Els temps

De Salvador Cardús havia llegit l'assaig El desconcierto de la educación (Barcelona. Paidós, 2007) on defensa unes respostes pràctiques a les visions més catastrofistes del món educatiu. A la seva pàgina 56 diu:  

l´escola hauria de ser menys permeable a les modes i a les propagandes ideològiques que apel·len a l´educació de valors abstractes. L´escola s´ha de poder justificar, principalment per allò que li és específic, permanent, pels objectius a llarg termini. I les idees de moda les ha de veure passar amb mirada crítica. No pot ser, que l´escola acabi sent la mediadora de tots els programes de propaganda ideològica a favor ara de la cultura de la pau, ara de l´any de la tolerància, ara de la lluita contra el racisme, ara a favor de la multiculturalitat…si realment es confies més en l´escola, ja s´hi comptaria que la intel·ligència, la cultura, la reflexivitat, però sobretot la lectura i la literatura, la història i la geografia, el càlcul i la lògica o el pensament racional de la ciència i el descobriment de l´art ja són instruments a favor de tots aquest principis!…

Per un altre banda el tenim suggerint un poema al CCCB sobre la virtud de la Paciència: Eclesiastès (3, 1-8). Segons ell, la domesticació del temps es el fet humà per excel·lència, la paciència és l'expressió més genuïna de la nostra capacitat de dominar l'estructura temporal de la vida.

Todo tiene su momento oportuno;

hay un tiempo para todo

lo que se hace bajo el cielo:

un tiempo para nacer,y un tiempo para morir;

un tiempo para plantar,

y un tiempo para cosechar;

un tiempo para matar,

y un tiempo para sanar;

un tiempo para destruir,

y un tiempo para construir;

un tiempo para llorar,y un tiempo para reír;

un tiempo para estar de luto,

y un tiempo para saltar de gusto;

un tiempo para esparcir piedras,

y un tiempo para recogerlas;

un tiempo para abrazarse,

y un tiempo para despedirse;

un tiempo para intentar,

y un tiempo para desistir;

un tiempo para guardar,

y un tiempo para desechar;

un tiempo para rasgar,

y un tiempo para coser;

un tiempo para callar,

y un tiempo para hablar;

un tiempo para amar,

y un tiempo para odiar;

un tiempo para la guerra,

y un tiempo para la paz.

I a l'Ara, ens ve amb això de l'escàs sentit institucional del poble: 

 13/08/2013

"S'ha dit molt sovint que la nostra cultura política té molt poc "sentit institucional". És cert. Ens costa molt entendre quin és el valor d'una cerimònia oficial, saber quin és el paper dels símbols en un ritual polític o aprendre a escoltar com cal l'himne nacional.(...)

Mentre que en altres països hi podem descobrir una actitud de respecte cap a les seves institucions més enllà de les persones concretes que n'ocupen la representació, al nostre país fem al revés. Aquí, qualsevol persona, per respectable que sigui, tan bon punt assumeix una representació institucional ja se la considera sospitosa de voler tocar poder més que de voler servir. (...) Aquí, lluny de veure la persona que dirigeix una escola pública o un departament universitari com a representant de la política del departament d'Ensenyament o de la mateixa universitat, li exigim que faci de mer portaveu dels interessos de la base, i pobra d'ella que vulguin assumir responsabilitats de gestió perquè durarà quatre dies al càrrec. Sentim aversió a manar i als que manen.(...)

Sigui com sigui, el cas és que la nostra aversió institucional es tradueix en una enorme dificultat per representar l'interès general a través de grans símbols nacionals. I la qüestió és: ¿aquest caràcter irreverent és poc o molt útil davant dels desafiaments que tenim davant? Particularment, penso que la irreverència ens ha ajudat molt a sobreviure en un clima polític advers. Però per a l'actual fase de combat i per a la fase constructiva que la seguirà, el tradicional poc sentit institucional dels catalans ens pot afeblir molt, i en l'extrem, fins i tot ens podria fer perdre la batalla.

Des del meu punt de vista, doncs, la fortalesa que necessitem no ha de venir tant d'una unitat política que seria impròpia d'una societat com la nostra, sinó que hauria d'arribar del desenvolupament accelerat d'un alt sentit institucional. És a dir, de saber convertir les nostres institucions en la representació de l'interès nacional pel qual estem lluitant."

El professor Cardús em desconcerta. És l'abanderat de l'independentisme més optimista, dóna per fet que serem estat d'aquí no res, i demana pressa. Què no vivim en un clima polític i econòmic advers? Com es pot construir amb impaciència? L'escola i la societat, no estan submergides avui a una duríssima propaganda ideològica a dues bandes?