Laberints al CCCB

Ahir vam anar a la inauguració de l'expo ideada pel matemàtic Ramon Espelt i dissenyada per Óscar Tusquets, Per Laberints al CCCB i que podem veure fins principis del gener. Es recopilen moltes obres de tot tipus per posar-les en dos grups: els laberints unicursals (sortida=entrada) i els multicursals (amb culs de sac, com a la maqueta de dalt, de Ayrton 1968). En un principi els veiem plans com en els paviments de les catedrals gòtiques o els vasos grecs, després es van aixecant les parets per convertir-se en un divertimento dels jardins europeus dels s XVI-XVIII (fins i tot actuals com el dissenyat per OT en una casa del Maresme, a la foto de sota) o en els exercicis d'artistes de Land Art. En el punt central de la expo es dedica un espai amb el mite del Minotaure.

A la penúltima sala descobrim que el desenvolupament d'un laberint és un arbre, fàcil obrir però impossible de recuperar. Aquí se'ns posa a prova per jugar en el joc de descobrir la sortida.
És tema recorrent en la literatura de Borges o Dürrenmatt o el cinema: tots recordem al nen fugint del pare en el laberint nevat de Kubrick, curiosament el lloc de la seva salvació, o les escenes de les laberíntiques clavegueres de moltes pel.lícules. Umberto Eco diu al catàleg: :“Se pueden cometer errores,a menudo hay que volver atrás sobre sus pasos, pero al final se sale”.

Sobre el montatge, a part de molt evident: montar un laberint guiat pel fil luminós d'Ariadna per veure les obres, no m'acaba de fer el pes el folrat de les parets amb fullaraca de plàstic (jo, al.lèrgica!) imitant el "seto" i la contradicció de veure els senyals de sortida en totes les sales. De les obres, molt interessants totes, em va hipnotitzar el quadern d'apunts d'un artista perfeccionista que usa una quadrícula finíssima per dibuixar uns impecables laberints. No us la perdeu i veieu-la amb calma, amb nens i tot.