Swann, flors, Germantes.

Marcel Proust, de la broma?

Un tom de la Recherche cada estiu. Avui comença la tardor i s'acaba el tercer volum amb un final que ens tira cap al quart.  Proust, un nen mimat, snob, hipocondríac i hipersensible, narra unes estimulants memòries fent de la moral, l'enveja, el patiment i el món aristocràtic els seus temes principals. Innegable la seva capacitat per explorar de tan a prop tot el que viu-recorda, però el seu estil és tan difícil, (escriptura plena de subordinades dins subordinades) lent, complicat, a moments tan confús que necessites de la guia, que la lectura és realment una labor ben àrdua. Com a premi, hi ha moments, madalenes a part, tan gloriosos que no és estrany que es qualifiqui de la catedral.

Quina alegria fer relacions amb els personatges de Proust, com Charles Swann, alter ego de Charles Ephrussi o trobar els espàrrecs al tercer volum, després d'una lúcida defensa de l'artista. Què proper el Proust més introspectiu. Què novedós en descriure la gelosia o la mort. I com s'embolica per parlar del cas Dreyfuss, de salons aristocràtics i de la superioritat de classe: ens deixa aturats en una França centre del món, molt poc republicana.

Tampoc ens ho posa fàcil la traducció de Salinas-Quiroga, trufada de antipàtics laïsmes, loïsmes, temps verbals fora de lloc, inclusives, i algunes frases gramaticalment incomprensibles. Llàstima que la traducció de Pinto al català, tan recomanada, no hagi arribat encara al quart volum.