Sempre m'ha semblat horrorós els nens amb rols d'adults, i encara pitjor, que els pares se n'aprofitessin o pengessin a la xarxa les moneries dels petits.
Encara així, aquest nen té moments absolutament sorprenents:
o sap imitar molt bé,
o porta la música ben endins,
o totes dues coses.
Mireu les mans, moviments del cap, el cos, les carones...què penseu?
Que passarà amb el nen quan creixi si ja és famós?
.....
De seguida m'enrecordat de unes fotos del País Semanal (article ) dedicades als dormitoris de nens de tot el món, algunes absolutament esfereïdores, com aquest, ple de trofeus de "bellesa" d'una petita vestida i maquillada per l'ocasió.
 |
| Jazzmine, reina de belleza y su cuarto foto de James Mollison |
Entradas
Comento por orden los 3 nenes ilustrados:
ResponderEliminar1 Qué miedo
2 Qué asco
3 Qué crimen
Yo cogía la batutilla del pequeño Dudamel y se la metía a los padres de las criaturas por el orificio corporal más próximo al coxis hasta que les asomara por la oreja izquierda.
Y por supuesto a todos estos que hacen ostentación de los pequeños monstruos que están creando, inmediatamente debía privárseles de la patria potestad de por vida.
Atticus: comparto tu rechazo, por decirlo suavemente, y lo extendería a otras manifestaciones menores pero no menos vomitivas de la tonteria que nos invade respecto a los crios. Marías escribió algo asi como estábamos en una época de niños idiotizados y adultos infantilizados. Me producen nauseas estas cosas, pero, el caso del primer niño, prejuicios aparte, incluye algo más. A mí, llámame lo que quieras, casi me ha emocionado en el primero, no el niño, sino la fuerza de la música. Y el crio tampoco parece estar con el narcisismo habitual, sino que se lo pasa como el enano que es con Beethoven. Los picores de nariz y el final, son muestra de la naturalidad de esa historia. Estuve en un trís de dejarlo nada más empezar, porque estoy hasta los mismísimos de esto, pero no es lo mismo. Y si no tiene truco y no han retrasado la música y el crio dirije anticipando, tela. Otra cosa es lo que al pobre le acabe pasando, aunque, hasta la misma discreta puesta en escena sugiere que esos padres quizás no sean del genero empalable.
ResponderEliminarI això no està castigat en el codi penal?
ResponderEliminarQuan jo era petit no hi havien càmeres per deixar constància de la meva "genialitat directorial", però us he de dir que em posava a cantar qualsevol música (principalment zarzuela, que és el que més veia en directa) i dirigia.
ResponderEliminarAls meus pares els queia la baba i malgrat els lleus intents per endreçar la meva vida futura, jo, desgraciat i desagraït, vaig anar, com acostumo, a la meva bola. Qui sap si d'haver insistit el meu pare en el seu intent d'orientar-me cap a la música i jo de no ser tan tossut, tinguéssiu un amic director d'orquestra.
El que és segur es que d'haver-hi hagut vídeos, ara hi hauria un youtubet.
De la resta m'estimo més no opinar, els altres amics ja ho han fet i dit prou bé.
Joaquim, perdona, pero si entramos en lo personal, debo decir que yo sigo dirigiendo maravillosamente bien.
ResponderEliminarm'he deixat a l'entrada parlar del nen "prodigi" descendent de Liszt que corre pel conservatori del Bruc i que va ser portada de La Vanguardia:
ResponderEliminarhttp://educarc.blogcindario.com/2009/12/02901-michael-andreas-haeringer-un-virtuoso-del-piano-con-solo-ocho-anos.html
Una portada molt criticable, no?
http://hemeroteca.lavanguardia.es/edition.html?edition=LVG Barcelona&bd=03&bm=12&by=2009&ed=03&em=12&ey=2009
"El Barça
ResponderEliminarvuelve a
ganar fuera"
No sé que tiene de criticable.
felicitats culé, però jo parlo d'una altra portada, que no llegeixes..
