger ple de fruits i aigües cristal·lines. Ja em perdonareu, però el que observo, tal i com s'accelera a la pista, és un genet negre, molt negre.

En la luna negra
de los bandoleros,
cantan las espuelas.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?

...Las duras espuelas
del bandido inmóvil
que perdió las riendas.

Caballito frío.
¡Qué perfume de flor de cuchillo!

En la luna negra,
sangraba el costado
de Sierra Morena.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?

La noche espolea
sus negros ijares
clavándose estrellas.

Caballito frío.
¡Qué perfume de flor de cuchillo!

En la luna negra,
¡un grito! y el cuerno
largo de la hoguera.

Caballito negro.
¿Dónde llevas tu jinete muerto?