ResponderEliminarJo també vaig flipar quan vaig veure a El País la foto de la tal Jazzmine. Rn canvi, el vídeo del director em pareix més entranyable que una altra cosa. Veure un jovenet que està gaudint de Beethoven i no de algun producte Disney és gairebé contracultural.
ResponderEliminarDisculpeu les errades, escric amb una mà mentre amb l'altra agafe a la meua bambina cara.
ResponderEliminarAtticus,
ResponderEliminarentiendo tu rabia, pero no me negarás que el pitufo músico tiene algún que otro momento genial.Lo que hacen con los niños sus papás, es de juzgado. En los coles se pasan el día pidiendo firmas a los padres de alumnos para proteger su imagen y resulta que son ellos quienes la violan.
Josep,
el codi penal dóna als pares els drets de imatge dels fills, em sembla, amb el perill que això comporta.
Joaquim,
Imagino al Quimet fent de les seves..no cal penjar al YT res, poden quedar entre familiars i amics els cops de geni dels nens,no? o potser ensenyar a un entès el que fa, per ajudar a orientar-lo?
Titus,
és contracultural, m'agrada molt el que dius, però no ho faries amb la teva bambineta això de mostrar-la al món.
Amb la ma lliure li fas un passigolleta de part meva.
això és només una mostra, no recordeu que hi havia un programa que es deia "lluvia de estrellas" o alguna cosa així i hi cabia de tot? des de el nen que imitava a Farruquito fins què sé jo.
ResponderEliminarTambé tenim els pares que porten els nens al club de futbol no per que facin esport sinó amb l'esperança que es converteixin en Ronaldinhos.
En fi, els exemples són incomptables, i els que has publicat, Lula, són molt il.lustratius. El primer té "l'excusa" beethoveniana, però què vols que te digui... no crec que li sigui gens bo tot això al pobre infant.
estic 100% amb tú, Mies.
ResponderEliminarAi, Kalamar!... Doncs jo em faig un tip de riure quan recordo que, de petit -una mica més ganàpia que el “director” d'orquestra del vídeo-, feia teatre a la meva habitació que, com que la tancava, em pensava que ningú se n'adonava i, pel que em va explicar un dia la meva mare, es veu que a casa es feien uns bons farts de riure sentint-me interpretar “tots els papers de l'auca”, ja que jo feia tots els protagonistes, la música i, fins i tot, de públic... que, com és natural, m'aplaudia amb ganes.
ResponderEliminarEs veu que es va fer cèlebre el final d'una obra en la qual un dels personatges acabava dient: “... perquè jo no sóc ni casada, ni soltera, ni “viuda”... Jo sóc... monja!!!”, i el públic, naturalment, embogia. :))
I ja, de més gran (13 o 14 anys), tenia tota l'habitació empaperada amb làmines de quadres que retallava de revistes i de diaris. Era el meu “museu” i feia visites guiades tot ufanós de posseir una col·lecció de quadres que ja la voldria la Tita aquella per a la seva, de col·lecció. Naturalment, el públic del meu imaginari quedava tan satisfet de la visita que la recomanava als seus amics. :))
Assur, què divertit! Sou uns quants una colla de prodigis. Jo, en canvi, sóc generació Heidi, i la tele ens va treure una mica de teatre domèstic. M'expliquen que jo feia veure que era una gran escriptora, omplia pàgines de gargots i no sabia ni les lletres, molt típic..
ResponderEliminaracabo de mirar tu blog y veo que has incluido el chiquitin que dirige la orquesta. Yo lo encuentro sensacional y se lo mande a tu madre porque al reves de muchos ninos prodigio que dan pena este es todo lo contrario. Disfruta como un loco, se oye a los padres que se mondan de risa, etc... Lo que me ha sorprendido es la reaccion de algunos de los comentarios que has recibido. Estoy completamente de acuerdo con lo que dicen de los abusos de ninos por los padres, que desgraciadamente debe haber muchos, pero creo que debieramos saber diferenciar entre un nino que disfruta con lo que hace y que para el es un juego y todo lo demas.
ResponderEliminar